Puntúa de l'1 al 5 els següents aspectes de les noves seccions.
Pregunta 1 2 3 4 5
Disseny del nou entorn
Facilitat d’ús
Utilitat de les gestions que pots realitzar
Impressió general
El racó de l’arquitectura social a São Paulo

Revista de Corresponsals: El racó de l’arquitectura social a São Paulo

Cantinho do Céu - São Paulo - Boldarini Arquitetos © Foto: Fabio Knoll

La protecció social de São Paulo davant la pandèmia passa necessàriament per la col·laboració entre la societat civil organitzada i el poder públic o, en altres paraules, gràcies a la societat i malgrat els seus polítics. El tancament dels comerços de carrer i dels centres comercials ha empitjorat la situació dels habitants més vulnerables. Al darrer cens realitzat per l’ajuntament l’any 2019 hi apareixen un total de 24.344 persones en situació de màxima vulnerabilitat, de les quals 11.693 estaven acollides i la resta, 12.651, dormien al carrer. A São Paulo s’han ampliat les mesures d’assistència directa, s’han repartit al voltant de 330.000 caixes amb productes alimentaris de primera necessitat i s’han creat nous punts de subministrament d’aigua amb lavabos i safaretjos.

En un altre nivell de vulnerabilitat social hi ha la població que viu en situació precària als marges de la ciutat, en assentaments irregulars, ocupats il·legalment de manera espontània, també coneguts com a faveles. Dins l’Àrea Metropolitana de São Paulo hi ha registrades 1.715 ocupacions il·legals, amb prop de 391.000 domicilis i uns dos milions d’habitants, que representen l’11% de la població de la Gran São Paulo en situació de vulnerabilitat social.

Si bé Rio de Janeiro és la ciutat coneguda tradicionalment per les seves faveles, a São Paulo hi ha dues de les majors faveles del país, tant en territori ocupat com en habitants. Paraisòpolis, amb un cens de 42.826 habitants, vivint en 13.071 domicilis registrats, dels quals 11.612 (88,8%) estan connectats a la xarxa de clavegueram, i Heliòpolis, amb un cens de 41.118 habitants, vivint en 12.105 domicilis registrats, dels quals 11.415 (94,3%) estan connectats a la xarxa de clavegueram. En algun moment el ritme pausat i gelatinós de l’administració pública s’ha posat d’acord amb l’accelerada transformació de la favela, permetent les intervencions per millorar les infraestructures urbanes i la seva consolidació dins la ciutat.

L’acció de la pandèmia a São Paulo ha deixat paleses com a mínim dues reaccions: d’una banda l’escassa preparació dels dirigents polítics per orientar amb fermesa i claredat als paulistans; d’altra banda, la gran capacitat d’aquestes comunitats titllades de precàries per adaptar-se i organitzar-se ràpidament. Paraisòpolis és un clar exemple. Una de les majors faveles del país ha sabut crear en temps rècord una estratègia eficaç per protegir la seva població de l’impacte de la pandèmia. Quan l’índex de mortalitat és 10 vegades major als barris més pobres, Paraisòpolis ha assolit valors de 22 per cent mil habitants, menys de la meitat de la mitja municipal i molt per sota de la mitja de la resta de zones pobres de la perifèria. L’experiència adquirida en la lluita contra epidèmies tradicionals com el dengue o el xarampió han ajudat a crear una organització capaç de detectar ràpidament els veïns contagiats i aïllar-los en un centre d’acolliment, de contractar un servei d’ambulàncies amb equips mèdics i fins i tot d’aconseguir gran quantitat de tests Covid.

Per molt que es vulgui vendre com una xacra social, la favela neix, creix i es desenvolupa a partir de forces físiques i culturals sorgides de les relacions humanes més espontànies. La favela es regeix per un ordre intern molt fort, oposat al caos que sovint aparenta. És un ambient reglat, arcaic i ancestral que respon a les formes més bàsiques de relació interpersonal. Fins a l’aparició del narcotràfic i les bandes mafioses, la favela era una organització sense castes, un sistema més natural i sostenible que el sistema urbà tradicional de carrer, illa, parcel·la i edifici. Un sistema vital quasi perfecte que estimula les relacions personals i el sentiment de pertinença. Tret dels problemes derivats de la manca d’infraestructures i de la delinqüència, es podria definir com un sistema de vida totalment sostenible.

