COAC Correspondent's Journal
The journal is part of the website arquitectes.cat, and its aim is to approach the reality of the cities and countries that constitute the COAC Correspondents' Network, creating an opinion space where our correspondents write about issues related to architecture from a professional point of view, while including also cultural and social issues.
In the journal you will find, for instance, a chronicle of the Sarajevo Architectural Festival, written by our correspondent in Bosnia Herzegovina, Relja Ferusic; and an article comparing the Sagrada Familia with the Sidney Opera, by Cristina Aranzubia and Vitor Olivar, correspondents in Sydney. You will also find an explanation of the legal framework, approval of projects and building permits in Germany, reported by Carlos Vidal, correspondent in Frankfurt.
We invite you to read the journal here.
The COAC Correspondents' Network has currently 43 architects in 35 countries around the world. The network, which started two years ago, is formed by a group of architects that work abroad and volunteer as point of contact for COAC members who are interested in internationalisation. Their aim is to give members an initial advice and counseling that facilitates a fastest integration to their new international professional, social and cultural environments. This way, member architects receive high value, fully actualized and first-hand information.
Do you want to know more about the COAC Correspondents' Network? You will find more information here (membership is required).
Going off the planned route on the eastern US seaboard
Up early on a wintry Saturday morning, you decide to take the car up to Portland (Maine) to spend the day touring the gorgeous coast of New England, when…
'Oh, wait!'
'Yeah, yeah.'
While making a coffee and grabbing a few things, a quick Google of the route reveals that if you take a small detour from the route you’ll find one of Louis Khan’s legendary buildings. What we architects do from professional bias is nothing new to those used to living with us…
So off we head for Exeter (New Hampshire). The immediate impression on arriving is that the little town has grown up around this university complex that occupies the most central part of the current urban layout, almost certainly the first urban development here in the late 19th century. Today, its position is quite central.
An American football stadium and as many tennis courts as you could wish for, comfortably bolstered by a collection of student buildings from the early 20th century. The whole is very representative of the Georgian architecture of New England. Yet amid the student complex appears this red brick cube with cropped edges and a seeming desire to close itself off from its immediate surroundings. Protected, yet permeable.
Yes, it’s the Exeter Library (Class of 1945 Library) by Louis Khan (1972).
The entrance, via a grand stone stairway, leads you to the first floor where there is an immense atrium topped by a huge clerestory, from which all the floors of the library branch off.
A master of spatial hierarchy, Khan organised the vertical service spaces in two of the corner of the building. The floors alternate between full floors and mezzanines, providing study spaces in the double-height areas created at the facade. The quality of the space generated, with the specific design of each student desk that in itself forms part of the module of wooden window frame surrounds, combined with the inpouring of natural light that penetrates the spaces, confers a sense of lightness and ease to studying that I have never experienced before.
It may be that the best thing you could possibly do at Exeter is study.
On every floor that gives onto the central atrium, reading tables invite you to admire the circular structure surrounding you. This concrete core, where anything that is not actually structural is finished in wood, is illuminated by the huge clerestory topping the atrium. The sensation of height and silence is almost monastic.
Visiting with someone who is passionate about photography turned this little detour from the Saturday plan into an unexpected treat. Both of us will remember it for the magic of the building and the excellent photographic material that arose from it. Simply inspirational.
A few kilometres further on is Frank Lloyd Wright's Zimmerman House. But, luckily for my companion, it wasn't open and we managed to spend at least half the day where we had initially planned, in Portland. By way of an anecdote, I can report that you can eat very well in Portland, but if you’re passing through you won’t remember it for its attractive architecture or urban sensibilities. It’s always a good idea to deviate a little from the planned route… You never know what you might find!
Esteve Solà, architect. COAC correspondent in San Francisco, USA
Memorial Coluna Prestes: Niemeyer en la ciudad de Palmas, Brasil
El presente escrito es un homenaje al arquitecto brasileño Oscar Niemeyer, que tuvo una excelente relación con el Colegio de Arquitectos de Catalunya.
