Agustí Obiol (1953-2023) El ingenio del arquitecto
La figura de Agustí Obiol se inscribe en la tradición barcelonesa de grandes proyectistas de la estructura nacidos del vínculo del hacer con el pensar que, desde los estudios en la Llotja, pasando por las primeras figuras de la escuela de Arquitectura hasta la generación de los Margarit, Buxadé o su propia oficina BOMA junto a Brufau y Moya y luego BAC, nutren la historia de la profesión en Barcelona. La adscripción a esta ‘escuela’ convive con el carácter pionero de su figura al haber refundido como nadie las distintas disciplinas tras la escisión pseudocientífica que trajo la segmentación moderna del conocimiento en la estela de las grandes figuras que surgieron a partir de la segunda mitad del siglo XX. Como uno de los máximos exponentes de esta renovada tradición ha sido autor de innumerables obras que no es necesario glosar aquí, aunque sí lo sea constatar que muchos de estos edificios no solo en nuestra ciudad sino también en toda España quedan hoy, sin saberlo, huérfanos.
Porque como sus realizaciones, Agustí Obiol no exhibía gratuitamente su privilegiada inteligencia, afloraba en los diálogos con su mirada incisiva y su palabra aparentemente tenue, a la vez concisa, precisa y brillante. Trabajar con él era emocionante como hemos podido disfrutar hasta los últimos meses a través del proyecto de un puente. Un escenario universal que no necesita más precisiones: dos arquitectos en torno a un puente, uno propone un espacio, el otro propone un contrapeso. O, ¿es al revés? No importa, los dos hablan y dibujan lo mismo. El dilema de si la cúpula hace el espacio o el espacio hace a la cúpula no procede, son la misma cosa.
Igual que tantos edificios, los pasillos de la escuela quedan hoy más vacíos, no solo por el silencio de su andar tan personal que a las 8.30 h le conducía a aquellos alumnos que hasta hace poco le esperaban y admiraban. Su inagotable generosidad intelectual y personal abandona también a sus compañeros dejándonos a la intemperie de estos inexorables sistemas no siempre capaces de integrar la verdadera condición de la técnica en la arquitectura, arraigada, como en medicina, en su ejercicio. Su hija Cecilia nos contaba como su padre arquitecto, casi por una elegida casualidad, se decidió en el último instante de una cola de inscripción universitaria por la arquitectura en lugar de por la medicina. Gracias a ella y con su misma sensibilidad y exquisito trabajo, hemos podido recoger no solo brillantes aportaciones de Agustí sino también orientar algunas de nuestras acciones académicas y profesionales, y disfrutar de su actitud ante la profesión y la vida.
En una de las compartidas correcciones en la Escuela y refiriéndose al análisis de un edificio existente, alguien criticó: “parece que lo haya hecho un ingeniero”. Agustí replicó “Ojalá lo hubiese hecho un ingeniero”. Con el tono y la pausa de sus humildes certezas, aparentemente sencillas pero nutridas de magisterio y experiencia, entablaba sus diálogos y compartía sus proyectos, acaso de nuevo la misma cosa. Esta inclusiva generosidad sustenta sus numerosísimas colaboraciones profesionales donde destacaron su excepcional maestría en el campo de las estructuras metálicas -nacida de su influyente tesis doctoral- capaz de cuestionar hasta las reservas que el citado Fernández Casado tenía respecto a la escualidez del acero.
Su tenaz tarea de generar arquitectura independientemente del contexto o de la dificultad del material, amplía la transversalidad de su personalidad al mundo de las ideas, de las personas y de las cosas. Capaz de enlazar el proyecto de estructura con la arquitectura, el arquitecto con el ingeniero, su labor trascendía lo particular para referirse al intercambio disciplinar, trasladando técnicas de obra civil a los edificios, y también viceversa. Nuestro pequeño homenaje es el fecundo desvelo de un genio. Cuando en estos pasillos, hoy llenos de su ausencia, nos aconsejó la arquitectura del ingeniero, en realidad, nos hablaba del ingenio del arquitecto: Agustí Obiol.