La funció social de l’arquitectura adquireix sens dubte un punt de màxima expressió quan parlem d’intervencions en zones precàries, marginals i socialment vulnerables de São Paulo. La formació en arquitectura i urbanisme aporta capacitat per llegir el lloc, per acostar-se i allunyar-se, per adaptar-se a diferents escales, per gestionar els objectius més amplis i els  sentiments més particulars.  L’any 1941, durant la gran guerra europea, Brasil celebrava el seu Primeiro Congresso Brasileiro de Urbanismo, on es va definir una metodologia clara d’intervenció a les faveles. Més de mig segle després, a la 8a Mostra Internacional d’Arquitectura de la Bienal de Veneza de l’any 2002, els arquitectes brasilers s’hi van presentar amb l’exposició que portava per títol: “Favelas Upgrading: la ciutat com integració dels barris i espais de residència”.

Els arquitectes i urbanistes paulistans que accepten el repte de coordinar una intervenció urbana en una àrea marginal ocupada de manera irregular però ja consolidada, en un entorn social en situació de precarietat i vulnerabilitat, estan disposats a arremangar-se i a enfangar-se, a escoltar els representants de la comunitat i a apropar-se a la simplicitat de les seves reclamacions. A treballar cos a cos i a guanyar-se la confiança dels veïns. La seva formació els capacita per entrar en el detall, en la distància curta, a identificar-se amb els problemes domèstics reals i a oferir solucions pràctiques. A tenir paciència per encaixar els projectes amb molta cura i a no subestimar el coneixement popular sobre el destí de cada raconet públic del barri.

Aquesta funció social dels arquitectes sovint acaba derivant en fer de mediadors entre els diferents agents que intervenen, els de les polítiques públiques, els dels serveis socials, les enginyeries i els habitants afectats. Abans però, els arquitectes han hagut d’identificar els problemes tècnics de les construccions existents que representen màxim risc, les que afecten de manera directa a la mobilitat i circulació, les que presenten risc per esllavissaments o les aixecades irregularment sobre infraestructures o en zones inundables. Han analitzat les carències en infraestructures, l’abast de la precarietat urbana, les prioritats i les intervencions més urgents, sense oblidar les preexistències dels habitants, tractant de minimitzar els efectes col·laterals i els costos. Amb tota aquesta informació es decideixen les inevitables exclusions.

El projecte pensat de comú acord tant amb les institucions com amb la comunitat de veïns, establint un sistema participatiu en el procés de desenvolupament dels objectius amb el paper mediador de l’arquitecte, esdevé un conjunt de decisions consensuades on les temudes exclusions poden resultar menys traumàtiques per a la comunitat. Cal tenir en compte que en els assentaments ja consolidats algunes famílies han conviscut juntes al llarg de diferents generacions. A força de conversar amb els veïns, els arquitectes van descobrint els mapes afectius tan particulars d’aquestes comunitats que mereixen certa atenció a l’hora, per exemple, de ser desplaçats a altres habitatges pel sistema de sorteig.

La intervenció de millora urbana i creació del parc linear al complexe “Cantinho do Céu” (Raconet del Cel), coordinada per l’equip de l’estudi Boldarini, és un bon exemple de com aquesta funció social dels arquitectes pot conduir amb èxit, reconegut internacionalment, una situació prou complicada inicialment i que afectava la vida de moltes famílies. El complexe “Cantinho do Céu” està situat dins la regió de Grajaú, a la zona sud de São Paulo, dins el districte de Capela do Socorro. L’assentament es va iniciar a la dècada dels 80, arribant a ocupar una àrea de 156 hectàrees amb prop de 5.000 parcel·les en una franja de 7 km al llarg dels marges del pantà de Billings.

L’embassament de Billings és una de les majors reserves d’aigua de la regió metropolitana de São Paulo. Limita a l’oest amb la conca del riu Guarapiranga i al sud amb la Serra do Mar, rebent aigua de gran nombre de rius i rierols entre els quals destaca el Rio Grande o Jurubatuba. Inicialment pensat per l’enginyer nord- americà Kenney Billings per enviar aigua a gran velocitat fins a la central hidroelèctrica de Cubatão, degut al gran creixement de la ciutat, aquest gran embassament va ser utilitzat també per subministrar aigua de consum i, en conseqüència, tot el seu entorn va quedar inclòs en el programa de fonts que vetlla pel manteniment de la producció i la qualitat de l’aigua.

