Carta des de Cartagena d’Índies, Colòmbia
Aquesta vegada us escric des de Cartagena d’Índies, una de les grans ciutats intermèdies, on destaca el port de mercaderies com una de les grans portes del comerç internacional i el turisme.
Cartagena és mundialment coneguda per la seva "ciutat emmurallada", Patrimoni Cultural de la Humanitat, un collage policromàtic de cases senyorials de no més de dos pisos, col·locades dins de les muralles construïdes entre el 1600 i 1876. Els seus dos períodes històrics estan emmarcats arquitectònicament en dues tipologies de cases: les colonials, construïdes fins a la seva independència l'any 1811, i les republicanes, posteriors a aquest fet. Les varietats són mínimes: una balustrada que ara està feta de formigó i uns portals d’accés a les cases rematats amb frontissa que recorda l’arquitectura grega o romana. Això no és més que una manera d’emmarcar socialment i arquitectònica la nova situació d’independència, motius que transmeten una força i poder inclús desafiant davant la mirada d’aquells que rumiïn la seva reconquesta.
La història de Cartagena es pot resumir d’una manera molt interessant en no més de 40 minuts i sobre un carruatge d’època recorrent els carrers del casc antic, mirant els edificis sota la batuta del conductor fet professor d’història per a l’ocasió. És un passeig arquitectònic molt interessant, on sobtadament ens podem sentir sorpresos davant la increïble història que amaga una casa o edifici sense cap misteri aparent, que d’altra manera passaria a l’anonimat.
La homogeneïtat de les façanes dins la ciutat emmurallada, en una retícula urbana bastant regular, fa que ens desorientem amb força facilitat. Això sobretot ens passa a nosaltres, els arquitectes, que anem embadalits mirant cada detall, per petit que sigui, desitjant trobar una porta o finestra oberta per satisfer la nostra curiositat i descobrir què resta amagat darrera una arquitectura popular que es caracteritza per la seva profunditat i el seu pati interior. A la vegada no deixa d’impactar el contrast entre els hotels boutique o cases de lloguer de luxe convivint porta a porta amb cases on la pobresa s’escriu amb majúscules.
A l’altre extrem, i no per això menys interessant, ens trobem amb els barris de Bocagrande i Castillogrande, inundats amb petits gratacels de més de 40 pisos que ens traslladen en un obrir i tancar d’ulls al front marítim de Miami Beach. El primer barri, on les seves platges s’obren al mar carib, destaca per una primera línia de grans hotels i apartaments, separats de la sorra per un carrer i una vorera que conviden a sortir-ne i anar directament a trepitjar la platja. Es troba a faltar un passeig marítim que potencií la circulació de la gent que arribi fins aquí i arregli una mica tot aquest petit desordre. Just darrera en paral·lel, trobem el carrer comercial, on es barreja de tot, per a tots els gustos i costums, cosa que no deixa de ser interessant per nosaltres que estem acostumats a l’ordre i sentit comú. Pel que fa a Castillogrande trobem la mateixa configuració, amb la diferència que no hi ha hotels i està habitat per la gent amb més recursos de Cartagena i del país. Aquesta part té dos fronts marítims separats per no més de 200m, un amb la platja més maca que la de Bocagrande, i un bonic passeig donant al port i a Bocachica, una badia que feia de protecció natural a la ciutat emmurallada dels atacs marítims.
Una altra cosa que m’ha sorprès força d’aquesta ciutat és el contrast tan radical entre la zona emmurallada i la dels gratacels, enviant missatges tan diferents cadascun d’ells. M’agrada veure com poden conviure dues arquitectures tant dispars, un contrast que fa ressaltar a l’altra, amb respecte malgrat tot el soroll arquitectònic i històric, com ho fa d’una manera més individual el MACBA de Meier al casc antic de Barcelona.
Pau Nuñez Casamor, arquitecte. Corresponsal del COAC a Bogotà, Colòmbia. Juny 2017
La convertibilidad Montevideana. viviendas para todos.
La convertibilitat de Montevideo. Habitatges per a tothom.
Per diferents raons, personals i professionals, des de molt al principi del meu exercici professional em vaig comprometre amb l'accessibilitat.