Carlos Ferrater y Alberto Peñín
Funeral
El funeral será el miércoles 25 de Octubre a las 12 h en el tanatorio de Les Corts (Av. de Joan XXIII, 17 de Barcelona)
Agustí Obiol (1953-2023) L'enginy de l'arquitecte
La figura d'Agustí Obiol s'inscriu a la tradició barcelonina de grans projectistes de l'estructura nascuts del vincle de fer amb el fet de pensar que, des dels estudis a la Llotja, passant per les primeres figures de l'escola d'Arquitectura fins a la generació dels Margarit, Buxadé o la seva pròpia oficina BOMA amb Brufau i Moya i després BAC, nodreixen la història de la professió a Barcelona. L'adscripció a aquesta "escola" conviu amb el caràcter pioner de la seva figura en haver refós com ningú les diferents disciplines després de l'escissió pseudocientífica que va portar la segmentació moderna del coneixement a l'estela de les grans figures que van sorgir a partir de la segona meitat del segle XX. Com un dels màxims exponents d'aquesta renovada tradició, ha estat autor d'innombrables obres que no cal glossar aquí, encara que sí que ho sigui constatar que molts d'aquests edificis, no només a la nostra ciutat sinó també a tot Espanya, queden avui, sense saber-ho, orfes.
Perquè com les seves realitzacions, Agustí Obiol no exhibia gratuïtament la seva intel·ligència privilegiada, aflorava en els diàlegs amb la seva mirada incisiva i la seva paraula aparentment tènue, alhora concisa, precisa i brillant. Treballar amb ell era emocionant, com hem pogut gaudir fins als darrers mesos a través del projecte d'un pont. Un escenari universal que no necessita més precisions: dos arquitectes al voltant d'un pont, un proposa un espai, l´altre proposa un contrapès. O, és al revés? No importa, tots dos parlen i dibuixen el mateix. El dilema de si la cúpula fa l'espai o l'espai fa a la cúpula no és procedent, són la mateixa cosa.
Igual que tants edificis, els passadissos de l'escola queden avui més buits, no només pel silenci del seu caminar tan personal que a les 8.30 h el conduïa a aquells alumnes que fins fa poc l'esperaven i admiraven. La seva inesgotable generositat intel·lectual i personal abandona també els seus companys deixant-nos a la intempèrie d'aquests inexorables sistemes no sempre capaços d'integrar la veritable condició de la tècnica a l'arquitectura, arrelada, com en medicina, al seu exercici. La seva filla Cecília ens explicava com el seu pare arquitecte, gairebé per una triada casualitat, es va decidir a l'últim instant d'una cua d'inscripció universitària per l'Arquitectura en lloc de la Medicina. Gràcies a ella, i amb la seva mateixa sensibilitat i exquisida feina, hem pogut recollir no només brillants aportacions d'Agustí sinó també orientar algunes de les nostres accions acadèmiques i professionals i gaudir de la seva actitud davant de la professió i la vida.
En una de les correccions compartides a l'Escola, i referint-se a l'anàlisi d'un edifici existent, algú va criticar: “sembla que ho hagi fet un enginyer”. Agustí va replicar “tant de bo ho hagués fet un enginyer”. Amb el to i la pausa de les seves humils certeses, aparentment senzilles però nodrides de magisteri i experiència, entaulava els seus diàlegs i compartia els seus projectes, potser de nou la mateixa cosa. Aquesta inclusiva generositat sustenta les seves nombroses col·laboracions professionals on van destacar el seu excepcional mestratge en el camp de les estructures metàl·liques -nascuda de la seva influent tesi doctoral- capaç de qüestionar fins a les reserves que el citat Fernández Casado tenia respecte a l'esqualidesa de l'acer.
La seva tenaç tasca de generar arquitectura independentment del context o de la dificultat del material amplia la transversalitat de la seva personalitat al món de les idees, de les persones i de les coses. Capaç d'enllaçar el projecte d'estructura amb l'arquitectura, l'arquitecte amb l'enginyer, la seva tasca transcendia allò particular per referir-se a l'intercanvi disciplinar, traslladant tècniques d'obra civil als edificis, i també viceversa. El nostre petit homenatge és el fecund desvelament d'un geni. Quan en aquests passadissos, plens avui de la seva absència, ens va aconsellar l'arquitectura de l'enginyer, en realitat, ens parlava de l'enginy de l'arquitecte: Agustí Obiol.
Carlos Ferrater i Alberto Peñín
Funeral
El funeral serà el dimecres 25 d'octubre a les 12 h al tanatori de Les Corts (Av. de Joan XXIII, 17 de Barcelona)
Prop de 150 persones participen en la ruta per l’Arquitectura a l’Eix Comercial de Lleida de la mà de l’ArquiVolta
Unes 150 persones han participat avui dissabte, 21 d’octubre, en l’ArquiVolta Lleida 2023, una nova edició de les visites arquitectòniques gratuïtes obertes a la ciutadania, organitzada per la Demarcació de Lleida del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) enguany amb la col·laboració de l’Ajuntament de Lleida i el Bisbat de Lleida. Ha estat, com en les últimes edicions, una convocatòria amb èxit de participació.
