Frankfurt o el luxe de viure a una metròpolis
Cada vegada més es parla sobre els efectes de la gentrificació i de l'augment dels preus de lloguer i de compra dels habitatges, especialment a les grans capitals europees. A Frankfurt i la seva àrea metropolitana, aquest canvi s'ha accelerat els últims anys i ha entrat en una fase en la qual són necessàries noves propostes per mantenir una certa estabilitat entre les diferents classes socials presents a la metròpolis. Resumidament, la gentrificació es dona quan als barris més barats comença a instal·lar-s'hi gent amb un poder adquisitiu més alt, provocant un canvi en el teixit del barri que afavoreix als més adinerats i repercuteix negativament en aquells amb menys recursos. A diferència de Barcelona, on el turisme és una de les principals raons i motors de la gentrificació, en el cas de Frankfurt aquest canvi té un origen més vinculat al creixement econòmic de la ciutat i a la necessitat d'allotjament dels treballadors, que busquen un habitatge cèntric i amb bones infraestructures.
I és que a Frankfurt trobem grues i tanques per tot arreu. A un ritme de creixement que l'any passat va arribar a la xifra d'11.500 persones, es necessiten nous habitatges amb urgència. Aquesta tendència es preveu encara més pronunciada en els pròxims anys a causa de l'efecte del Brexit, donat que Frankfurt es considera la capital financera d'Europa i moltes empreses del Regne Unit miren cap a Frankfurt en cas de canviar les seves seus i oficines centrals. Però precisament els directius d'aquests bancs i empreses relacionades amb el sector financer són els que menys problemes tindran a l'hora de trobar un habitatge a Frankfurt. I és que d'habitatge car sí que n'hi ha, i cada vegada més. De fet, en els últims anys, ja no són només les classes socials més pobres o desfavorides les que tenen problemes per trobar un habitatge assequible, sinó també la classe mitjana té problemes per trobar un habitatge que es pugui pagar amb un sou normal, especialment a les ciutats grans com Frankfurt.
Les persones amb menys recursos han tingut des de fa dècades accés a habitatges socials subvencionats per l'estat. El preu de lloguer d'aquests habitatges oscil·la, en la seva variant més subvencionada, entre 5 €/m2 i 6,5 €/m2. No obstant això, per accedir a habitatges socials els ingressos familiars han de ser extremadament baixos per l'estàndard alemany, de l'ordre de 15.500 € anuals nets per sol·licituds individuals i 23.500 per dues persones. La franja de població amb ingressos que sobrepassen lleugerament el màxim per accedir a l'habitatge social té molts problemes per arribar a final de mes, donat que han de pagar preus no subvencionats que suposen un percentatge important dels ingressos mensuals d'aquestes famílies. Per tractar de contrarestar aquest fenomen, la ciutat de Frankfurt ha posat en marxa altres plans d'habitatge subvencionat dirigits precisament a la classe mitjana, a persones que tenen uns ingressos bruts de fins a 58.000 € bruts anuals (per dues persones). Els preus de l'habitatge subvencionat per la classe mitjana es situa, depenent dels ingressos familiars, entre un 15% i un 35% per sota del preu de mercat.
Així i tot, aquestes iniciatives suposen un percentatge anecdòtic si ho comparem amb les necessitats reals de la població. El 2016 hi havia a Frankfurt 26.000 habitatges socials. L'Institut per l'Habitatge i el Medi Ambient de Darmstadt (Darmstädter Institut Wohnen und Umwelt) calcula que entorn del 49% de totes les llars a Frankfurt tindrien dret a un habitatge social. En el cas de l'habitatge subvencionat per la classe mitjana el percentatge que hi tindrà accés seria del 19%. En conjunt, només un 8,5 % dels habitatges de lloguer a Frankfurt compleixen aquests requisits. Les dades posen de manifest la necessitat urgent de crear més habitatges subvencionats a la ciutat de Frankfurt, la qual cosa ha portat al fet que sorgeixin iniciatives ciutadanes que exigeixen als dirigents polítics quotes mínimes per la construcció d'habitatges socials, com la iniciativa "Mietentscheid", un joc de paraules en alemany entre "Miete" que vol dir lloguer i "Entscheid" que vol dir decisió i que es podria traduir com "participació en les decisions sobre el lloguer”.