El disseny amb visió universalista i l'accessibilitat, han de formar part integral i de partida per a tota concepció espacial i de disseny en general.
I quan em refereixo a accessibilitat em refereixo a "la condició que compleix un espai, objecte, instrument, sistema o mitjà, perquè sigui utilitzable per totes les persones, amb seguretat, equitativa i de la manera més autònoma i confortable possible." norma UNIT 200.
L'accessibilitat com a condició o propietat d'un espai, mitjà, objecte, servei, etc., és una condició que afavoreix la integració social. I al no tenir-la en compte, en nombroses ocasions, és el mitjà que genera una discapacitat temporal en nosaltres com a usuaris. Aquesta important condició d'integració en alguns contextos socioeconòmics es torna transcendental.
A Uruguai des de fa diverses dècades s’està lluitant des de diferents organitzacions i organismes públics i privats, per donar un marc legal a l'accessibilitat. Un marc que faci viable l' "exercici del dret", més enllà de la disposició d'un "dret escrit" que pugui no resultar reglamentat o respectat (fet molt freqüent en països d'Amèrica Llatina).
En un context on durant molts anys les prioritats polítiques tenien els seus objectius en altres àrees més bàsiques, es va anar trobant el camí per arribar a integrar-la al marc normatiu urbà, edilici públic i sobretot a l'habitatge.
Sense aprofundir m'agradaria esmentar algunes fites per poder contextualitzar el camí fins al dia d'avui.
Montevideo, capital d'Uruguai, i amb la meitat de la població nacional, sol ser pionera en temes normatius.
El 1985 la seva Intendència Municipal (govern local) crea una Comissió Interdisciplinària i Interinstitucional, per generar propostes i mesures amb tendència a evitar i / o eliminar les barreres arquitectòniques, urbanístiques i del Transport
Després, per definir una reglamentació urbana a Montevideo contemplant l'accessibilitat, es va plantejar el 2002 la signatura d'un conveni estratègic entre la IM (Intendència de Montevideo, li competeix la regulació i control), UNIT (Institut Uruguaià de Normes Tècniques, membre ISO) i SAU (Societat d'Arquitectes de l'Uruguai, gremi de professionals, en compromís amb l'objectiu).
Arriba el 2010 un suggeriment molt encertat de l’APPCU Associació de Promotors Privats de la Construcció, la qual proposa la inclusió del concepte de convertibilitat.
Aquest gremi plantejava a la comissió tripartida la poca funcionalitat dels percentatges com a mecanismes normatius aplicat a habitatges per obtenir un nombre d'habitatges accessibles. El nou concepte portaria a un 100% la infraestructura d'habitatge de la ciutat a ser convertible. És a dir que el 100% dels habitatges que es construïssin a partir de la nova reglamentació, amb la previsió formal de mínimes adaptacions internes, possibilitaria la conversió dels habitatges en plenament accessibles a cada usuari.
Aquesta mesura va retornar als professionals que dissenyàvem, una nova eina, una possibilitat d'esponjament i creativitat, moltes vegades perduda en pro de l'especulació immobiliària i del centímetre quadrat. El beneficiari és ara novament l'usuari final i la plataforma residencial que es deixa a la ciutat, que és més funcional, flexible i amb possibilitats d'atendre una major quantitat i diversitat de persones.
Pel que fa al nostre exercici professional, tant en rehabilitació com en obra nova, un projecte ha de resoldre les dues situacions: el disseny del que es construirà i el disseny de la situació convertible. D'aquesta manera els propietaris o usuaris en comprar un habitatge sota aquest nou marc, tenen en el seu poder el permís d'aprovat també per a ambdues situacions.
La Resolució que integra la convertibilitat, la Res. 898/14, està vigent des d'octubre de 2014, s'aplica a programes d'habitatges i oficines que mitjançant la convertibilitat resulten potencialment accessibles i integrades a una infraestructura accessible.
Resulta molt interessant la proposta d'aquest concepte per sobre altres ja usats en altres països com ara l'adaptabilitat o el criteri base de disseny. Ja que aquesta explícit en el seu concepte la flexibilitat i adaptabilitat universalista.
La "Convertibilitat", és una eina idònia per a la generació de tot tipus de programa d'habitatge col·lectiu, ja siguin habitatges d'interès social o qualsevol altre programa d'edificis d'habitatges. Mitjançant la mateixa, qualsevol habitatge que se sumi al mercat resultarà potencialment accessible minimitzant limitacions.
