Arquitectura 2.0 a San Francisco
San Francisco és el principal pol metropolità, juntament amb la ciutat d´Oakland, de la Badia de San Francisco. La “Bay Area” és entesa pels seus habitants com la divisió entre l' East Bay (a la part Est dels estuaris de San Pablo i San Francisco) i la Península (a la part oest de la badia). Silicon Valley s’estén de la meitat de la Península cap al sud, culminant a la ciutat de San José.
Com és ben sabut, totes les empreses tecnològiques més importants del món (Facebook, Google, Uber...) es troben ubicades al llarg d´aquesta península, creant un micro hàbitat únic als Estats Units i gairebé al món. Moltes Start Up (petites empreses que aspiren al model de gran empresa tecnològica) es veuen atretes pel clima d´inversió i progrés de la regió.
És prou obvi que ens trobem en el punt més àlgid o fins i tot al principi de la caiguda de la última bombolla del 2.0. Recentment s’ha publicat als mitjans de comunicació que Facebook ja té dos bilions d’usuaris, una quarta part de la població del món. Altres noves aplicacions pioneres que canviaran ritmes socials s’estan desenvolupant actualment als cafès de San Francisco.
Tots aquests fets són els que fan que San Francisco sigui la ciutat per la qual es senten atrets aquests joves emprenedors: la ciutat és plena de vida i efervescència econòmica, el clima és bo i el passat és extremadament progressista, convertint-se en una ciutat molt atractiva i liberal per a aquesta nova generació.
Aquesta explosió econòmica es trasllada a l’arquitectura d’una forma molt característica: per una banda, la demanda d’habitatge i espai comercial és altíssima, creant un ritme de construcció frenètic que s’estén per tota la ciutat. S´ha d’entendre que la base urbana de San Francisco consisteix en mançanes d´aproximadament 150 x 300m, qualificades per habitatge, amb bàsicament la construcció d’habitatge unifamiliar (PB +1 i jardí) del més típic estil Victorià . Amb aquesta base és difícil donar resposta a la demanda d’una ciutat que aspira a ser una de les més importants del món. A dia d´avui es poden veure nombrosos gratacels i edificis d’habitatge plurifamiliar en plena construcció.
Per altra banda i com a resultat d’aquesta situació, el San Francisco d’avui dia és una ciutat molt limitada multi culturalment, gentrificada i esgotada donant tot el que pot de si als seus habitants. En els últims anys han aparegut nombrosos serveis (classes de ioga a la més última moda, restaurants caríssims, cafeteries “hipsters”...) enfocats a aquest sector de la societat que fan que la gent del barri quedi desplaçada perquè tot comença a assolir preus que només els treballadors a empreses tecnològiques (Techies) poden pagar.
Per acabar d’adobar tot aquest còctel s’ha d’afegir la situació política del país: des del gener es pot respirar la incertesa a l’aire. Les empreses 2.0 i les Start Up ja de per si són empreses de gran risc, ja que depenent dels resultats a curt-mig termini els inversors retiren els fons amb gran facilitat. Aquest modus operandi afegit a tota la resta, crea una incertesa econòmica a tot el Bay Area que fa que l’economia estigui penjant d’un fil en cada moment. De vegades no es poden assegurar els pressupostos d’una obra perquè ningú sap què passarà d´aquí a uns mesos o de quant serà la inflació.
Tot i així aquí cada dia es treballa com si no hi hagués final: serà qüestió d’esperar i estar molt atents, ja que les coses poden canviar radicalment en qualsevol moment.
Lea Eidler, arquitecta. Corresponsal del COAC a San Francisco, Estats Units
Gôteborg, la ciutat de l'aigua
Un altre dels elements que determinen el caràcter de Göteborg és el seu port fluvial. La ciutat encara manté el lideratge comercial entre els ports escandinaus, però l’activitat portuària s'ha desplaçat uns quilòmetres al front litoral. Queden ben lluny els temps d’esplendor en els quals Göteborg era una dels principals drassanes i seu de companyies navals de referència mundial. L’antic paisatge portuari encara es respira al mateix centre de la ciutat, però aquest roman quasi inactiu. En aquest context ja fa temps que la ciutat ha iniciat un procés de reconversió del front fluvial que doni resposta al fenomen de creixement urbà que es dona a tot el país (2).