Un cas apart però no menys important són els estudiants. Gairebé 17.000 estudiants varen començar l'any passat els seus estudis a Universitats de Frankfurt, Wiesbaden i la seva àrea metropolitana. Molts d'aquests estudiants necessiten un espai per viure si venen de regions més allunyades. A la llista d'espera per obtenir una plaça a una de les residències que gestiona l'associació d'estudiants de Frankfurt hi ha més de 3.000 persones. La manca d'habitatge assequible per estudiants, fa que alguns -els que s'ho poden permetre- paguin fins a 700 € per una habitació de 25 m2 a Frankfurt. Altres opten per llogar una habitació als afores de la metròpolis, però han d'adaptar-se a la despesa de temps i els retards que implica l'ús del transport públic a les hores puntes. Molts d'aquests estudiants es queixen que els hi queden molt pocs diners per viure, fins hi tot aquells que treballen als anomenats "Studentenjobs", que són treballs per estudiants.
En conjunt doncs, ens trobem a Frankfurt amb un panorama complicat pel que fa a l'habitatge assequible, almenys en els pròxims anys, tot i els esforços de l'administració per controlar aquest fenomen. En aquest sentit, a Frankfurt també hi ha diverses iniciatives populars de co-habitatge i de construcció autogestionada d'habitatges (Baugemeinschaften), un tema que explica en detall la nostra companya Guida Maymó en el seu recent article sobre el co-habitatge a Hamburg.
Carlos Vidal, Corresponsal del COAC a Frankfurt, Alemanya. Octubre 2018
- Inicieu sessió per a enviar comentaris
- Español
La covivienda en Hamburgo (Alemania): haciendo ciudad
Ciudades gentrificadas, ausencia de viviendas asequibles... Todo parece llevar a las ciudades europeas hacia los proyectos autogestionados de covivienda. Estos proyectos que, en sus inicios, en los años 60, estaban impulsados por gente de izquierdas y alternativa parecen ser, actualmente, la única alternativa para conseguir una vivienda a un precio asequible. Al mismo tiempo, las ciudades han descubierto sus beneficios como elemento cohesionador de barrio, activo y diverso y quieren ahora promocionarlo.
En Barcelona, están a punto de finalizar los dos primeros proyectos de covivienda impulsados por el ayuntamiento (c/ Princesa 49 y La Borda). Otros cuatro están a punto de iniciar su construcción. Esta es una de las medidas que está llevando a cabo el gobierno de Ada Colau para hacer frente a la gran problemática de acceso a la vivienda debida, en gran medida, a la especulación inmobiliaria y la “turistificación”.
Según datos de la administración pública, unas 10.000 personas llegan cada año a la ciudad de Hamburgo para quedarse. Para lidiar con la gran demanda de vivienda que existe, se están construyendo de la nada barrios enteros que precisan, entre otras cosas, de este tipo de proyectos generadores de cohesión social para evitar ghettos residenciales. Por eso, actualmente, la ciudad dedica un 20% de los solares públicos destinados a uso residencial a los Baugruppen (grupos de covivienda autopromocionada).