Si entenem l'habitatge com a dret de tots, es potencia la capacitat d'elecció en comprar o arrendar i possibilita el seu ús per la major quantitat de persones, considerant la diversitat de situacions al llarg de la seva vida i millorant i democratitzant l'oferta d'infraestructura edilícia.
A més de dos anys de vigència de la reglamentació, l'aplicació és respectada amb resultats molt favorables i està planificada la seva adopció a nivell nacional, a través de l'estudi per part del Congrés d'Intendents (Congrés de governs locals, que integra els 19 departaments territorials del país). La convertibilitat de Montevideo vol ser uruguaiana.
Virginia Talmon, arquitecta. Corresponsal del COAC a Montevideo, Uruguai* juny2017
* Integrant del Comitè d'Accessibilitat al Medi Físic de UNIT - Institut Uruguaià de Normes
Tècniques - Membre ISO
Integrant de la Comissió d'Accessibilitat de SAU - Societat d'Arquitectes de l'Uruguai
Integrant de la comissió Tripartita IM, UNIT i SAU
Santiago: Ciudad emergente y resiliente de República Dominicana
Santiago de los Caballeros, segunda ciudad en importancia en República Dominicana luego de su capital, Santo Domingo, fue fundada en 1495 por Cristóbal Colón. Siendo polo industrial y financiero en la zona norte de la isla, cuenta con alrededor de un millón de habitantes, una urbanización creciente y desorganizada, así como una rápida expansión física de los asentamientos informales sin infraestructura de servicios básicos y en zonas inundables.
Estas condiciones, unidas a ser una ciudad emergente por haber tenido un crecimiento poblacional y económico positivo en los últimos años superior a la media del país, y a su clasificación en el rango de las ciudades intermedias (100.000 a 2.000.000 de habitantes), han posibilitado que Santiago haya sido seleccionada para integrarse a dos importantes programas de desarrollo, uno a nivel mundial (100RC, 100 Resilient Cities, promovido por la Rockefeller Foundation) y otro a nivel de América Latina y el Caribe (ICES, Iniciativa de Ciudades Emergentes y Sostenibles, del Banco Interamericano de Desarrollo).
Ambas iniciativas convergen con la adopción de los Objetivos de Desarrollo Sostenible asumidos por las Naciones Unidas en 2015, y con el marco teórico de Hábitat III, en el cual se asume que los procesos de urbanización son promotores de sostenibilidad e integración social equitativa.
Los programas mencionados significan inversiones con financiamiento a largo plazo (especialmente por los proyectos urbanos), por lo tanto es condición necesaria e indispensable que las ciudades beneficiarias garanticen la gobernanza y la sostenibilidad fiscal, aspectos éstos que Santiago de los Caballeros cumple a conciencia, con un gobierno municipal fuerte y desarrollado, con los correspondientes enlaces con el gobierno nacional, a lo que se suma la presencia del CDES (Consejo para el Desarrollo Estratégico de la Ciudad y el Municipio de Santiago), integrado por representantes de instituciones públicas y privadas, entre ellas Ayuntamiento, representantes locales del gobierno central, confederaciones de empresas e industrias, ONGés, la academia y juntas de vecinos, cuyo objetivo es la planificación, el diseño, y la implementación y monitoreo de programas y proyectos de desarrollo sostenibles en sí mismos.
100 Resilient Cities– Liderado por Rockefeller Foundation.
El Programa acoge a Santiago desde diciembre de 2014 y está orientado a capacitar a la ciudad para diseñar e implementar estrategias y soluciones proactivas que den mejor respuesta a los problemas e impactos sociales y económicos generados por la urbanización y los fenómenos naturales.
Como primer acción, posteriormente a que la ciudad es incorporada al programa por iniciativa propia, proporciona fondos al gobierno municipal para la formación de una Dirección de Resiliencia, generalmente no existente en los gobiernos municipales, compuesta por un Director Ejecutivo (el cual responde directamente al alcalde o máxima autoridad ciudadana, con mando directo transversal en las diferentes reparticiones municipales) y un equipo de apoyo conformado por técnicos municipales y externos, del sector privado y académico especialmente.
