Desviarse de la ruta prevista en la costa este de los EUA
Sí, sí. mientras haces el café y coges cuatro cosas, haciendo un ‘google’ descubres que por el camino, si te desvías un poco, te encontrarás con uno de los míticos edificios de Louis Khan. Aquello que hacemos por deformación profesional los arquitectos, nada nuevo por los que están acostumbrados a acompañarnos...
He aquí que nos dirigimos a Exeter (NH) . La impresión sólo llegar es que la pequeña ciudad vive alrededor de este complejo universitario que ocupa la parte más central de la actual trama urbana, siendo seguramente el primer desarrollo urbano que surgió a finales de siglo XIX. Hoy en día esta posición ya es central.
Estadio de futbol americano y campos de tennis a lo grande, entre otros, bien unidos con un montón de edificios estudiantiles de principios del s XX. Todo bien representativo de la arquitectura georgiana de New England. Pero, entre todo el complejo estudiantil aparece este cubo de ladrillo rojo, con las aristas desmochadas y la voluntad de cerrarse a su entorno más immediato. Protegido pero permeable.
Si, la Exeter Library (class of 1945 library) de Louis Khan (1972).
El acceso a través de una escalinata de piedra te conduce a la planta principal, donde se desenvolupa un immenso atrio culminado por una gran claraboya, y que organiza a su alrededor todas las plantas de la biblioteca.
Maestro en la jerarquización de los espacios, Khan organiza los núcleos de comunicación verticales en dos de las aristas del volúmen. Les plantas se alternan entre planta completa y altillos, disponiendo los epacios de estudio en los dobles alzados creados en la fachada. La caldad espacial generada, con el diseño específico de cada escritorio de estudiante que en sí mismo forma parte del módulo de las carpinterías de fachada combinado con la gran cantidad de luz natural que penetra en estos espcios, confieren una levedad y recogimiento en el estudio que nunca había experimentado hasta entonces.
Alomejor si que en Exeter lo mejor que se podía hacer era estudiar.
En cada una de las plantas que dan al atrio central, tableros de consulta te decantan a admirar la estructura circular que te emarca. Todo eest corazón de hormigón, donde lo que no es estructura está muy detalladamente acabado en madera, se ilumina a través de la gran claraboya que culmina el atrio. La sensación de elevación y silencio tienen algo de monástico...
Ir acompañado de alguien a quien le apasiona la fotografía convirtió este giro de la trama del sábado en algo que inesperadament ambos recordaremos por la magia de este edificio y por el buen material fotográfico que salió. Senzillamente inspirador.
Unos quilómetros més allá había una vivienda de Wright (Zimmerman House) pero por surte de mi compañía, no era abierta y conseguimos pasar almenos la mitad de la jornada donde la habíamos planificado de inicio, en Portland...A modo de anécdota decir que en Portland se come muy bién, pero si nunca váis no la recordaréis por su buena arquitectura y sensibilidades urbaníticass. Siempre es un buen consejo apartarse de la ruta prevista, pueds encontrarte con alicientes inesperados!
Esteve Solà, arquitecto. Corresponsal del COAC en San Francisco, EUA
- Inicieu sessió per a enviar comentaris
- Català
- English
Desviar-se de la ruta prevista a la costa est dels EUA
Sí, sí. Mentre fas el cafè i agafes quatre coses, tot fent un ‘google’ descobreixes que pel camí, si et desvies una mica, toparàs amb un dels mítics edificis d’en Louis Khan. Allò que fem per deformació professional els arquitectes, res de nou pels qui estan avesats a acompanyar-nos...
I vet-ho aquí que cap a Exeter (NH) que anem. La impressió només arribar és que la petita ciutat viu al voltant d’aquest complex universitari que ocupa la part més central de l’actual trama urbana, essent segurament el primer desenvolupament urbà que hi sorgí a finals de segle XIX. Avui dia aquesta posició ja és central.
Estadi de futbol americà i camps de tennis a cor que vols, entre d’altres, ben relligats amb un munt d’edificis estudiantils de principis del s XX. Tot ben representatiu de l’arquitectura georgiana de New England. Emperò, enmig de tot el complex estudiantil hi apareix aquest cub de maó vermell, amb les arestes escapçades i la voluntat de tancar-se al seu entorn més immediat. Protegit però permeable.
Si, l’Exeter Library (class of 1945 library) d’en Louis Khan (1972).
L’accés a través d’una escalinata de pedra et condueix a la planta principal, on es desenvolupa un immens atri culminat per una gran lluerna, i que organitza al seu voltant totes les plantes de la biblioteca.
