Puntúa de l'1 al 5 els següents aspectes de les noves seccions.
Pregunta 1 2 3 4 5
Disseny del nou entorn
Facilitat d’ús
Utilitat de les gestions que pots realitzar
Impressió general

El Barri Escalante, barri de moda de San José de Costa Rica

© Antoni Faus, corresponsal del COAC a San José, Costa Rica

El barri Escalante està en una zona cèntrica, ben comunicada, amb molta activitat comercial, restaurants, bars, etc. Se situa davant de l’Avinguda 3, prop de la confluència amb l'Avinguda Central, eix de la ciutat i que comunica amb el Parc de la Sabana.

Les dades històriques existents del barri Escalante es remunten al segle XIX, quan el francès Leonce-Alphonse de Vars va migrar a Costa Rica i es va casar amb la costa-riquenya Rita del Castell, amb qui va fundar la finca que avui ocupa gran part del barri Escalante, heretada per les següents generacions de filles, que es van casar amb homes que portaven per cognom Escalante i Robert.

El 1866 Isolina d'Ivars va cedir els terrenys per a la construcció del ferrocarril, que alimentaria dues rutes, la de l'Atlàntic i la del Pacífic, de manera que la zona ha estat coneguda també com "Ambos Mares". El 1891 s’acaba l'edifici de la Duana. L'ús d’aquest espai s'ha reconvertit actualment per acollir diversos actes lúdics i exposicions, i és un dels pocs edificis rehabilitats amb encert a San José.

La transformació urbana de San José arrenca a començaments del segle XX, quan la ciutat estava poblada amb menys de 40.000 habitants. La construcció dels barris va estar molt lligada a la construcció d'esglésies, places i parcs, desenvolupant així el sentiment de comunitat. El 1916 el govern dóna als veïns d'Escalante una finca on es construiria l'Església de Santa Teresita, inaugurada a la dècada de 1940. La seva potencial existència va ser suficient per iniciar un extens procés d'urbanització.

En els últims 60 anys, Escalante ha experimentat un profund canvi, d'una finca cafetera amagada en una ciutat incipient, ha passat a ser actualment el barri de moda de San José.

És un barri on han viscut molts personatges del món empresarial i professional, acadèmics i polítics, tots ells amb transcendència en la construcció del país. Aquí van viure Gonzalo Facio, Yoyo Quirós, Calderón Guardia, Paco Calderón, Fernando Quirós, i Pepe Figueres. Aquest últim, fill d'un català emigrat, és un dels presidents del país més reconeguts i admirats, i va ser qui va abolir l'exèrcit de Costa Rica.

La primera delineació dels carrers del barri Escalante data de 1929. Una dècada després es va crear el carrer 33 o carrer de La Luz, centre neuràlgic actual del barri. La iniciativa oficial d'urbanització neix a finals de la dècada de 1930.

Durant els anys 40 es van construir cases per a famílies adinerades, dissenyades pels arquitectes Teodorico Quirós i Francisco Salazar. Això es va sumar a l'edificació d'altres residències on hi havia la finca de la família Trejos Donaldson, on avui hi ha el Museu Calderón Guàrdia i el Taller Nacional de Dansa i Teatre. Els habitants d’aquella àrea van anar, majoritàriament, a viure a les “cases americanes” desenvolupades per l’empresa Ehrenberg & Maroto, moltes de les quals encara existeixen. El Barri Escalante es va perfilar com una zona de classe alta, de creixent comerç i nombroses oficines governamentals.

El 1964 s'inaugurà el Parque de Francia, que es va convertir en un significatiu punt de trobada de la comunitat. El comerç va anar arribant a poc a poc durant les següents dècades, i el 1980 es creà un centre d'idiomes i algunes universitats privades a dins i al voltant del barri, fet que va fer augmentar les seves possibilitats de creixement.

A la fi del segle XX la mutació d'ús del sòl residencial a comercial va començar a prendre força. Els edificis d'ús residencial van passar a reconvertir-se en oficines i locals de negoci. Es va iniciar la proliferació de restaurants, especialment al carrer de La Luz i els seus voltants, on avui ja n’hi ha més de 25, alguns d'ells molt reconeguts.

L'actor, director i productor Oscar Castillo, lligat a Escalante durant més de mig segle com a veí i empresari, celebra les semblances entre el barri Escalante amb La Condesa, a Mèxic, i altres personalitats també veuen a Escalante el típic perfil d'un "barri rosa" com els que hi ha en altres ciutats del món. Això fa d'aquest barri un lloc exclusiu a San José.