Esta obra de Oscar Niemeyer en el Estado de Tocantins no es muy conocida, quizás por situarse en una ciudad lejana de los centros de producción de cultura y de muy reciente creación. La ciudad tiene solo 27 años y fue fundada para ser capital de un Estado (Provincia) nuevo, creado a partir de la división de un Estado muy grande.
El Memorial Coluna Prestes fue inaugurado el 5 de octubre de 2001, destinado a abrigar la documentación referente a la marcha realizada por la Coluna Prestes, durante el Movimiento Tenentista de 1922. La marcha liderada por Luis Carlos Prestes recorrió cerca de 25 mil kilómetros en el interior de Brasil pregonando el final de la República Velha, la modernización del país y la realización de reformas sociales. El pasaje de la Coluna por el actual territorio tocantinense, a mediados de 1925, marcó fuertemente la historia de los municipios del entonces Norte Goiano. Posteriormente, Prestes, denominado el Cavaleiro da Esperança, ayudó a fundar, y se convirtió en militante del Partido Comunista Brasileiro - PCB.
Así como Luis Carlos Prestes, Oscar Niemeyer también militó en el Partido Comunista Brasileiro, talvez influenciado por el propio Prestes conforme relata Niemeyer en una entrevista concedida en ocasión de la exposición de su obra realizada en conmemoración a los 80 años del arquitecto en 1983.
En 1992 Niemeyer realiza el proyecto para la construcción de un memorial para la Coluna Prestes para ser construido en la Barra da Tijuca en Rio de Janeiro, oportunidad del arquitecto para homenajear a su amigo. Como la obra no fue realizada en Rio de Janeiro, el proyecto fue traído y ejecutado en Palmas, por invitación del entonces gobernador Siqueira Campos.
La idea de Niemyer sobre la implantación del memorial de la Praça dos Girassóis era ambiciosa, visionaba una reestructuración de los espacios conforme se constata en el texto abajo indicado:La idea sería reestudiar la plaza. Anunciar que se pretende hacerla más bonita, con cuatro campos de deporte, o playground protegido por un cuadrilátero de (10 x 10) de mangueiras (arboles),etc.
Las ideas de Niemeyer en cuanto a una mayor intervención en la plaza no fueron aceptadas por el gobierno tocantinense, pero las partes llegaron a un acuerdo sobre la construcción del memorial, siendo dada la orden para el inicio de la obra en el 09 de enero de 1997.
Terminada la obra y después del montaje de la exposición compuesta por fotografías, documentos y objetos personales de Luis Carlos Prestes, totalizando trescientas piezas donadas por la familia, el memorial fue inaugurado en fecha de 5 de octubre de 2001.
El edificio ocupa un área de 570,40 m², situado en la extremidad Sudoeste de la Praça dos Girassóis. El edificio está compuesto por dos niveles sobre una base elevada. En la planta baja se localiza la sala de exposición y en el subsuelo un auditorio con 99 lugares con acceso tanto por la sala de exposición como por el exterior, directamente de la plaza, dotado de cabina de proyección y sanitarios. El Memorial Coluna Prestes integra un conjunto histórico y cultural en homenaje a la Coluna Prestes, comprendiendo también un Monumento a los 18 do Forte del escultor Mauricio Bentes, y la escultura en bronce de Luis Carlos Prestes del mismo escultor, denominada O Cavaleiro da Luz. La escultura de Prestes se localiza al final de una promenade architectural, elemento recurrente en la obra de Niemeyer. En este caso, la rampa tortuosa simboliza la caminata de Prestes por el interior de Brasil. La presencia de esta escultura en la obra fue una propuesta del propio Niemeyer.
