Si bé la necessitat d'habitatge social a Andorra ens porta a pensar en un oxímoron, no ho és tant quan al Principat s'ha arribat als 25 €/m² de preu mitjà de lloguer, i als 6.000 €/m² en el cas de compra, valors per sobre de les xifres de Barcelona i Madrid.

És cert que cal contextualitzar aquests preus, amb els valors de sous al país, sent el mitjà de 2.550,00 €, el mínim 1.450,00 €, encara que el salari més habitual és de 1.950,00 €.
Aquesta situació, en la qual els salaris no acompanyen les pujades dels preus de l'habitatge, similar a la de països veïns, ha portat al Govern d'Andorra, com als Comuns de les 7 parròquies (Ajuntaments), a promoure polítiques d'accés a habitatges assequibles que afavoreixin l'augment d'oferta (tant de lloguer com venda), intentant forçar a la baixa els actuals preus de mercat.

Entre altres actuacions (per exemple el controvertit Projecte de Llei per al creixement sostenible i el dret a l'habitatge, més coneguda com a Llei Òmnibus, pel seu contingut transversal), s'ha creat el Registre de Sol·licitants d'Habitatge de Preu Assequible, el qual s'utilitzarà per a adjudicar habitatges promoguts per l'administració pública als qui presentin dificultats d'accés al mercat segons la seva situació familiar, econòmica, de dependència o altres que s'estimin des dels serveis socials.

A més d'aquests habitatges promoguts, hem d'esmentar que des d’alguns grups de l'arc parlamentari s'ha llançat la idea, sense massa suport encara, d'oferir “unitats residencials” (que no habitatges), construccions prefabricades modulars tipus “tiny homes” d'aproximadament 20 – 25 m² com a solució al problema tant per a usuaris individuals com per a parelles o unitats familiars. Recordem que la superfície mínima perquè un immoble es consideri habitable a Andorra, és de 40 m² útils per a un habitatge complet i de 30 m² per un de reduït, i que la transmitància màxima és de 0.09 W/(m².K), difícil d'aconseguir en un habitatge modular.

Certament, l'objectiu no confessat d'aquestes “unitats residencials” són els treballadors temporers, aquells que compten amb permís de treball únicament per una temporada de 6 mesos (anteriorment només hivern, actualment també estiu a causa del canvi d'oferta turística per la gradual pèrdua de neu), els quals són unes 5.000 persones cada temporada, en un país de 80.000 residents.

Malgrat la poca disponibilitat de terreny públic (per dimensió i orografia), en aquests últims tres anys s'han dut a terme promocions públiques, preveient-se que el parc públic de lloguer (en aquesta etapa no està prevista la propietat dels pisos per part dels beneficiaris) arribi a 300 unitats a la fi de 2025, sigui per rehabilitació d'edificis en desús (a l'origen plurifamiliars o instal·lacions hoteleres) o d'obra nova. Si bé aquesta xifra pot ser baixa, per a una mitjana de 3 persones per habitatge, s'ha de pensar que 900 persones representen una mica més de l'1% de la població resident.

Els requisits per a accedir al parc públic d'habitatges social a Andorra, que actualment han de complir els candidats, són els següents:

-.tots els membres majors d'edat del nucli familiar han de tenir més de 5 anys de residència legal permanent i ininterrompuda al principat (nota: en els últims 5 anys la població ha passat de 76.000 a 81.000 habitants, un augment del 6.6%)

-.s'ha de justificar la necessitat de l'habitatge: cap membre de la unitat familiar pot ser propietari d'un habitatge, a Andorra o a l'estranger, sigui en propietat absoluta o compartida al moment de sol·licitar l'accés al parc públic.
Aquest punt és de difícil comprovació per part de l'administració, ja que a Andorra no existeix Registre de la Propietat públic (aquest és un dels punts que corregeix la Llei Òmnibus) i disposar de dades en altres països no és tasca fàcil. Recordar que al Principat, dels 81.000 habitants, més de 50.000 són estrangers (principalment espanyols, portuguesos, francesos, argentins, …), per tant, no és difícil que disposin d'habitatge al seu país.

-.destinar actualment més del 30% dels seus ingressos al pagament de la renda en l'habitatge que viuen actualment; excepte: els menors de 35 anys que no disposin de contracte d'arrendament i que es vulguin emancipar del nucli familiar, les persones que estiguin en procés de separació legal i no continuïn en l'habitatge familiar, així com els qui lloguen habitacions o estiguin actualment acollides en una residència pública.