En Alemania hay una larga tradición en cooperativas de vivienda (Baugenossenschaften). Éstas funcionan como una asociación sin ánimo de lucro, que construye bloques de vivienda y luego los alquila a precios más asequibles. Los Baugruppen o Baugemeinschaften es un fenómeno más reciente, que tiene su origen en la escena alternativa, ligado a formas de vida en comunidad, así como respetuosas con el medio ambiente. Actualmente ya no se habla de escena alternativa, se trata de un grupo de gente con intereses comunes que se juntan para reducir costes y construir su vivienda a su gusto. En Hamburgo, en los últimos 30 años, la gente interesada en acceder a su vivienda a través de proyectos de covivienda autopromocionados ha aumentado considerablemente y el proceso, difícil, largo y fatigoso, ha ido mejorando. Al principio muchos de estos proyectos fracasaban, por falta de experiencia del grupo, por discusiones entre los socios, por falta de financiación, etc. Desde 2003 existe en Hamburgo la “Agentur für Baugemeinschaften” (“Agencia para grupos de covivienda autogestionados”), entidad que apoya a este tipo de proyectos. Ahora, cada vez más gente se atreve a involucrarse en un proyecto así.
Petra Hardstock se jubiló hace un par de años. Después de 40 años viviendo en la misma casa, un cambio en su situación personal le hizo decidir de buscar otra casa sin escaleras y sin un jardín enorme que cuidar. Así que empezó a investigar y pronto terminó asistiendo a los “Hamburger Wohnprojekte-Tage”, un congreso que se celebra una vez al año en Hamburgo y dónde se debate sobre proyectos de vivienda colectiva y desarrollo urbanístico y social. Dos días de conferencias, mesas redondas y visitas a algunas obras de proyectos interesantes. También allí se puede uno informar en diferentes stands sobre los proyectos abiertos de viviendas colectivas, proyectos que están en marcha y buscan socios para poder ser realizados. Petra encontró allí al grupo autogestionado “Alstervogel e.V.”, un grupo de 11 amigos que le habían echado un ojo a un solar en Volksdorf y, una vez formaron oficialmente la asociación en 2011, buscaban más socios, ya que el solar era bastante grande.
La “Agentur für Baugemeinschaften” es la entidad que se encarga de gestionar los solares destinados a este tipo de proyectos en Hamburgo. Es también esta agencia quién informa y asesora en primera instancia a quiénes quieren formar un grupo autogestionado. Finalmente es también quién decide a qué grupo concede el solar. Para tal selección, primeramente, se cercioran de que se trata de un grupo estable, unido, bien organizado y capacitado para llevar a cabo el proyecto (por ejemplo: tener un arquitecto en el grupo se valora positivamente, del mismo modo que es importante que todos los integrantes del grupo tengan tareas concretas que hacer, que todos participen). Igual de importante es que el plan de financiación ofrezca garantías. Además, se valora también el concepto energético y ecológico del proyecto, el concepto social, así como sus ideas innovadoras.
Requisito también para poder optar a un solar es la contratación de un coordinador del proyecto (Projektbetreuer): una persona externa al grupo, un profesional, que guiará al grupo en todas las tareas que deben hacer. En Hamburgo existen básicamente dos entes que ofrecen este servicio: la fundación privada Lawaetz o la entidad pública Stattbau Hamburg GmbH. Ésta es seguramente una de las claves para que estas iniciativas funcionen.
A Alstervogel e.V. le concedieron el primer solar por el cuál optó. Eso fue una gran suerte, pues preparar toda la solicitud representa trabajo y dinero: hacer los planos de arquitectura, el concepto energético, etc. Algunos críticos con el proceso señalan esto como excesivo. Claro que se pueden aprovechar algunas ideas para otras solicitudes, pero representa un gran esfuerzo inicial que muchas veces es desperdiciado (muchos grupos acaban produciendo unas seis o siete solicitudes).
Linda Nikolova y Gerrit Hecking entraron en el proyecto en 2015 pagando los 3.000€ de entrada, los cuáles se reservaban para el momento de la compra del solar como garantía. Para entonces tenían una hija de 3 años. Cuando se muden ahora en diciembre de 2018, sus hijos Elina y Phillip tendrán 6 y 1 año respectivamente. La idea de Alstervogel e.V. les convenció: un grupo intergeneracional que quiere parecerse a una gran familia y ayudarse los unos a los otros. Familias jóvenes y personas que rondan la jubilación son básicamente quiénes forman parte de la asociación.