L’any 2005 el Ministeri Públic va emetre un requeriment a l’Ajuntament de São Paulo per desallotjar 10.000 famílies de l’assentament del “Cantinho do Céu” que ocupava l’àrea protegida ambientalment als marges del pantà i comprometia seriosament la qualitat de l’aigua. L’ajuntament va haver d’intervenir per millorar les infraestructures urbanes i condicionar tota la franja protegida. Juntament amb l’equip d’arquitectes es va decidir treballar en una proposta equilibrada entre la protecció ambiental de l’aigua i la funció social que representa el manteniment d’un assentament consolidat al llarg de dècades.

La capacitat de l’equip d’arquitectes per llegir el lloc i entendre que en la proximitat a l’aigua hi havia la clau de la intervenció i no la causa del conflicte, amb una visió específica de les potencialitats dels marges, explorant les possibilitats d’aproximació dels habitants a l’aigua, va permetre crear un gran parc linear com una seqüència d’espais públics entre el renovat sistema viari i el pantà. Degut a la seva gran extensió el projecte es va executant per fases. L’any 2011 s’assoleix el 90% de les obres d’infraestructura urbana i l’any 2012 s’entrega 1,2 km de parc linear amb un èxit espectacular d’apropiació per part de la comunitat i un impacte molt positiu en els vincles dels habitants amb el barri i amb el pantà. El reconeixement li arriba mitjançant el decret municipal que crea i denomina el Parque Municipal Cantinho do Céu.     

 

 Julián Muñoz Courtier, arquitecte corresponsal del COAC a São Paulo, Brasil
Juliol 2020

PDF version

Tornar
Holanda 2020. Habitage social - Vivenda cooperativa

Revista de Corresponsals: Holanda 2020. Habitage social - Vivenda cooperativa

© Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC)

Ara mateix, en temps de confinament, replantejar-se l’habitatge torna a ser primordial. L’habitatge és un dret. L’habitatge hauria de ser sa, sostenible, confortable. Cal canviar les polítiques d’habitatge que han permès construir habitatges massa petits, sense balcons, mal ventilats. Polítiques i promotors que han portat a uns dissenys d’habitatges  il·lògics. Com per exemple, que a un país mediterrani amb moltes hores de sol es construeixin edificis de nova planta sense panells solars, i on no hi ha opció per als habitants d'assecar la roba a l’exterior i se’ls obliga a consumir energia elèctrica mitjançant secadores. Fa falta una bona legislació ja que l’habitatge no hauria de ser mai, mai una font d’especulació. Una de les grans diferències en la xarxa d’habitatges a Holanda respecte d’Espanya és que a Holanda no s’ha permès especular-hi tant.

Si mirem la situació d’Holanda per comparar-la amb la nostra, cal entendre primer l’evolució de l'habitatge social/corporatiu a Holanda. Primer de tot trobem les WONINGCORPORATIES que es van crear als voltants del 1900  amb l’objectiu de garantir el dret a l’habitatge per a tothom, també a les persones amb baixos ingressos. En el seu inici eren de l'estat però en el procés de privatització de finals del segle passat, les “woningcorporatie” es van fer semi-independents. Es van convertir en empreses privades controlades per l’Estat. Això va suposar que a principis de segle es detectessin operacions marcades per les lleis del capitalisme. S’havia oblidat l’objectiu principal, es va especular i algunes van acabar als jutjats. Com sempre, qui va pagar el resultat dels anys de males gestions van ser els llogaters ja que per compensar els buits creats es van apujar els lloguers, alguns habitatges social es van vendre i les llistes per poder accedir a un habitatge social encara a dia d'avui són llarguíssimes, amb anys en llistes d’espera. 

Amb la reforma de la Llei de l’habitatge (2015) va sorgir una modalitat nova: WOONCOÖPERATIE. Es tracta de la possibilitat de formar una cooperativa d’habitatge en forma d'associació (no de fundació com els wooningcorporties). Normalment sorgeixen de la voluntat de viure conjuntament, majoritàriament lligades a una determinada filosofia de vida. Aquesta associació permet als seus membres gestionar i mantenir de forma independent les cases que habiten. La condició és que hi hagi almenys cinc llogaters que ho vulguin. Per tant no as tracta de la propietat de les cases sinó de la seva gestió. La idea és que el lloguer pot ser menor perquè els seus habitants s’ocupen del manteniment i la gestió del conjunt de vivendes.