Amb tot això i en una època d’augment de la concentració urbana a nivell mundial (3) en la que els models de desenvolupament tendeixen a semblar-se independentment de les característiques especifiques del lloc on es duen a terme. En un temps també on les ciutats es posicionen diferenciant-se de la resta mitjançant la definició de la seva pròpia identitat, la ciutat de Göteborg, ha tingut a bé considerar el clima local no com a una debilitat sinó com a un actiu, tot engegant la campanya:
“La millor ciutat del món quan plou” (4)
Més enllà de considerar l’aigua un element essencial del paisatge local, s’assumeix la urgència de gestionar-la adequadament. L’impacte del canvi climàtic es tradueix, a nivell local i a llarg termini, en escenaris d’increment del nivell de l’aigua de fins a 2,8 metres. La ciutat també pateix inundacions amb freqüència, produïdes per un sistema de recollida d’aigües obsolet que no dona resposta a les condicions actuals. La ciutat ha apostat doncs per utilitzar la gestió de l’aigua com a element clau de desenvolupament sostenible i alhora una oportunitat de transformació que converteixi la ciutat de Göteborg en model de referència per a la resta del món en l’aplicació d’estratègies innovadores relacionades amb aquesta gestió.
La campanya s’inscriu en els actes commemoratius dels 400 anys des de la fundació de la ciutat, a celebrar l’any 2021, i que es tradueix en una sèrie d’actes entre els que destaca la Conferència Internacional Embrace the Water 2017 (5), organitzada recentment per la ciutat de Göteborg, conjuntament amb la IWA (Internationat Water Association), RISE (Institut de Recerca de Suècia), i la Universitat de Chalmers entre d’altres.
La conferència, celebrada al mes de Juny, ha estat una trobada on professionals, investigadors i organitzacions d’arreu del món han presentat i debatut els seus treballs i experiències sobre els reptes i les oportunitats que representa la gestió de l’aigua en entorns urbans, especialment des de la perspectiva de la Planificació. Un dels enfocs principals ha estat la necessitat de treball interdisciplinari que permeti trobar solucions que superin els mètodes tradicionals de planificació i gestió de l'aigua, i estableixin models més eficients, regeneratius i resistents al risc que passin necessàriament per la integració de sistemes.
Les ponències s’han estructurat a partir de quatre temàtiques principals:
Aigua per a una ciutat atractiva
L'aigua en la planificació urbana per millorar l’habitabilitat i el benestar dels ciutadans.
Aigua com a element qualitatiu a la ciutat. Disseny urbà sensible a l'aigua, tot implementant solucions de caràcter verd i blau. Innovació en la gestió d'aigües pluvials per a ciutats cada vegada més denses. Integrar la recollida d'aigua de drenatge i pluja en la planificació urbana. Transformació de vies navegables i ports. Tecnologies integrades per permetre el disseny i la gestió intel·ligents urbans.
Gestió dels futurs incerts
Planificar sota la incertesa i l’adaptació al canvi climàtic. Millorar la capacitat de resistència de les ciutats enfront les inundacions, els riscos d'escassetat d'aigua i les sequeres. Avaluació i modelització de riscos relacionats amb l'aigua i les conseqüències de la inacció.
Ciutats d’aigües regeneratives
Planificació i disseny de serveis d'aigua regeneratius per a ús sostenible de gestió de recursos hídrics (reutilització, recuperació d'energia, aprofitament d'aigües pluvials).
Planificació territorial per a la integració de l'aigua, els residus, l'energia i l'agricultura. Planificació urbana i la col·laboració intersectorial?. La necessitat de tenir un control transversal de l'aigua a les ciutats, que implica totes les administracions, empreses i societat civil rellevants.
Comunitat compromesa
La gestió de l'aigua com a eina per comunitat. Comunicació i educació social, programes de participació ciutadana, estratègies d'acceptació, innovació i desenvolupament recolzats per la comunitat.
Els tres dies que va durar la conferència van ser una oportunitat interessant d’escoltar i debatre amb col·legues i professionals d’altres àmbits i disciplines.
De tot el que allà es va parlar i en relació amb l’objecte d’aquest article, vull destacar la ponència de Kelly Shannon, de la Universitat de South California (6), en la que va fer una crítica explícita i es va posicionar enfront de les anomenades Best Practices (bones pràctiques professionals) enteses com a solucions estàndards i tecnocràtiques de planejament que sovint no parteixen de les especificitats d’un lloc, i que trasplanten solucions sense considerar geografies, cultures o escales, posant en perill la fràgil relació entre els assentaments urbans i l’aigua. Kelly Shannon, com a arquitecte de referència en el que s’ha anomenat Water Urbanism, va exemplificar els seus arguments mitjançant tres dels seus projectes, a Los Angeles, a Anvers i a Hanoi, posant de manifest la importància d’entendre el context i la cultura local per tal d’establir noves relacions l’aigua i el lloc.