A través de talleres en los cuales participan grupos interesados gubernamentales, y el sector civil y asociativo, se detectan las amenazas que enfrenta la ciudad de Santiago, identificando entre ellas las “tensiones crónicas” que debilitan a la ciudad de manera continua (infraestructura envejecida o inadecuada, deficiencias en transporte público, asentamientos informales, baja calidad del parque de vivienda y dificultad de acceso a la misma, inseguridad ciudadana…) y los “impactos agudos” o eventos repentinos y bruscos (inundaciones y colapso de infraestructura entre otros).
Identificados los problemas, así como las instituciones a través de las cuales se puede actuar y los stakeholders (las partes interesadas) que acompañarán en el proceso, se desarrollan planes de resiliencia urbana canalizándose a través de la Dirección mencionada el apoyo técnico y financiero que se puede recibir del Programa (con acceso a crédito a través del Banco Mundial, herramientas operativas financieras y tecnológicas, y servicios, entre otros)
Los planes diseñados con firmas y consultores individuales contratados al efecto, son confrontados por otros que ya están en aplicación a través de la red peer-to-peer de las otras 99 ciudades asociadas al programa de resiliencia, entre ellas Lisboa y Barcelona en Europa, o Montevideo y Quito en América Latina.
Iniciativa de Ciudades Emergentes y Sostenibles – Banco Interamericano de Desarrollo
Si bien el programa 100RC se orienta a gobiernos municipales, la Iniciativa de Ciudades Emergentes y Sostenibles, surgida en 2010 y ya aplicada en más de 50 ciudades desde la División de Vivienda y Desarrollo Urbano del BID, lo hace de manera indistinta a nivel de gobierno central y municipal, mediante asistencia técnica no reembolsable para el desarrollo y ejecución de planes de sostenibilidad urbana, ambiental y fiscal, con especial fomento de la participación ciudadana desde la concepción de los mismos, ejecución y posterior control y monitoreo.
De manera similar al programa anterior, la metodología inicia con una primer etapa de diagnóstico multisectorial (recolección de información, determinación de actores, registro de indicadores), a través de un enfoque interdisciplinar y con tres ejes principales: i) ambiental, ii) urbano y iii) fiscal, en el cual se identifican los obstáculos que impiden el crecimiento sostenible de la ciudad, validándolos según puntos de vista económicos, estratégicos y sociales, lo cual permite posteriormente priorizar y organizar en un plan de acción las intervenciones urbanas y de infraestructura de corto, mediano y largo plazo que se implementarán en la siguiente etapa de ejecución.
Además del Consejo para el Desarrollo de Santiago, el Ayuntamiento y el equipo local del BID, también participan la firma consultora IDOM, y del ámbito académico IHCantabria.
A lo largo de ambas etapas (desarrollo y ejecución) la iniciativa financia estudios sectoriales, monitorea el diseño y puesta en marcha de los proyectos y acompaña la licitación y ejecución física de los bienes, obras y servicios definidos, contratados con consultores y firmas locales y extranjeras.
Al igual que 100RC, se cuenta en éste caso con una Red de Ciudades Sostenibles, con la cual intercambiar lecciones aprendidas, casos de éxito, y especialmente datos de referencia.
Diseño y obras para ciudades emergentes, sostenibles y resilientes.
Las herramientas 100RC e ICES, devienen en programas de acción en los cuales la participación del colectivo de arquitectos y urbanistas (agrupados en firmas consultoras o de manera individual) es clave, en un entorno de garantías jurídicas y contractuales respaldadas, claras y precisas.
La ciudad de Santiago de los Caballeros se encuentra abocada de lleno en la planificación y elaboración de proyectos, parte de los cuales han empezado a licitarse a principios de año, como el Plan de Movilidad Urbana Sostenible (financiado con USD 375.000,00), en el cual están concursando profesionales y firmas locales y extranjeras.
Otros proyectos en proceso, son la reestructuración de la trama urbana, la revalorización del centro histórico, la implementación del sistema de monitoreo urbano 911, y la consolidación del estudio de manejo integral de residuos metropolitanos.
Alejandro Suárez, arquitecto. Corresponsal del COAC de Santo Domingo, República Dominicana