Gerrit, como profesional del sector financiero, se metió en la comisión de “finanzas”, mientras que Linda, al igual que Petra, formaba parte de la comisión “Nuevos socios” del grupo. Para conseguir todos los socios que necesitaban, tuvieron que hacer múltiples acciones como, por ejemplo, artículos en el periódico, poner un stand en fiestas del barrio, repartir panfletos, crear la página web, etc. Ésta fue una de las tareas permanentes en el grupo, pues un cambio en el presupuesto propiciaba, a veces, que algunos socios abandonaran el grupo. Un claro ejemplo fue el caso del precio del solar.
El solar público de Steinreye estaba arrendado a un club de tenis. Una vez finalizado el contrato, Hamburgo no lo renovó para poder construir viviendas, ya que existe actualmente una fuerte demanda en la ciudad. Estos cambios obligaron a diferentes trámites en la administración pública, que se prolongaron tanto en el tiempo, que cuando llegó el momento de poner precio al solar, este había subido el doble de lo que habían calculado los integrantes de Alstervogel en su inicio. Concretamente, el aumento del precio del solar significaba pasar de pagar 2.200€/m2 aprox. a 3.450€/m2. Con estas subidas de presupuesto o en momentos difíciles dónde parecía que todo estaba en el aire (como cuando el despacho de arquitectos no pudo continuar con el proyecto y tuvieron que buscar uno nuevo), algunos decidieron abandonar el proyecto. De hecho, de los 11 fundadores de la asociación, tan solo 4 llegarán hasta el final.
Alstervogel e.V. consiguió la adhesión de la cooperativa “Buchdrucker eG” al proyecto, a la cual se le destinó uno de los dos bloques de pisos. Este bloque de pisos estará destinado a alquileres (aquí se incluirá el tercio de viviendas que la normativa marca que deben ser sociales). La participación de una cooperativa en el proyecto era un deseo des del principio, pues algunos de los socios fundadores no podían permitirse ser propietarios, sino solo inquilinos.
A finales de 2013, la “Agentur für Baugemeinschaften” aceptó la solicitud de Alstervogel e.V. para el solar. Pero no fue hasta dos años más tarde, después de algunos trámites en la administración pública para actualizar el estado de la parcela (fin del contrato de arrendamiento, cambio de uso del solar, etc.), que Alstervogel lo aceptó oficialmente. Era octubre de 2015. Una vez aceptado, tenían un año de margen para poder pagar el solar. Si en un año no pagaban, dejarían de tener opción a él. Ahora tenían un año para buscar los socios que les faltaban (a parte de la cooperativa, eran 18 y necesitaban ser 24 socios).
Una carrera contra reloj, más aún teniendo en cuenta las entradas y salidas de gente debido a cambios en el presupuesto. En junio de 2016 lograron al fin ser 24 socios, al completo. En octubre consiguieron un trato con el banco Sparda para la financiación de la obra y, finalmente, en diciembre de 2016 (gracias a dos meses de prórroga concedidos por retrasos en trámites de la administración pública), firmaron la compra del solar. En ese punto ya habían aportado cada uno 28.000€. Todos respiraron al fin aliviados y descorcharon una botella de champán. Ya podía empezar la obra, que alargaría el proyecto aún 2 años más.
A finales de este año 2018 podrán entrar los primeros integrantes a vivir. Sus caras muestran la alegría de haber acabado un trabajo difícil. La valoración general es muy positiva. Es cierto que el proyecto ha sido más largo de lo esperado, pues ha durado 7 años (desde 2011 cuando fundaron la asociación hasta 2018 con el final de obra), pero, a pesar de los aumentos de presupuesto, el precio final del coste de la vivienda sigue siendo más económico que un piso normal (un 25% más barato, que entra dentro del habitual 20-30 % de ahorro en este tipo de proyectos).