Göteborg s’ha posat com a objectiu ser la millor ciutat del món (també) quan plou, i el Jubileu del 2021 com a data per fer-ho efectiu. Hi tornarem doncs per gaudir i aprendre de la seva experiència.
Joaquim Tarrasó, arquitecte. Corresponsal del COAC a Göteborg, Suècia
(1) https://en.wikipedia.org/wiki/Gothenburg#Climate
(2) https://www.arquitectes.cat/ca/mon/revista-corresponsals/escassegen-arquitectes-suecia
(3) http://datos.bancomundial.org/indicator/SP.URB.TOTL.IN.ZS?locations=SE
(4) http://www.goteborg2021.com/jubileumsprojekt/varldens-basta-stad-nar-det-regnar/
(5) http://www.embracethewater2017.com
(6) https://vimeo.com/222387338/f873390ca4
Carta desde Cartagena de Indias. Colombia
Esta vez os escribo desde Cartagena de Indias. Una de las grandes ciudades intermedias con más de 3 millones de habitantes, donde destaca el puerto de mercancías como una de las grandes puertas del comercio internacional y el turismo.
Cartagena es mundialmente conocida por su ciudad amurallada, patrimonio cultural y humanidad mundial por la UNESCO, un collage poli cromático de casas señoriales de no más de dos pisos colocadas dentro de las murallas construidas entre el 1600 y 1876. Sus dos períodos históricos están enmarcados arquitectónicamente en dos tipologías de casas, las coloniales, construidas hasta su independencia en 1811 y las republicanas, fruto de este hecho. Las variedades son mínimas, una balaustrada que ahora está hecha de hormigón y unos portales de acceso a las casas rematados con bisagra que nos recuerda la arquitectura griega o romana. Esto no es más que una manera de enmarcar socialmente y arquitectónica la nueva situación de independencia, motivos que transmiten una fuerza y poder incluso desafiante ante la mirada de aquellos que piensen su reconquista.
La historia de Cartagena se puede resumir de una manera muy interesante en no más de 40 minutos y sobre un carruaje de época recorriendo las calles del casco antiguo mirando los edificios bajo la batuta del conductor hecho profesor de historia para la ocasión. Es un paseo arquitectónico muy interesante y cómodo, donde repentinamente nos podemos sentir sorprendidos ante la increíble historia que esconde una casa o edificio sin ningún misterio ni nada que el realce y que de otro modo pasaría al anonimato.
La aparente homogeneidad de las fachadas de las casas de la ciudad amurallada plantadas bajo una retícula urbana bastante regular hace que nos desorientamos con bastante facilidad. Esto sobre todo nos pasa a nosotros, los arquitectos, que vamos embobados mirando cada detalle, por pequeño que sea, deseando encontrar una puerta o ventana abierta para satisfacer nuestra curiosidad y descubrir qué queda escondido detrás de una arquitectura popular que se caracteriza por su profundidad y su patio interior. A la vez no deja de impactar el contraste entre los hoteles boutique o casas de alquiler de lujo conviviendo puerta a puerta con casas donde la pobreza se escribe con mayúsculas.
En el otro extremo, y no por ello menos interesante, nos encontramos con los barrios de Bocagrande y Castillogrande, inundados con pequeños rascacielos de más de 40 pisos que nos trasladan en un abrir y cerrar de ojos en el frente marítimo de Miami Beach. El primer barrio, donde sus playas se abren al mar caribe, destaca por una primera línea de grandes hoteles y apartamentos, separados de la arena por una calle y una acera que invitan a salir e ir directamente a pisar la playa. Se echa de menos un paseo marítimo que potencie la circulación de la gente que llegue hasta aquí y arregle un poco todo este pequeño desorden. Justo detrás en paralelo, encontramos la calle comercial, donde se mezcla de todo, para todos los gustos y costumbres, lo que no deja de ser interesante para nosotros que estamos acostumbrados a la orden y sentido común. En cuanto a Castillogrande encontramos la misma configuración, con la diferencia que no hay hoteles y está habitado por la gente con más recursos de Cartagena y del país. Esta parte tiene dos frentes marítimos separados por no más de 200m, uno con la playa más bonita que la de Bocagrande, y un bonito paseo dando al puerto y en Bocachica, una bahía que hacía de protección natural en la ciudad amurallada de los ataques marítimos.
