Mor l'arquitecte Manel del Llano
Imatge:
D'esquerra a dreta: Manel del Llano, Víctor Rahola i Josep Quetglas | © Víctor Rahola
Recordant en Manel
Culte, intel·ligent i alegre. Així era en Manel.
Amic dels amics, el seu cercle d'amistats eren diverses alhora que diferents; arquitectes, navegants, amics del motor, grup SADE (en David, na Mariona, en Lluis), clubs nàutics, amants de la música...
El seu parlar era distès i amable, sabia escoltar l'altre i participar de la conversa.
En ell la intel·ligència precisava quelcom de més que el saber raonat, incorporava la sensibilitat per detectar el matís.
Això era el que l'apassionava, tenir una visió del detall per conèixer el perquè de les coses.
En Manel podia estar una tarda donant explicacions i dibuixant tots els detalls d'un motor Boxer en V o la construcció d'una góndola i del perquè de la seva asimetria.
Però, per damunt de tot, era l'arquitectura allò que el seduiria. Aquesta seria la faceta més important de la seva activitat. Hi dedicaria gran part dels seus esforços i coneixements, treballant com un artesà en el seu ofici, amb clar menyspreu cap a la professionalitat de l'arquitectura.
Les últimes trobades les fèiem al bar Velódromo.
D'aquell espai teníem antics records d'èpoques ja llunyanes i podíem gaudir d'una bona proximitat per fer-nos entendre, a pesar que després de tants anys d'amistat, en què està tot dit, els silencis es fan més importants que les paraules.
Ara ha mort un amic i company a qui vaig conèixer de jove dibuixant a l'aula de dibuix artístic de l'escola d'arquitectura junt amb la Montse, i des d’aleshores hem viscut des de l’afecte d’una profunda amistat.
Víctor Rahola
A la mort d’en Manel
Ja no ens tornarà explicar per què el vent no empeny les veles, sinó que les xucla. Li podies mostrar la foto d’un veler d’altre temps, i en deduïa el nom del dissenyador, com podia distingir a primera vista un Colin St John Wilson d’un Erskine. I sabia tots els enginys, des del polispast fins per què els perns són dextrògirs, i la Vespa, i les bicicletes.
Li agradava la música, i era devot de totes les Cecílies.
Era elegant, com elegant era en Coderch, el jove Sostres o mossèn Ballarín.
Contava la tensió que sentia, quan dibuixava les casetes de Ventolà, al despatx d’en Sostres, a plaça Letamendi, doblegat sobre el taulell de dibuix. En Sostres era tota l’estona darrere d’ell, mirant com avançava el dibuix, per sobre la seva esquena. Ell anava rebent al clatell l’alè rítmic de la respiració, que s’aturava de cop quan el llapis arribava a un punt compromès del projecte.
No entristeix la seva mort, anunciada per les seves llargues malalties. Entristeix la feina que no ha fet, que no li han deixat fer. Era el més capacitat del curs a l’hora de projectar. Que aquest temps dolent no hagi sabut donar-li les feines que l’esperaven és un signe més de la misèria de la nostra època, que s’estima més deixar pista lliure a l’histrionisme.
Amb orgull, fem part de la seva generació, ja xuclada pel vent fosc, i que deixa enrere un món més fosc encara.
“No naixerà cap marbre
d’eternitzades ones
ni s’alçaran vols d´àngels
d’imaginaris imperis.
Car és vingut de sobte
el temps dolent, i em porten
veus de records, per buides
estances de Sinera,
fins al guaita de l’alba,
xiprer que sap l’incendi
del mar i d’aquest núvol.”
(Espriu, 1946)
Pep Quetglas
Culte, intel·ligent i alegre. Així era en Manel.
Amic dels amics, el seu cercle d'amistats eren diverses alhora que diferents; arquitectes, navegants, amics del motor, grup SADE (en David, na Mariona, en Lluis), clubs nàutics, amants de la música...