La creació de l'associació de veïns Comunidad Escalante, promou a partir del 2009 un Pla de desenvolupament per al barri, contemplant solucions a problemes de seguretat, estètica i harmonia de forma integral. Oscar Castillo, president de l'associació, contempla així la transformació: "quan el poble d'un barri s'amaga rere les reixes, deixa els carrers als delinqüents; si la gent s'apropia de l'espai, és a l'inrevés ".

El 2009 l'associació va contractar a l'arquitecte Luis Diego Barahona per realitzar un Pla de renovació del barri per tal de consolidar la seva identitat, enfortir l'espai públic i visibilitzar els valors paisatgístics, com el Parque de Francia. Un cop dissenyat el Pla, la Municipalitat de San José, amb Johnny Araya d'alcalde, va signar un acord amb els veïns per a un Pla Integral de Recuperació per al període 2010-2015.

El pla previst, amb finançament de la municipalitat, s'ha complert en un 65%, i la previsió de l'alcaldia és prosseguir i potenciar la regeneració i renovació d'Escalante "amb molta força", conciliant el component residencial amb el comercial, trobant un equilibri entre la seva majoritària zona residencial i el seu explosiu creixement comercial.

Escalante és un exemple d'iniciativa, desenvolupament i organització. S'han anat arreglant voreres, s'han realitzat treballs d’arborització i s'ha millorat la il·luminació, però encara hi ha molt camí per recórrer. A Escalante es percep el potencial d'un barri en contínua transformació, diferent i fins i tot contradictòria amb la resta de la ciutat, però amb gran acceptació social.

 

Antoni Faus, arquitecte. Corresponsal del COAC a San José, Costa Rica. Maig 2017

PDF version

Tornar

El Urbanismo en el proceso de interiorización de Brasil: Palmas, Goiaina y Brasília

Plano Brasilia © imagen divulgacion vitruvius

La discusión sobre la ocupación del interior de Brasil se inicia en el siglo XVIII liderada por el Márquez de Pombal y los inconfidentes. El tema gana fuerza después de la Proclamación de la República en 1889, e inicia su concretización con el plan “La Marcha para el Oeste” desarrollado por el gobierno de Getulio Vargas, para acelerar la ocupación del Centro-Oeste brasileño. Palmas, capital del estado de Tocantins es parte de este proceso y fue antecedida por Goiania y Brasilia. Las tres ciudades están planeadas. Nos proponemos reflexionar un poco sobre los proyectos de estas tres capitales, elementos que integran el ambicioso plan de interiorización de este país-continente

El plano urbano de Goiania, capital de Goias, fue definido por Atilio Correia Lima, graduado en arquitectura por la Escuela Nacional de Bellas Artes de Rio de Janeiro en 1925 y post-graduado en urbanismo en la Sorbona de Paris en 1930. A invitación del Interventor Pedro Ludovico, Correia Lima escoge un plan alto al sudeste del estado para localizar la nueva capital, cuya piedra fundamental fue colocada el 24 de octubre de 1933. La concepción del urbanista se apoya en el concepto de monumentalidad. Trayendo como referencia Versalles y Washington, emplea el esquema de inspiración francesa patê d’oie (arrugas alrededor del ojo). A partir de la Plaza Cívica frente al Palacio de Gobierno estatal nacen avenidas que avanzan organizadas en un diseño radial, aquel tiene los sectores anterior y lateral delimitados por una avenida en semicírculo. La influencia de Francia del siglo XIX también se refleja en las avenidas y las plazas, así como en la estética de los bulevares.

La idea de interiorizar la capital del país igualmente viene del siglo XVIII, se refuerza con la llegada de la corte portuguesa a Brasil en 1808 y gana fuerza con la primera constitución republicana de 1891, la cual determina la región del plan alto central como localización de la futura capital. Cabe al Gobierno de Juscelino Kubitschek (1956-1961) de poderla concretar.

En marzo de 1956 Kubistchek creó la Compañía Urbanizadora de la Nueva Capital (Novacap), empresa estatal que coordinaría la construcción de Brasilia con el ingeniero Israel Pinheiro como presidente, el arquitecto Oscar Niemeyer como director técnico, el cual organizó un concurso de proyecto urbanístico del Plan Piloto, ganado por Lucio Costa.