Avui en dia doncs, a Holanda, a part de la vivenda social que està subjecte a una legislació estricta, hi ha també les cooperatives d’habitatges. Aquesta última modalitat equivaldria a les iniciatives sorgides també a casa nostra.

Sobre aquestes noves formes de cooperativisme de l'habitatge a Holanda podem trobar:

http://www.gemeenschappelijkwonen.nl/ National Association for Common Living. Informació general
http://www.gemeenschappelijkwonen.nl/gw-op-de-kaart Exemples arreu del territori

Algunes de les iniciatives a Catalunya són :

http://ladinamofundacio.org/ És una fundació a Catalunya que neix amb l’objectiu de fomentar i promoure l'ús de l'habitatge cooperatiu
https://sostrecivic.coop/projectes/walden-xxi/ Exemple a Sant Feliu de Guíxols
https://sostrecivic.coop/projectes/princesa49/ Primera iniciativa d’habitatge cooperatiu a Barcelona



Marta Companys Taxès, corresponsal del COAC a Gouda, Països Baixos
Juliol 2020
PDF version

Tornar
El San Francisco del WFH

Revista de Corresponsals: El San Francisco del WFH

© Lea Eidler

El protagonista de SF 2020 és el mateix que a la resta del món, el COVID-19. Ens estem enfrontant, globalment, a un fet històric i, per tant, escriure un article d'actualitat sense mencionar els fets més recents seria ignorar la realitat.

A la ciutat, la quarantena va començar la mitjanit del 16 de març. Per trobar-se a la costa oest del país, és el punt d’arribada inicial al continent, des de la Xina, i va ser una de les primeres ciutats dels EUA en ordenar el tancament de la ciutadania tan aviat com es van detectar els primers casos. Gràcies a la gestió de la crisi sanitària de la nostra alcaldessa, London Breed, i del governador de Califòrnia, Gavin Newsom, totalment i obertament desmarcada de les polítiques del govern central, s’ha aconseguit que l’impacte del COVID al Bay Area hagi estat molt inferior del que podria haver estat.

Comparat amb les notícies que arriben des de Catalunya, a San Francisco el “Shelter in Place” s'ha viscut amb una certa paciència i tranquil·litat. S’ha pogut sortir al carrer per fer exercici, els supermercats han estat en tot moment ben abastits (excepte pel paper higiènic!) i moltes empreses han passat el 100% de la plantilla a W.F.H. (Working From Home), amb gairebé total normalitat. Es fa palesa la proximitat al Silicon Valley d’Amazon, Google, Netflix i Zoom (entre d’altres). Vivint al Bay Area, i treballant en un estudi internacional d’arquitectura, la rapidesa i efectivitat amb què s'ha produït el canvi, amb una coordinació tecnològica impecable, li ha donat un toc de dolçor autòcton a l’experiència.

Indiscutiblement, l'impacte a l'economia de l'àrea ha estat devastador. El sector de la restauració ha estat el més afectat, deixant empremta en centenars d'aparadors que probablement no tornaran a obrir mai, donat que els preus dels lloguers són inviables sense un rendiment complert de facturació. El sector de la construcció, a la ciutat, ha romàs absolutament parat durant dos mesos, traduint-se en factures sense pagar, projectes pausats i una reducció de projectes a concurs per plans futurs que mai arribaran a materialitzar-se. Encara no se sap quins seran els efectes a mig i llarg termini però, ara que la ciutat comença a reprendre la vida, els començarem a veure, mica a mica.

Recentment, però, es va produir un altre fet que ha alterat el país, posant la quarantena en segon pla per prioritzar les protestes per la mort de l'afro-americà George Floyd. La vivència, en primera persona, d'un esdeveniment social tan intens i poderòs que va prendre unes dimensions d'alliberament social, és quelcom que mai oblidarem. Després de setmanes de carrers buits, tensió, por i incertesa, veure la població unida, manifestant-se al voltant d’un missatge comú, és una mostra de l’empatia ciutadana per la claustrofòbia i el patiment d’aquesta part de la societat. Molts comerços ja tancats van tapiar els seus aparadors amb panells de fusta, els quals, amb el tarannà típic del Bay Area, van aparèixer el dia següent amb murals magnífics proclamant la igualtat de gènere, origen i raça. Aquest clima social i reivindicatiu ha anat lligat amb la reapertura parcial de certs serveis que, a hores d’ara, ja inclou bars i restaurants, encara que amb limitacions.