El seu parlar era distès i amable, sabia escoltar l'altre i participar de la conversa.
En ell la intel·ligència precisava quelcom de més que el saber raonat, incorporava la sensibilitat per detectar el matís.
Això era el que l'apassionava, tenir una visió del detall per conèixer el perquè de les coses.
En Manel podia estar una tarda donant explicacions i dibuixant tots els detalls d'un motor Boxer en V o la construcció d'una góndola i del perquè de la seva asimetria.
Però, per damunt de tot, era l'arquitectura allò que el seduiria. Aquesta seria la faceta més important de la seva activitat. Hi dedicaria gran part dels seus esforços i coneixements, treballant com un artesà en el seu ofici, amb clar menyspreu cap a la professionalitat de l'arquitectura.
Les últimes trobades les fèiem al bar Velódromo.
D'aquell espai teníem antics records d'èpoques ja llunyanes i podíem gaudir d'una bona proximitat per fer-nos entendre, a pesar que després de tants anys d'amistat, en què està tot dit, els silencis es fan més importants que les paraules.
Ara ha mort un amic i company a qui vaig conèixer de jove dibuixant a l'aula de dibuix artístic de l'escola d'arquitectura junt amb la Montse, i des d’aleshores hem viscut des de l’afecte d’una profunda amistat.
Víctor Rahola
A la mort d’en Manel
Ja no ens tornarà explicar per què el vent no empeny les veles, sinó que les xucla. Li podies mostrar la foto d’un veler d’altre temps, i en deduïa el nom del dissenyador, com podia distingir a primera vista un Colin St John Wilson d’un Erskine. I sabia tots els enginys, des del polispast fins per què els perns són dextrògirs, i la Vespa, i les bicicletes.
Li agradava la música, i era devot de totes les Cecílies.
Era elegant, com elegant era en Coderch, el jove Sostres o mossèn Ballarín.
Contava la tensió que sentia, quan dibuixava les casetes de Ventolà, al despatx d’en Sostres, a plaça Letamendi, doblegat sobre el taulell de dibuix. En Sostres era tota l’estona darrere d’ell, mirant com avançava el dibuix, per sobre la seva esquena. Ell anava rebent al clatell l’alè rítmic de la respiració, que s’aturava de cop quan el llapis arribava a un punt compromès del projecte.
No entristeix la seva mort, anunciada per les seves llargues malalties. Entristeix la feina que no ha fet, que no li han deixat fer. Era el més capacitat del curs a l’hora de projectar. Que aquest temps dolent no hagi sabut donar-li les feines que l’esperaven és un signe més de la misèria de la nostra època, que s’estima més deixar pista lliure a l’histrionisme.
Amb orgull, fem part de la seva generació, ja xuclada pel vent fosc, i que deixa enrere un món més fosc encara.
“No naixerà cap marbre
d’eternitzades ones
ni s’alçaran vols d´àngels
d’imaginaris imperis.
Car és vingut de sobte
el temps dolent, i em porten
veus de records, per buides
estances de Sinera,
fins al guaita de l’alba,
xiprer que sap l’incendi
del mar i d’aquest núvol.”
(Espriu, 1946)
Pep Quetglas
25/05/2020
S'AIXECA LA SUSPENSIÓ DE LES OBRES EN EDIFICIS EXISTENTS
Imatge:
© Artem Labunsky by unsplah
El dissabte 23 de maig el Govern de l'estat ha publicat l'Ordre SND/440/2020, que aixeca la suspensió de les activitats relacionades amb les obres d'intervenció en edificis existents. L'Ordre SND/340/2020 havia suspès les obres en edificis existents els residents de les quals poguessin entrar en contacte amb l'activitat d'execució de l'obra, el moviment de treballadors o trasllat de materials.