Costa presentó un plan con las bases en los preceptos de la Carta de Atenas, siguiendo la definición de áreas específicas para cada tipo de uso: residencial, administrativo, comercial, industrial, recreativo, cultural, etc y el empleo de los conceptos de velocidad, movimiento, máquina, individualidad, tan a gusto de la modernidad, expresado por la valorización del automóvil privado y las largas avenidas. Buscando minimizar problemas de circulación, el urbanista eliminó cruces de avenidas situándolas en distintos niveles. El sector destinado a los edificios de gobierno federal denominada Plaza de los tres Poderes, tiene una situación destacada en el eje exclusivo, que parte del punto de encuentro de las “a las curvas” enfatizando su función de capital federal

Palmas surge como consecuencia de la constitución de 1988 la cual establece la división del estado de Goiás en dos federaciones autónomas, una al Norte y otra al Sur. El estado que se crea al Norte, Tocantins, exige una capital. La propuesta es que la ciudad se localice en el centro del nuevo territorio y como las demás capitales de la región será planeada. Los arquitectos urbanistas Luis Fernando Cruviniel y Walfredo Antunes iniciaron el proyecto en 1989 inspirados en la modernidad y en la proximidad de Brasilia. El terreno escogido es plano, a un lado el rio Tocantins y al otro la sierra del Lajeado. El partido del plan urbanístico, tomado conjuntamente entre los arquitectos y el gobierno del estado, se define como un trazado en cruz con centro en el promontorio donde se localiza el Palacio de Gobierno, a partir del cual se desenvuelve la estrategia empleada por los urbanistas que consistió en “crear dos estructuras interdependientes entre sí. Una macro, de carácter urbano, con formato de malla, más dinámica y predominante en la imagen de la ciudad. La otra, en el interior de las cuadras y con un diseño más flexible, cuya finalidad es proporcionar el desarrollo de barrios, entendidos como pequeñas ciudades dentro de la ciudad.

Los propósitos e ideologías insertos en los planes urbanísticos de estas tres capitales, que marcan el camino del proceso de interiorización de Brasil, expresan mucho sobre las relaciones sociales, espacio público y formas de vida urbana que estamos llevando para el interior y construyéndolo. Profundizar su estudio es preciso.

 

Héctor Alfredo Morelli, arquitecto. Corresponsal del COAC Palmas, Brasil con la colaboración de Mara Kramer

PDF version

Tornar

L'Urbanisme en el Procés d'interiorització del Brasil: Palmas, Goiaina i Brasília

Plano brasilia © imagen divulgacion vitruvius

La discussió sobre l'ocupació de l'interior del Brasil s’inicia al Segle XVIII liderada pel Marquès de Pombal i Els Inconfidentes. El tema guanya força després de la Proclamació de la República a 1889, i inicia la seva concreció amb el pla de "La Marxa per a l'Oest" Desenvolupat pel Govern de Giulio Vargas, per accelerar l'ocupació del centre-oest brasiler. Palmas, capital de l'estat de Tocantins és part d’aquest procés i va ser  antecedida per Goiania i Brasília. Les tres ciutats planejades. Ens proposem reflexionar una mica sobre els projectes d'aquestes tres capitals, elements que integren l'ambiciós Pla d'interiorització d’aquest país-continent.

El pla urbà de Goiania, capital de Goias, va ser definit per Atilio Correia Lima, graduat en arquitectura per l'Escola Nacional de Belles Arts de Rio de Janeiro el 1925 i post-graduat en urbanisme a la Sorbona de Paris el 1930. Per invitació de l’interventor Pedro Ludovico, Correia Lima escull un pla alt al sud-est de l'estat per localitzar la nova capital, la pedra fonamental va ser col·locada el 24 d'octubre de 1933. la concepció de l'urbanista es recolza en el concepte de monumentalitat. Portant com a referència Versalles i Washington, empra l'esquema d'inspiració francesa paté d'oie (arrugues al voltant de l'ull). A partir de la Plaça Cívica davant del Palau de Govern estatal neixen avingudes que avancen organitzades en un disseny radial, aquell té els sectors anterior i lateral delimitats per una avinguda en semicercle. La influència de França del segle XIX també es reflecteix en les avingudes i les places, així com en l'estètica dels bulevards.