Un breu incís: si heu visitat San Francisco, sabreu que l'espai públic no és un dels punts forts de la ciutat; l’estat de les voreres és deplorable, el poc espai públic que hi ha no s’utilitza perquè l'espai privat desenvolupa les activitats pròpies a l’interior i, degut a l’enorme quantitat de sense sostre, tampoc hi ha bancs per seure.

Com a arquitecta i urbanista, sento un immens plaer en veure la ciutadania gaudint de l’espai públic. Ara mateix, la supervivència dels establiments a peu de carrer depèn de la vorera que tenen davant! Crec que és un dels moments en què San Francisco ha tingut més vida “visible” i un dels moments en què els seus ciutadans han pogut gaudir més de la comunitat i la ciutat. Tan de bo coses així es mantinguin en el futur.



Lea Eidler, corresponsal del COAC a San Francisco, Estats Units d'Amèrica
Juliol 2020
PDF version

Tornar
Revista de Corresponsals

Revista de Corresponsals: Publicar llibres d’arquitectura a l'Índia

© Ariadna A. Garreta. Dones a una fàbrica de paper a Sanganer (Jaipur)

Aquestes llargues setmanes de confinament ens han donat l’oportunitat de retrobar la lectura en tot el seu sentit. Avançades tardes d’estiu llegint sense mirar el rellotge ni pensar en l'endemà... Temps també d’obrir les carpetes de temes pendents i, des d’un punt de vista professional, un bon moment per reflexionar sobre el futur del nostre sector i de les eines que tenim a l’abast. En aquest sentit, una de les preguntes més freqüents que ens trobem les editorials és la necessitat de continuar imprimint llibres en paper. Bé, a banda d’altres consideracions, personalment se’m fa difícil imaginar un món sense llibreries, tot i que cada cop en queden menys!

Els factors que reflecteixen un canvi d’hàbits dels lectors (sobretot de les generacions més joves), no són aliens a l’Índia, tot i ser un país on el pes de la tradició continua condicionant en gran mesura la vida de la ciutadania. Pel que fa a les publicacions d’arquitectura, el panorama actual tampoc no és gaire diferent del que hi ha a la resta del món. Des del punt de vista de la salut del llibre, la crisi de la demanda del format paper no es tradueix encara en una alternativa digital, més aviat és complementària.

Pel que fa a l’oferta que trobem a les llibreries, és bastant millorable. Els llibreters opten per vendre els títols més comercials dels catàlegs de les grans editorials –bàsicament anglosaxones– que acaparen el mercat. A diferència d’altres països, a l’Índia ja pràcticament no queden llibreries especialitzades, de manera que la secció d’arquitectura –si amb sort existeix a les llibreries generalistes– es redueix a unes quantes lleixes al costat de les seccions de disseny i art, i per tant no trobem gran varietat. Per altra banda, la dificultat del mercat del llibre i el monopoli dels grans grups editorials, fan molt complicat que les petites i mitjanes editorials independents, que s’arrisquen i publiquen bons títols, puguin accedir al mercat. Tot i que la venda online és una pràctica habitual, segueix sent difícil per a aquestes editorials accedir al públic.

D’aquesta manera trobem pràcticament les mateixes publicacions que es venen arreu: pseudo-manuals de tipologies (oficines, hotels, habitatge, apartaments, etc) publicats a Occident (generalment amb poc criteri de continguts, i descontextualitzats), i les monografies, adreçades més aviat com a llibre de regal o souvenir de viatge. Es tracta de llibres bastant ben publicats sobre l’arquitectura històrica del país (des dels palaus i fortificacions del Rajastan, els meravellosos temples hindús, budistes i jainistes; o la impressionant arquitectura del sultanat), i econòmicament poc assequibles. Pel que fa als llibres d’assaig i teoria de l’arquitectura, es podria dir que destaquen per la seva absència. Aquests llibres, que aporten sentit crític, que són resultat de la recerca, orientats a professionals, estudiants i investigadors, que obren nous camps de coneixement i ens ajuden a aprendre i a interpretar l’arquitectura, segueixen sent publicacions imprescindibles a l’Índia, sobretot per la poca inversió interna en el camp de la recerca i la promoció de la cultura autòctona contemporània.