La forma del Memorial remite, haciendo un esfuerzo de asociación formal, a otras obras de Niemeyer. Las semejanzas son más perceptibles si compararnos el Memorial con la Iglesia de São Francisco de Assis construida en 1940, localizada en el conjunto de Pampulha en Belo Horizonte. En esta iglesia destacan las curvas, la transparencia, y el hormigón armado capaz de crear formas sinuosas y ligeras que tanto agradaban a Niemeyer. Otro edificio en el cual se observan semejanzas es la Biblioteca do Memorial da América Latina en São Paulo con su forma abovedada, interceptada por grandes vigas. En estos dos ejemplos, así como en el Memorial, la línea curva toma la forma abovedada, marcada por una pared de cerramiento en vidrio definiendo la transparencia, y la fuerte relación con el ambiente externo resaltando la ligereza sugerida y exaltada por Niemeyer.
Volviendo al Memorial, el edificio posee seis metros de altura en el punto máximo del vértice de la parábola arquitectónica. Sus fachadas Norte y Sur son compuestas por una pared de vidrio espejado cerrando la parábola que se proyecta tres metros al frente de esta pared protegiendo de la incidencia directa de los rayos solares. Esta piel de vidrio aporta la iluminación natural adecuada a los ambientes de exposición y la transparencia sugerida por el estilo de Niemeyer, llevando al observador a estar en contacto constante con el medio externo, con el conjunto histórico cultural al cual pertenece el monumento y la propia ciudad que lo circunda.
Al frente de esta pared de vidrio en ambas caras, Norte y Sur, existe un elemento en hormigón que representa las hojas de una palmera. Una expresión de la relación del proyecto con el sitio.
El edificio se destaca en el conjunto edificado de la capital. Adquirió un status de icono arquitectónico del estado, primeramente por la arquitectura inconfundible de uno de los mayores arquitectos de Brasil, así como por ser un rescate de la historia del estado.
El edificio del Memorial Coluna Preste es una demonstración de cómo la arquitectura puede ser simple sin dejar de ser bella.
Héctor Morelli, arquitecto.Corresponsal del COAC en Palmas, Estado de Tocantins, Brasil. Con la colaboración de Mara Kramer, arquitecta.
Memorial Coluna Prestes: Niemeyer a la ciutat de Palmas, Brasil
Aquest escrit és un homenatge a l'arquitecte brasiler Oscar Niemeyer, que va tenir una excel·lent relació amb el Col·legi d'Arquitectes de Catalunya.
L'obra d'Oscar Niemeyer a l'estat de Tocantins no és massa coneguda, potser perquè està situada en una ciutat llunyana dels centres de producció de cultura i creació més recent. La ciutat té només 27 anys i va ser fundada per ser capital d'un estat (província) nou, creat a partir de la divisió d'un estat molt gran.
El Memorial Coluna Prestes va ser inaugurat el 5 d'octubre de 2001, destinat a abrigar la documentació referent a la marxa realitzada per la Coluna Prestes durant el Moviment tenentista de 1922. La marxa, liderada per Luis Carlos Prestes, va recórrer prop de 25 mil quilòmetres a l’interior del Brasil pregonant el final de la República Velha, la modernització del país i la realització de reformes socials. El passatge de la Coluna per l'actual territori tocantinense, a mitjans de 1925, va marcar fortament la història dels municipis del llavors Nord Goiano. Posteriorment, Prestes, anomenat Cavaleiro dóna Esperança, va ajudar a fundar el Partit Comunista Brasileiro - PCB, del qual es convertí en militant.
Oscar Niemeyer també va militar a Partit Comunista Brasileiro, potser per influència del propi Prestes, segons relata Niemeyer en una entrevista amb motiu de l'exposició de la seva obra realitzada en commemoració dels 80 anys de l'arquitecte el 1983.
El 1992 Niemeyer realitza un projecte per a la construcció d'un memorial de la Coluna Prestes per a ser construït a la Barra da Tijuca, a Rio de Janeiro, oportunitat de l'arquitecte per homenatjar el seu amic. Com que l'obra no es va realitzar a Rio de Janeiro, el projecte va ser portat i executat a Palmas, per invitació del llavors governador Siqueira Campos.