La idea d'interioritzar la capital del país igualment ve del segle XVIII, es reforça amb l’arribada de la cort portuguesa a Brasil en 1808 i guanya força amb la primera constitució republicana de 1891, la qual determina la regió del pla alt central com localització de la futura capital. Caldrà que el Govern de Juscelino Kubitschek (1956-1961) la pugui concretar.

Al març de 1956 Kubistchek va crear la Companyia Urbanitzadora de la Nova Capital (NOVACAP), empresa estatal que coordinaria la construcció de Brasília amb l'enginyer Israel Pinheiro com a president, l'arquitecte Oscar Niemeyer com a director tècnic, el qual va organitzar un concurs de projecte urbanístic del Pla Pilot, guanyat per Lucio Costa.

Costa va presentar un pla amb les bases en els preceptes de la Carta d'Atenes, seguint la definició d'àrees específiques per a cada tipus d'ús: residencial, administratiu, comercial, industrial, recreatiu, cultural, etc i l'ocupació dels conceptes de velocitat, moviment, màquina, individualitat, tan a gust de la modernitat, expressat per la valorització de l'automòbil privat i les llargues avingudes. Buscant minimitzar problemes de circulació, l'urbanista va eliminar creus d'avingudes situant-les en diferents nivells. El sector destinat als edificis de govern federal anomenada Plaça dels tres Poders, té una situació destacada en l'eix exclusiu, que parteix del punt de trobada "a les corbes" emfatitzant la seva funció de capital federal.

Palmas sorgeix com a conseqüència de la constitució de 1988 la qual estableix la divisió de l'estat de Goiás en dues federacions autònomes, una al Nord i una altra al Sud. L'estat que es crea al Nord, Tocantins, exigeix ​​una capital. La proposta és que la ciutat es localitzi en el centre del nou territori i com les altres capitals de la regió serà planejada. Els arquitectes urbanistes Luis Fernando Cruviniel i Walfredo Antunes van iniciar el projecte el 1989 inspirats en la modernitat i en la proximitat de Brasília. El terreny escollit és pla, a un costat el riu Tocantins i l'altre la serra del Lajeado. El partit del pla urbanístic, pres conjuntament entre els arquitectes i el govern de l'estat, es defineix com un traçat en creu amb centre en el promontori on es localitza el Palau de Govern, a partir del qual es desenvolupa l'estratègia emprada pels urbanistes que va consistir en "crear dues estructures interdependents entre si. Una macro, de caràcter urbà, amb format de malla, més dinàmica i predominant en la imatge de la ciutat. L'altra, a l'interior dels carrers i amb un disseny més flexible, la finalitat és proporcionar el desenvolupament de barris, entesos com petites ciutats dins de la ciutat.

Els propòsits i ideologies inserits en els plans urbanístics d'aquestes tres capitals, que marquen el camí del procés d'interiorització del Brasil, expressen molt sobre les relacions socials, espai públic i formes de vida urbana que estem portant cap a l'interior i construint-lo. Aprofundir en el seu estudi, és preciós.

Héctor Alfredo Morelli, arquitecte. Corresponsal del COAC Palmas, Brasil amb la col·laboració de Mara Kramer. Maig 2017

PDF version

Tornar

Brasil Meridional: un grito tímido a la necesidad

© Pau Iglesias

Introducción al país

El Brasil que conocemos, el de la samba, el fútbol y la caipiriña, es algo distante del Brasil que se vive día a día aquí. Estamos hablando de un país de casi la misma superficie que Europa, con todos los contrastes, variedades culturales y diversidades que incluye. El sube y baja (más bien baja) de la economía y las inestabilidades políticas hacen que las inseguridades apropien de las conversaciones diarias. Pero, en el fondo y, si se investiga bien, este territorio rico y diverso, se transforma en un lugar de posibilidades y, no nos engañemos, de necesidades.

Un estado tradicional y productivo

La región sur que es donde me encuentro (más concretamente, en el estado de Rio Grande do Sul, de donde es originario nuestro conocido Ronaldinho Gaucho) es un área bastante productiva, si la comparamos con el resto de Brasil. La ciudad de Passo Fundo, pequeña metrópolis de 200.000 habitantes en el interior de Rio Grande do Sul, donde tenemos nuestro estudio de arquitectura (ib22), es un polo importante de agricultura, sanidad y educación universitaria, lo que conlleva una cierta estabilidad económica. Estamos hablando de una región tradicionalista, lo cual, para el arquitecto catalán, acostumbrado a las últimas innovaciones constructivas, puede parecer un inconveniente. La verdad es que lo es. Pero, como todo proceso de la vida, hay que adaptarse y entender la forma que ellos construyen (básicamente ladrillo y hormigón armado), sin imponer. Esta será nuestra mejor virtud a la hora de trabajar con ellos.