-.també computa tenir condició de discapacitat amb mobilitat reduïda permanent i l'habitatge que s’usufructua se situï en un edifici que no compleix els requisits mínims vigents d'accessibilitat, i no sigui possible eliminar les barreres físiques arquitectòniques que dificulten el seu desplaçament.

-.tenir ingressos mínims anuals bruts superiors al salari mínim interprofessional vigent (17.367,96 €) i menors a 2,2 vegades el salari mínim (38.209,51 €), comptant tots els ingressos del nucli familiar. En cas de tenir 2 o més fills menors a càrrec, s'incrementa el topall màxim a 2,5 vegades l'SMI (43.419,99 €). Les persones majors de 65 anys, segons la seva situació en la seguretat social, queden exemptes de complir aquest requisit.

-.el patrimoni del nucli familiar no ha de sobrepassar la quantitat de 4 vegades l'SMI anual (69.471,84 €)

-.no tenir deutes amb l'administració pública

No obstant això, malgrat la dificultat real d'accés a l'habitatge, i a la relativa facilitat dels requisits, algunes promocions del parc públic, no troben ocupants, posant en crisis les operacions realitzades, així com les bases conceptuals que han impulsat (tardanament, cal dir-ho) les polítiques adoptades.

Hi ha diversos motius adduïts pels beneficiaris per a renunciar als pisos que els han adjudicat, des de la dificultat de transport (els habitatges no se situen en les parròquies centrals o baixes, amb la consegüent dificultat de desplaçament a l'hivern), a la falta d'equipament dels pisos (si bé es lliuren sense electrodomèstics o mobiliari complet de cuina, sí que compleixen la normativa d'habitabilitat mínima, similar a la de Catalunya), o el preu (els quals ronden dels 400 a 800 euros mensuals, si bé no són alts, per a una família monoparental amb fills i un salari mínim, poden arribar a ser preus difícils d'assumir). També juga en contra que actualment els contractes vigents de lloguer, signats des de l'any 2019, a causa de les mesures implementades en l'emergència COVID, tenen el preu congelat, les pujades anuals topades, i es prorroga la finalització del contracte fins a 2027 (quan la durada contractual normal és de 5 anys, similar a la LAU espanyola). El problema real s'espera justament aquest any, quan convergeixin rescissió de contractes, alliberament i actualització de preus i els habitatges promoguts assequibles no siguin suficients. Recordem que Andorra viu un procés de gentrificació, ja no sols urbà, si no a nivell país, i l’arribada de gent és constant.

Una de les raons per a renunciar que hem esmentat, se suposa (en renunciar no s'expliquen les raons exactes, o aquestes no s'han publicat) és el transport, el qual és fonamental en un país que, si bé compta amb un sistema de transport públic urbà i suburbà gratuït per als residents, aquest no cobreix de manera suficient els horaris nocturns, o els desplaçaments entre parròquies, havent-se prioritzat les rutes entre capital i parròquies, però no la comunicació entre les diferents parròquies, per la qual cosa s'entén és un dels esculls a salvar.

És emblemàtic el cas de l'edifici de Sant Joan de Caselles, situat a la Carretera General 2, que ja en dues oportunitats ha hagut de reobrir la crida a nous beneficiaris, perquè els qui resultaven adjudicataris, renunciaven una vegada analitzaven la situació i característiques de l'edifici i dels pisos.

A l'efecte de solucionar la falta de candidats, s'han anat rebaixant alguns dels requisits. La relativa falta d'èxit que han tingut els pisos assequibles, contrasta amb l'oferta real del mercat de lloguer: en els portals immobiliaris en aquesta segona setmana de juliol no trobem més 370 habitatges de lloguer en tot el Principat segons Idealista, o 270 unitats a Fotocasa, i a la capital no hi ha més de 60 habitatges disponibles per a llogar, i en canvi la població augmenta a un ritme de dos mil persones a l'any.

A la llarga, la principal perjudicada ha estat la Seu d'Urgell, a 30 minuts de la capital d'Andorra, declarada zona tensionada el 2023 per part de la Generalitat de Catalunya, en incrementar més d'un 30% el valor dels lloguers, a causa del constant transvasament d'inquilins residents a Andorra que no poden cobrir un lloguer que encara no ha tocat sostre. 

Alejandro Suarez Ceretti, arquitecte. Corresponsal del COAC a Andorra. Juliol 2025