La idea de Niemeyer sobre la implantació del memorial de la Praça dos Girassóis era ambiciosa, visionava una reestructuració dels espais, estudiar de nou la plaça. Es pretenia fer-la més bonica, amb quatre camps d'esport, o playground protegit per un quadrilàter de (10 x 10) mangueiras (arbres), etc.
Les idees de Niemeyer pel que fa a una major intervenció a la plaça no van ser acceptades pel govern tocantinense, però les parts van arribar a un acord sobre la construcció del memorial, iniciant-se l'obra el 9 de gener de 1997.
Acabada l'obra, i després del muntatge de l'exposició de fotografies, documents i objectes personals de Luis Carlos Prestes, amb un total de tres-centes peces cedides per la família, el memorial va ser inaugurat el 5 d'octubre del 2001.
L’edifici ocupa una àrea de 570,40 m², a la part sud-oest de la Praça dos Girassóis. L’edifici el conformen dos nivells sobre una base elevada. A la planta baixa es localitza la sala d’exposicions, i al subsòl un auditori de 99 places, amb accés tant per la sala d’exposicions com per l’exterior, directament de la plaça, i dotat de cabina de projecció i sanitaris. El Memorial Coluna Prestes integra un conjunt històric i cultural en homenatge a la Coluna Prestes, comprenent també un Monument als 18 do Forte de l’escultor Mauricio Bentes i l’escultura en bronze de Luis Carlos Prestes del mateix escultor, anomenada O Cavaleiro dóna llum. L’escultura de Prestes es localitza al final d’una "promenade architectural", element recurrent en l’obra de Niemeyer. En aquest cas, la rampa tortuosa simbolitza la caminada de Prestes per l'interior del Brasil. La inclusió d'aquesta escultura va ser una proposta del mateix Niemeyer.
La forma del Memorial remet, fent un esforç d'associació formal, a altres obres de Niemeyer. Les semblances són més perceptibles si comparem el Memorial amb l'Església de São Francisco de Assis construïda el 1940, localitzada en el conjunt de Pampulha, a Belo Horitzó. En aquesta església destaquen les corbes, la transparència i el formigó armat capaç de crear formes sinuoses i lleugeres que tant agradaven a Niemeyer. Un altre edifici amb el qual s'observen semblances és la Biblioteca do Memorial dóna Amèrica Llatina, a São Paulo, amb la seva forma de volta, interceptada per grans bigues. En aquests dos exemples, així com al Memorial, la línia corba pren la forma abovedada, marcada per una paret de tancament de vidre, amb una forta relació amb l'ambient extern, ressaltant la lleugeresa suggerida i exaltada per Niemeyer.
Tornant al Memorial, l'edifici posseeix sis metres d'altura en el punt màxim del vèrtex de la paràbola arquitectònica. Les seves façanes nord i sud són compostes per una paret de vidre emmirallat que tanca la paràbola que es projecta tres metres al capdavant d'aquesta paret protegint de la incidència directa dels raigs solars. Aquesta pell de vidre aporta la il·luminació natural adequada als ambients d'exposició i la transparència suggerida per l'estil de Niemeyer, portant a l'observador a estar en contacte constant amb el medi extern, amb el conjunt històric cultural al qual pertany el monument i la pròpia ciutat que l'envolta. Al capdavant d'aquesta paret de vidre en ambdues cares, nord i sud, hi ha un element de formigó que representa les fulles d'una palmera. Una expressió de la relació del projecte amb el lloc.
L'edifici del Memorial Coluna Prestes destaca en el conjunt edificat de la capital. Va adquirir un estatus d'icona arquitectònica de l'estat, primerament per l'arquitectura inconfusible d'un dels majors arquitectes del Brasil, així com per ser un rescat de la història de l'estat. El Memorial és una demostració de com l'arquitectura pot ser simple sense deixar de ser bella.
Hèctor Morelli, arquitecte corresponsal del COAC a Palmas, Estat de Tocantins, Brasil. Amb la col·laboració de Mara Kramer, arquitecta.