Es tracta de la novena edició d’aquesta ruta guiada, abans sota el nom d’Arquitectour Lleida, que s’ha centrat en l’Arquitectura a l’Eix Comercial de Lleida. Durant la ruta s’han visitat quatre edificis: l’Antic Casino Principal; l’edifici d’habitatges Blondel 15; l’edifici de serveis i ascensor a la costa del Jan, i l’Església de Sant Joan. En la cinquena de les visites els participants han descobert les singularitats de la renovació de l’espai públic de l’Eix Comercial de Lleida.
L'activitat és gratuïta i es realitza per novè any consecutiu amb motiu del Dia Mundial de l’Arquitectura, que se celebra anualment el primer dilluns del mes d’octubre.
El president de la Demarcació de Lleida del COAC, Lluís de la Fuente, ha explicat que “la voluntat d’aquesta activitat és difondre els valors de l’arquitectura a la ciutadania i que se sigui conscient de l’esforç que hi ha darrera dels edificis, obrint al públic espais que habitualment no són visitables o poc accessibles”. De la Fuente ha recordat que aquestes visites, que van començar a la ciutat de Lleida el 2015, s’han fet extensives arreu del territori, amb edicions a la Seu d’Urgell el 2018, Cervera el 2019 coincidint amb la capitalitat de la Cultura Catalana o Balaguer el 2022 en el marc de les Jornades Europees de Patrimoni. Igualment, altres demarcacions del COAC com Girona i Ebre també han importat el format al seu territori.
En relació amb l'elecció de l’Eix Comercial de Lleida per a l’edició d’enguany, Orland Martí, vocal de Cultura de la Demarcació de Lleida del COAC, ha destacat que “continuem amb el fil dels eixos de ciutat, endegat en algunes edicions anteriors, com l’any passat amb la rambla d’Aragó o el 2019 amb la rambla Ferran, i aquesta vegada ens hem centrat en un eix on prima l’activitat comercial, ben conegut per la ciutadania, però on també trobem habitatges i edificis de serveis”.
Martí ha explicat que “ens hem fixat en la rehabilitació d’un edifici antic per a habitatges, en una nova construcció per a oficines, en equipaments amb diferents usos públics, en l’església com a edifici de culte, parant especial atenció en com encaixen aquestes peces en conjunt. Pel que fa a la renovació de l’espai públic de l’Eix Comercial, ens hem interessat, entre altres coses, en com s’ha tractat la vialitat i com s’han treballat les traces històriques marcades al paviment”.
El director del Museu Morera, Jesús Navarro, ha acompanyat els participants en la visita a l’edifici de l’Antic Casino Principal (construït el 1920). Es tracta d’un projecte classicista de l’arquitecte Gili i Salvat, un edifici entre mitgeres amb doble façana al carrer Major i a l’avinguda Blondel que antigament acollia el Casino Principal. Actualment acull Turisme de Lleida a l’antiga Sala Cafè (obra, 2003), així com la seu provisional del Museu Morera (obra, 2006-2007) a la primera planta; ambdues adequacions són obra de l’arquitecte Carles Sàez. El 1994, la planta baixa de Blondel acollí la Sala Cristòfol, projectada per l’arquitecta Eugènia Rodríguez. La tribuna de la primera planta oberta al riu, és obra de l’arquitecte Marià Gomà, de l’any 1944. És un dels edificis més representatius del carrer Major, amb materials nobles en les seves sales i escales principals.
L’arquitecte Josep Maria Puigdemasa ha estat l’encarregat d’explicar la rehabilitació de l’edifici d’habitatges Blondel 15 (construït durant la 1a meitat del s. XX, projecte de rehabilitació del 2022). Es tracta de la rehabilitació integral d’un edifici del centre històric, consistent en la redistribució dels habitatges existents, tot mantenint la tipologia d’habitatge passant, donant a dues façanes, mantenint la composició d’aquestes, la de l’av. de Blondel amb un marcat caràcter historicista, i la de l’av. de Madrid amb la presència d’una galeria vidrada. Es millora l’accessibilitat, es milloren les condicions de confort a nivell acústic i tèrmic, emprant un seguit d’estratègies bioclimàtiques que permetin aconseguir un edifici amb molt baixa demanda d’energia; es reforcen estructuralment els forjats existents.