Mestre en la jerarquització dels espais, Khan organitza els nuclis de comunicació verticals en dues de les arestes del volum. Les plantes s’alternen entre planta complerta i altells, disposant els espais d’estudi en les dobles alçades creades en façana. La qualitat espacial generada, amb el disseny específic de cada escriptori d’estudiant que en si mateix forma part del mòdul de les fusteries de façana combinat amb la gran quantitat de llum natural que penetra a aquests espais, confereixen una lleugeresa i recolliment a l’estudi que mai havia experimentat fins llavors.
Potser si que a Exeter el millor que es podia fer era estudiar.
En cadascuna de les plantes que donen a l’atri central, taulells de consulta t’aboquen a admirar l’estructura circular que t’emmarca. Tot aquest cor de formigó, on el que no és estructura està molt detalladament acabat en fusta, s’il·lumina per la gran lluerna que culmina l’atri. La sensació d’elevació i silenci tenen quelcom monàstic...
Anar acompanyat d’algú a qui li apassiona la fotografia convertí aquest gir de la trama de dissabte en quelcom que inesperadament ambdós recordarem per la màgia d’aquest edifici i pel bon material fotogràfic que en sorgí. Senzillament inspirador.
Uns quilòmetres més enllà hi teníem un habitatge d’en Wright (Zimmerman House) però per sort de la meva companyia, no era oberta i vàrem aconseguir passar almenys la meitat de la jornada on l’havíem planificat d’inici, a Portland...A tall d’anècdota dir que a Portland s’hi menja molt bé, però si mai hi passeu no la recordareu pas per la seva bona arquitectura i sensibilitats urbanístiques. Sempre és un bon consell desviar-se de la ruta prevista, pots topar amb al·licients inesperats!
Esteve Solà, arquitecte. Corresponsal del COAC a San Francisco, EUA
- Inicieu sessió per a enviar comentaris
- Español
- English
Entre dos mundos. La primera piedra en Accra
Oriol Mateu, arquitecto. Corresponsal del COAC en Accra, Ghana
- Inicieu sessió per a enviar comentaris
- Català
Entre dos mons. La primera pedra a Accra
“buildings and bridges
are made to bend in the wind
to withstand the world
that’s what it takes
all that steel and stone
are no match for the air, my friend
what doesn’t bend breaks
what doesn’t bend breaks” (Ani DiFranco)
Avui parlarem de la vida a l’estranger.
No serà una crítica d’arquitectura o una ressenya d’exposició. Us explicaré com vàrem fer la primera pedra dels edificis que estem construint a Accra, Ghana.
Feia dies que el constructor em parlava de fer un acte d’inauguració de la construcció, i jo li deia que endavant, però que la “propietat” no estava disposada a assumir-ne les despeses.
La cosa va anar així: el constructor volia fer-se una mica de propaganda i, alhora, complir amb els treballadors que estaven una mica mosca perquè no havíem començat l’obra com calia, que era a la manera ghanesa i no a l’anglosaxona.
No vàrem trobar un "xaman" apropiat a un preu assequible i ens vàrem decidir pel ritus tradicional protestant Baptista o similar. Ens van assignar dos capellans de dues congregacions diferents. Arribats a la localització, vàrem fer un forat amb una pala i es van cantar uns salms. Tot seguit, un buldòzer va començar a desbrossar el solar, per a deixar-lo preparat per a la cerimònia que hi tindria lloc més endavant.
Al cap d’un parell de setmanes, els treballadors varen tornar a la càrrega dient que calia fer una vertadera benedicció de l’obra “a la ghanesa”, amb un xaman o més.No hi havia escapatòria. Finalment, ens vam disposar a cercar el millor equip per a dur a terme el ritus, i evitar així que hi hagés una desgràcia a causa de la nostra negativa.
La primera ensopegada va ser el preu. El “mossèn” volia $5,000 i que assumíssim el cost del material. El material era dues cabres i dues gallines. Com que era l’època de “la Festa del Sacrifici”, les cabres es venien a un preu força més elevant de l’habitual, i vam haver de negociar que ho faríem al cap de 15 dies, utilitzant una cabra que no s’hagués venut, i el “mossèn” va acceptar cobrar $3,000 per tot l’equip.
Així vam triar un divendres (tal com faríem a Barcelona) pensant que, a la finalització de la cerimònia, els treballadors ja podrien donar la jornada per acabada. Durant l'execució del ritus inaugural, entren en joc l’aiguardent, dues gallines, dues cabres, uns ganivets, un xaman i els seus acòlits. L’aiguardent no em va estranyar. En altres cerimònies que havia assistit, com el “Naming Ceremony” d’un nadó, ja n’havien utilitzat, els assistents i el propi homenatjat.
Oriol Mateu, arquitecte. Corresponsal del COAC a Accra, Ghana
- Inicieu sessió per a enviar comentaris
- Español