Otra cosa que me ha sorprendido bastante de esta ciudad es el contraste tan radical entre la zona amurallada y la de los rascacielos, enviando mensajes tan diferentes cada uno de ellos. Me gusta ver cómo pueden convivir dos arquitecturas tanto dispares, un contraste que resalta a la otra, con respecto a pesar de todo el ruido arquitectónico e histórico, como lo hace de una manera más individual el MACBA de Meier en el casco antiguo de Barcelona.
Pau Nuñez Casamor, arquitecto. Corresponsal del COAC en Bogotá, Colombia. junio 2017
Carta des de Cartagena d’Índies, Colòmbia
Aquesta vegada us escric des de Cartagena d’Índies, una de les grans ciutats intermèdies, on destaca el port de mercaderies com una de les grans portes del comerç internacional i el turisme.
Cartagena és mundialment coneguda per la seva "ciutat emmurallada", Patrimoni Cultural de la Humanitat, un collage policromàtic de cases senyorials de no més de dos pisos, col·locades dins de les muralles construïdes entre el 1600 i 1876. Els seus dos períodes històrics estan emmarcats arquitectònicament en dues tipologies de cases: les colonials, construïdes fins a la seva independència l'any 1811, i les republicanes, posteriors a aquest fet. Les varietats són mínimes: una balustrada que ara està feta de formigó i uns portals d’accés a les cases rematats amb frontissa que recorda l’arquitectura grega o romana. Això no és més que una manera d’emmarcar socialment i arquitectònica la nova situació d’independència, motius que transmeten una força i poder inclús desafiant davant la mirada d’aquells que rumiïn la seva reconquesta.
La història de Cartagena es pot resumir d’una manera molt interessant en no més de 40 minuts i sobre un carruatge d’època recorrent els carrers del casc antic, mirant els edificis sota la batuta del conductor fet professor d’història per a l’ocasió. És un passeig arquitectònic molt interessant, on sobtadament ens podem sentir sorpresos davant la increïble història que amaga una casa o edifici sense cap misteri aparent, que d’altra manera passaria a l’anonimat.
La homogeneïtat de les façanes dins la ciutat emmurallada, en una retícula urbana bastant regular, fa que ens desorientem amb força facilitat. Això sobretot ens passa a nosaltres, els arquitectes, que anem embadalits mirant cada detall, per petit que sigui, desitjant trobar una porta o finestra oberta per satisfer la nostra curiositat i descobrir què resta amagat darrera una arquitectura popular que es caracteritza per la seva profunditat i el seu pati interior. A la vegada no deixa d’impactar el contrast entre els hotels boutique o cases de lloguer de luxe convivint porta a porta amb cases on la pobresa s’escriu amb majúscules.
A l’altre extrem, i no per això menys interessant, ens trobem amb els barris de Bocagrande i Castillogrande, inundats amb petits gratacels de més de 40 pisos que ens traslladen en un obrir i tancar d’ulls al front marítim de Miami Beach. El primer barri, on les seves platges s’obren al mar carib, destaca per una primera línia de grans hotels i apartaments, separats de la sorra per un carrer i una vorera que conviden a sortir-ne i anar directament a trepitjar la platja. Es troba a faltar un passeig marítim que potencií la circulació de la gent que arribi fins aquí i arregli una mica tot aquest petit desordre. Just darrera en paral·lel, trobem el carrer comercial, on es barreja de tot, per a tots els gustos i costums, cosa que no deixa de ser interessant per nosaltres que estem acostumats a l’ordre i sentit comú. Pel que fa a Castillogrande trobem la mateixa configuració, amb la diferència que no hi ha hotels i està habitat per la gent amb més recursos de Cartagena i del país. Aquesta part té dos fronts marítims separats per no més de 200m, un amb la platja més maca que la de Bocagrande, i un bonic passeig donant al port i a Bocachica, una badia que feia de protecció natural a la ciutat emmurallada dels atacs marítims.
Una altra cosa que m’ha sorprès força d’aquesta ciutat és el contrast tan radical entre la zona emmurallada i la dels gratacels, enviant missatges tan diferents cadascun d’ells. M’agrada veure com poden conviure dues arquitectures tant dispars, un contrast que fa ressaltar a l’altra, amb respecte malgrat tot el soroll arquitectònic i històric, com ho fa d’una manera més individual el MACBA de Meier al casc antic de Barcelona.
Pau Nuñez Casamor, arquitecte. Corresponsal del COAC a Bogotà, Colòmbia. Juny 2017