Els arquitectes Orland Martí i Jaume Farreny han estat els encarregats de guiar els visitants per l’edifici de serveis i ascensor a la costa del Jan (construït el 2005-2008), obra dels arquitectes Salvador Giné i Jaume Terés. L’edifici, amb una superfície total construïda de 439 m2, té unes dimensions mitjanes en planta i aproximades de 4,5 m x 19 m (3,80 m en façana al c. Major). Aquest edifici, en donar també façana a la costa del Jan, es presenta des del c. Major amb una definida volumetria prismàtica. El volum queda aixamfranat en les cinc plantes amb els següents objectius: remarcar a nivell urbà l'accés al c. del Seminari i el conjunt de la Jueria i aquesta direccionalitat també es pretén reforçar mitjançant la cantonada vidriada que es projecta en el gir. Un ascensor d'ús públic comunica la planta d'accés del c. Major amb el nivell del c. Jueria.
La historiadora Anna Maria Gaia ha conduit la visita a l’Església de Sant Joan (construït el 1877-1902, restaurat el 1940). Tancant l’extrem nord-est de la plaça, es construí en substitució de l’antiga església de Sant Joan, enderrocada el 1868. Encarregada pel bisbe Marià Puigllat a Juli de Saracibar, el 1877 es col·locà la primera pedra. Celestí Campmany assumí la direcció d’obra introduint algunes variants. Molt malmès per la Guerra Civil, fou restaurat per Regiones Devastades sota la direcció de l’arquitecte Francisco Clavera, del 1940 al 1944. El temple, de planta basilical, presenta les característiques formals del neogòtic, tant a l’interior com a l’exterior.
I per últim, l’arquitecte Carles Sàez ha descobert les singularitats de la renovació de l’espai públic de l’Eix Comercial de Lleida (2004-2006). El caràcter estrictament per als vianants, la petita amplada, el traçat irregular en general i les condicions del teixit construït, on difícilment es podran donar casos de renovació amb aparcament, han aconsellat una pavimentació homogènia, de bon confort al pas davant el restringit trànsit de servei que es pot donar. Un format intermedi de rajola de 30x60 cm és un bon compromís entre la comoditat dels vianants i la resistència al tràfic de servei. L’alternança asimètrica de l’enrajolat està pensada en funció de la manca de regularitat lineal del carrer (amb petits i continus girs d’alineació de façanes) i de la facilitat constructiva d’execució del paviment. El projecte també comprèn espais públics de trànsit mixt, en l’àmbit dels carrers Democràcia, Remolins, Pi i Maragall i Alcalde Costa.
En el marc de l’ArquiVolta, el passat dijous, 19 d’octubre, va tenir lloc l’ArquiVolta Debat amb la ponència “Només imatges. La targeta postal, vehicle de coneixement urbà”, a càrrec de l’arquitecte Jordi Sardà i la codirectora de la seva tesi doctoral, l’arquitecta Maria Rubert de Ventós.
S'obre una nova convocatòria dels Premis de Qualitat a l’Arquitectura Ebrenca
L’Associació Amics i Amigues de l’Ebre i els col·legis professionals d’Arquitectes de la Demarcació de l’Ebre (COAC Ebre) i d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de les Terres de l’Ebre convoquen la 16a edició dels Premis de Qualitat a l’Arquitectura Ebrenca, en el marc dels 21rs Premis de Qualitat Ebrenca.
Els Premis de Qualitat a l’Arquitectura Ebrenca, que tenen caràcter bianual, volen reconèixer la qualitat de les intervencions arquitectòniques que s’han dut a terme en l’àmbit de les quatre comarques ebrenques en els darrers dos anys.
Les obres i intervencions arquitectòniques que es podran presentar a concurs han d’haver estat realitzades en l'àmbit d'aquestes quatre comarques, i la seua execució compresa entre l’1 de gener de 2021 i el 31 de desembre de 2022.
Per participar-hi és imprescindible que en l’execució de les obres hagin intervingut conjuntament arquitectes i arquitectes tècnics, i que el projecte tècnic de l’obra presentada hagi estat visat en els respectius col·legis professionals o s’hagi executat per encàrrec de l’administració pública.
Podeu consultar les bases del concurs.
La data final per la presentació de les propostes serà el divendres 17 de novembre de 2023 fins a les 14.00 h.
El lliurament dels diplomes de Qualitat Ebrenca tindrà lloc en el decurs de la Trobada anual de l’Associació Amics i Amigues de l’Ebre, que se celebrarà el dissabte 2 de desembre de 2023.