Així, amb la nova Ordre, queda aixecada la suspensió d'aquestes obres a partir del dilluns 25 de maig. Per a la seva realització s'haurà de garantir les mesures adequades d'higiene així com la distància mínima de seguretat de dos metres entre persones.
Podeu consultar les mesures de seguretat i salut a tenir en compte a l'apartat de preguntes freqüents.
Així, amb la nova Ordre, queda aixecada la suspensió d'aquestes obres a partir del dilluns 25 de maig. Per a la seva realització s'haurà de garantir les mesures adequades d'higiene així com la distància mínima de seguretat de dos metres entre persones.
Podeu consultar les mesures de seguretat i salut a tenir en compte a l'apartat de preguntes freqüents.
25/05/2020
El COAC impulsa un manifest de suport a la preservació dels murals de Picasso a Oslo
Imatge:
© Wikipedia
El govern noruec ha iniciat els preparatius per enderrocar en breu l'edifici Y-Block d'Oslo, que té a les seves façanes uns murals amb gravats de l’artista Carl Nesjar basats en dibuixos de Pablo Picasso. L’Y-Block és un dels edificis del complex governamental que va resultar afectat en els atemptats terroristes del 2011.
El Col·legi d’Arquitectes fa anys que dona suport a la preservació d’aquests murals. Ara, amb la notícia de l’imminent enderrocament, impulsem un manifest al qual ja s'han adherit el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), la Fundació Miró, el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA), el Museu d'Història de Catalunya, el Museu Picasso i el Consell Superior de Col·legis d'Arquitectes d'Espanya (CSCAE).
Malgrat el govern noruec s’ha compromès a conservar els murals, considerem que les obres d’art sense l’edifici per a les quals han estat concebudes deixen de tenir sentit. Per això, defensem la preservació de la que considerem que és una única obra arquitectònica, formada per l’edifici i els seus murals. Destruir un dels dos elements de l’edifici Y-block seria destruir l’arquitectura.
L’escrit es farà arribar tant a l’Ajuntament d’Oslo com a la Societat Noruega per a la Preservació de Monuments (Fortidsminneforeningen), que fa temps que duu a terme una campanya en contra de l’enderrocament de l’Y-Block.
Enllaç al manifest
Y-block i COAC, units per la història
La història dels gravats d’Oslo està intrínsecament lligada a la de la seu del COAC, perquè comparteixen una expressió artística singular, els mateixos actors i artistes i una seqüència creativa, que ens enllacen per sempre.
No podem entendre l'arribada de Carl Nesjar a Barcelona el 1962 per crear els murals basats en dibuixos de Picasso al nostre edifici, avui icona barcelonina, sense la feina conjunta que van dur a terme a Oslo cinc anys abans, el 1957.
En aquest sentit, trencar la unitat conceptual que l’edifici d'Oslo manté amb els seus gravats significaria diluir part de la història del COAC, perdent importants referències que expliquen el nostre passat, essencial per entendre el nostre present i futur.
El Col·legi d’Arquitectes fa anys que dona suport a la preservació d’aquests murals. Ara, amb la notícia de l’imminent enderrocament, impulsem un manifest al qual ja s'han adherit el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), la Fundació Miró, el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA), el Museu d'Història de Catalunya, el Museu Picasso i el Consell Superior de Col·legis d'Arquitectes d'Espanya (CSCAE).
Malgrat el govern noruec s’ha compromès a conservar els murals, considerem que les obres d’art sense l’edifici per a les quals han estat concebudes deixen de tenir sentit. Per això, defensem la preservació de la que considerem que és una única obra arquitectònica, formada per l’edifici i els seus murals. Destruir un dels dos elements de l’edifici Y-block seria destruir l’arquitectura.
L’escrit es farà arribar tant a l’Ajuntament d’Oslo com a la Societat Noruega per a la Preservació de Monuments (Fortidsminneforeningen), que fa temps que duu a terme una campanya en contra de l’enderrocament de l’Y-Block.