L’Índia, un país colonitzat durant cents d’anys per grans potències, des de l’imperi Mogol a principis del s. XVI fins a mitjans del XIX, i després pel Britànic fins el 1947, ha sofert la manca d’autoestima i oblit de la seva pròpia cultura. La primera escola d’arquitectura, la Sir J.J. College of Architecture, s’estableix a Mumbai el 1913 i la primera promoció es gradua el curs 1922/23 (el RIBA ja reconeix els estudis el 1929), amb l’arquitecte i professor anglès Claude Batley com a degà. Per tant, tota la bibliografia que els estudiants i professionals tindran a mà estarà filtrada per una mirada i pensament britànic, fins l’aparició del Moviment Modern i finalment ja fins ben entrats els anys 70 del s. XX. La petjada britànica va donar lloc a la introducció al país de noves tipologies arquitectòniques (el xalet, els jutjats, els campus universitaris, etc) així com un estil, el saracènic, que era una barreja de diferents elements de l’arquitectura tradicional hindú, islàmica, neogòtica i neoclàssica victoriana. Un autèntic pastitx!

L’anglès (adoptat com a idioma cooficial amb l’independència) és la llengua dels llibres i les aules, i ha configurat una important tradició literària, en detriment de les llengües locals. El sànscrit, la llengua de la religió i la filosofia hindú i arrel de l’hindi, va ser desterrat de l’ensenyament com a base de la cultura general. És també la llengua amb què es va escriure el Vastu shastra, el tractat d’arquitectura hindú de l’antiguitat que es remunta als segles 5è a 7è DC.

Tot i així, l’Índia sempre ha tingut grans admiradors per part dels seus colonitzadors i el segle XX serà molt prolífic quant a publicacions d’arquitectura i catalogació del seu immens llegat. Però no deixa de ser paradigmàtica la dependència que hi ha d’allò forà per assentar les bases de la pròpia identitat. L’arquitectura local, que durant quasi mig segle va ser gairebé esborrada, es recupera a partir de les lliçons i petjades deixades pels grans mestres del Moviment Modern a l’Índia i es consolida a partir de diferents discursos, que han deixat grans edificis però poca literatura. És per tant el moment que les escoles d’arquitectura destinin recursos per fomentar la recerca i la publicació de tesis i textos que aprofundeixin en l’arquitectura d’aquest immens país.

 

Lectures recomanades:

CURTIS, W.; Balkrishna Doshi: An Architecture for India; Mapin Publishing, 2014
DESAI, M.; Women Architects and Modernism in India, Narratives and Contemporary Practices; Routledge, 2017
DESAI, M., LANG, J.; Architecture and Independence: The Search for Identity, India 1880 to 1980; Oxford Univ Press, 1998
JOSHI, K.; Documenting Chandigarh: The Indian Architecture of Pierre Jeanneret, Edwin Maxwell Fry, and Jane Beverly Drew; Mapin Publishing, 1999
LANG, J.; Concise History of Modern Architecture in India; Permanent Black, 2010
PRAKASH, V.; Chandigarh's Le Corbusier: the Struggle for Modernity in Postcolonial India; University of Washington Press, 2002
KAMIYA, T.; The Guide to the Architecture of the Indian Subcontinent; Architecture Autonomous Pub, 2005
MEHROTRA, R.; Architecture in India since 1990; Pictor Publishing, 2011
MICHELL, G.; The Hindu Temple; University of Chicago Press, 1977, 1988
MICHELL, G.; Islamic Architecture of Deccan India; ACC Art Books, 2018
SCRIVER, P.; SRIVASTAVA, A.; India: Modern Architectures in History; Reaktion Books, 2017
SCRIVER, P.; After the Masters: Contemporary Indian Architecture; Mapin Publishing, 1990
TILLOTSON, G.H.R.; Paradigms of Indian Architecture, Space and Time in Representation and Design; Routledge, 1998

 

Ariadna Álvarez Garreta, corresponsal del COAC a Chandigarh, Índia.
Juny 2020

PDF version

Tornar

Pages