Indicios de mejora

Este tradicionalismo de la región, sin embargo, está cambiando en los últimos años. Algunas empresas están creciendo económicamente y empiezan a invertir en tecnología aplicada a la arquitectura y, sobre todo, en sostenibilidad y construcciones bioclimáticas, aunque todo va muy despacio y con frecuencia, para poderlos convencer, debemos ser insistentes sobre las ventajas de escoger este camino. Pero ya es un avance.

Dos carriles-bici y un parque

Esta ciudad, en particular, ha ido mejorando urbanísticamente en los últimos años. Lo cual da una esperanza para el profesional que se dedica a intentar mejorar las infraestructuras. En los últimos 3 años se han proyectado y construido 2 tramos importantes de carriles-bici, uno de los cuales fue proyectado por nuestro despacho. Esto ha dado mucha vida a la avenida principal, donde ahora está llena de gente entrenando, bicicletas, "rollerbladers" y familias disfrutando de los espacios intermitentes que van apareciendo (playgrounds y pequeñas plazas estáticas). Antiguamente, estos tramos situados en medio de la avenida (como si fuera una rambla), llenos de vegetación autóctona y frondosa, no eran disfrutados por casi nadie por su mal estado y, incluso por la sensación de peligro que desprendían estos espacios verdes.

También se ha proyectado y construido un gran parque (inaugurado el año pasado). El Parque da Gare. Un proyecto urbanístico muy interesante y con una gran visión revitalizadora de un espacio libre en decadencia, como era la zona trasera de la antigua estación de trenes. El proyecto ha sido diseñado por la empresa IDOM, una gran ingeniería vasca, con sede en Sao Paulo. Se sitúa en un terreno con mucha topografía, muy difícil de solucionar. El proyecto se adapta perfectamente a esta variedad de alturas, proporcionando diferentes usos. Esta importante intervención urbanística ha cambiado totalmente la vida de los vecinos durante el fin de semana.

Antes iban a los centros comerciales porque no había un espacio verde grande para disfrutar, y ahora, el Parque de la Gare está lleno de gente de todas las edades y clases sociales disfrutando de su área en particular.

instituciones universitarias

Desde nuestro estudio estamos muy en contacto con instituciones universitarias situadas en Passo Fundo, como la IMED y la UPF. Yo soy profesor en un Posgrado de Arquitectura y mi socia (brasileña) es profesora en la Graduación de Arquitectura y también en la de Ingeniería. El ámbito universitario brasileño en general está en crecimiento y en constante movimiento. Necesita de profesores con experiencia y títulos (Máster, Doctorado). La docencia es una posibilidad para el arquitecto catalán (muy bien considerado aquí) que quiera experimentar una nueva etapa. El idioma es muy parecido al catalán y al español y se va aprendiendo sin demasiados problemas.

conclusión

Como profesional catalán viviendo en Brasil, recomiendo la experiencia de trabajar aquí. Aunque debemos aprender a adaptarnos a una cultura muy diferente, analizándola, respetándola e intentando mejorarla con nuestra aportación y conocimientos. Brasil es un país intensivo, de colores, donde se convive a diario con muchos contrastes sociales. La diferencia entre clases sociales es muy evidente y esto crea algunos conflictos. También hay una política proteccionista hacia los extranjeros, la cual supone que si queremos trabajar aquí tengamos que asociarnos con alguna empresa local, o ser contratados por alguna empresa brasileña. La calidad humana de las personas es, o puede ser, el gran punto positivo de esta tierra. Se trata de un pueblo que te acoge con los brazos abiertos, lo que facilita nuestra adaptación.

Puede ser que nos sorprenda, al principio, la falta de infraestructuras, comparadas con las que tenemos en Cataluña, pero es un país en proceso de reforma política, económica y social. Por lo tanto, un país con mucho por hacer, y nosotros podemos formar parte de este "mucho por hacer".

 

Pau Iglesias, arquitecto. Corresponsal del COAC en Passo Fundo, Brasil. Mayo 2017.

PDF version

Tornar

Pages