Enllaç al manifest
Y-block i COAC, units per la història
La història dels gravats d’Oslo està intrínsecament lligada a la de la seu del COAC, perquè comparteixen una expressió artística singular, els mateixos actors i artistes i una seqüència creativa, que ens enllacen per sempre.
No podem entendre l'arribada de Carl Nesjar a Barcelona el 1962 per crear els murals basats en dibuixos de Picasso al nostre edifici, avui icona barcelonina, sense la feina conjunta que van dur a terme a Oslo cinc anys abans, el 1957.
En aquest sentit, trencar la unitat conceptual que l’edifici d'Oslo manté amb els seus gravats significaria diluir part de la història del COAC, perdent importants referències que expliquen el nostre passat, essencial per entendre el nostre present i futur.
14/05/2020
Guim Costa, nuevo vicedecano del COAC
Imatge:
© Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC)
El 6 de abril, la Junta de Gobierno nombró a Guim Costa Calsamiglia vicedecano del Colegio de Arquitectos de Cataluña. Con este nombramiento, la COAC desea reforzar su papel de representación del colectivo ante la administració, con el objetivo de promover mejoras en la práctica profesional, defender el papel central de la arquitectura en los retos futuros y posicionar el valor social y cultural de la profesión.
Frente a la situación actual, y de acuerdo con los resultados de la encuesta de la profesión, en la que el 30% de los encuestados solicitaron más acción política en la institución, se recupera una figura reconocida por los estatutos de la institución (artículo 37). Busca responder a esta petición colegial y seguir trabajando al servicio de los arquitectos y de la sociedad.
Costa, que ha sido vocal de la Junta de Govern hasta ahora, está vinculado a proyectos como el Pacto Nacional de Renovación Urbana, la celebración del Congreso de la Unión Internacional de Arquitectos (UIA) de Barcelona y la Agenda Urbana de Cataluña, entre otros.
Arquitecto multidisciplinar con visión local e internacional
Licenciado por la Escola Superior d'Arquitectura de Barcelona, Guim Costa cuenta con estudio propio donde desarrolla proyectos de arquitectura, urbanismo y diseño de muebles y dispone de experiencia en el ámbito nacional e internacional. Paralelamente, y a lo largo de su carrera, ha colaborado con el mundo editorial, en Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme y con la Editorial Gustavo Gili. En 2011 fundó el editor de muebles, Gidlööf Originals.
Además de participar en los órganos de gobierno del COAC, Costa es miembro del comité ejecutivo de la Fundación Manuel Blancafort y patrono de la Fundación Ginesta.
Frente a la situación actual, y de acuerdo con los resultados de la encuesta de la profesión, en la que el 30% de los encuestados solicitaron más acción política en la institución, se recupera una figura reconocida por los estatutos de la institución (artículo 37). Busca responder a esta petición colegial y seguir trabajando al servicio de los arquitectos y de la sociedad.
Costa, que ha sido vocal de la Junta de Govern hasta ahora, está vinculado a proyectos como el Pacto Nacional de Renovación Urbana, la celebración del Congreso de la Unión Internacional de Arquitectos (UIA) de Barcelona y la Agenda Urbana de Cataluña, entre otros.
Arquitecto multidisciplinar con visión local e internacional
Licenciado por la Escola Superior d'Arquitectura de Barcelona, Guim Costa cuenta con estudio propio donde desarrolla proyectos de arquitectura, urbanismo y diseño de muebles y dispone de experiencia en el ámbito nacional e internacional. Paralelamente, y a lo largo de su carrera, ha colaborado con el mundo editorial, en Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme y con la Editorial Gustavo Gili. En 2011 fundó el editor de muebles, Gidlööf Originals.
Además de participar en los órganos de gobierno del COAC, Costa es miembro del comité ejecutivo de la Fundación Manuel Blancafort y patrono de la Fundación Ginesta.
4/05/2020