Este coste final se consigue también gracias a desistir de algunas ideas iniciales tales como: un aparcamiento subterráneo o un piso colectivo (para cuidadores o visitas).
Para reducir gastos y también evitar alargar demasiado el proyecto con trámites en la administración pública, desistieron de replantear la distribución de la parcela ubicando un pequeño edificio en medio para los espacios comunitarios.
Aun así, sí que han conseguido construir una sala comunitaria para todos (en un semisótano debajo de uno de los bloques) y unos espacios exteriores verdes que incluyen también juegos infantiles.
El proyecto ha costado mucho trabajo y nervios. Pero entre las mil y una comisiones (desde la comisión de derecho, pasando por la encargada de lidiar con los vecinos de parcela, hasta la de la primera piedra), las muchas reuniones (una o dos al mes) y los muchos encuentros para conocerse, les han convertido en una pequeña y gran familia, les ha unido como grupo. La alegría de conseguir un proyecto luchado entre todos crea un vínculo muy fuerte, que les permitirá gozar des del minuto uno de una comunidad vecinal que no acaba de nacer, sino que tiene ya siete años de historia.
Guida Maymo, arquitecta. Corresponsal del COAC en Hamburgo, Alemania
REFERENCIAS
Entrevista a Petra Hardstock y Linda Nikolova, socias del grupo autogestionado “Alstervogel e.V.”
www.hamburg.de/start-grundstuecke
www.hamburg.de/baugemeinschaften
Arikel Deutschlandfunkkultur.de, "baugemeinschaften die netten gentrifizierer von nebenan"
habitatge.barelona/ca/acces-a-habitatge/cohabitatge
Conversaciones con Tobias Gottschalk, arquitecto alemán residente en Barcelona
- Inicieu sessió per a enviar comentaris
- Català
Los Juegos Olímpicos de PARÍS 2024 una nueva esperanza de tregua entre ciudadanía y ciudad.
Una de las cosas para las que me encanta vivir en París es la densidad. Esta misma densidad que sofoca cada mañana al coger el metro, que impide sentarse en el restaurante sin oír la conversación de los vecinos o simplemente ir a una exposición sin hacer horas de cola. Es esta misma densidad la que viven todas las metrópolis mundiales, pero no todas tienen los requerimientos para organizar una competición como los Juegos Olímpicos. Es pues, la densidad de equipamientos y de transportes públicos existentes que ha permitido obtener la asignación de los Juegos Olímpicos 2024 a la alcaldesa Anne Hidalgo y Toni Estanguet. Pero es ahora con el proyecto del Gran Paris Express que, tras múltiples intentos (1992 en Barcelona, 2008 a Pekín y 2012 en Londres) París ha obtenido la asignación para acoger los eventos de la competición deportiva más importante de la historia.
La imagen de las políticas urbanas de Francia, la densidad de equipamientos y de infraestructuras de transporte público ha ganado ante la dispersión geográfica de la candidatura de Los Ángeles.
El concepto de Paris 2024 se basa en la existencia del 95% de los equipamientos necesarios para la competición, así como la facilidad de conexión entre ellos. 100% de los emplazamientos deportivos serán accesibles en transporte público y el 80% estarán situados en un radio de 10km alrededor de la ciudad olímpica.
Solo está previsto construir tres nuevos equipamientos para el 2024: La ciudad olímpica, el clúster de "Medias al Burget" y el parque acuático de Saint Denis.
El primero, la ciudad olímpica con 17.000 camas alrededor de la ciudad del cine, se extenderá sobre un terreno mayoritariamente ya construido de 50 hectáreas y será conectado en París por el Sena y la nueva estación Inter modal de Pleyel. El segundo, una nueva ciudad en forma de ZAC deberá acoger los 5.000 periodistas durante los juegos y servirá para acoger 1.300 viviendas una vez los juegos hayan terminado. Ambos proyectos tienen un calendario extremadamente apretado y deben adoptar estrategias urbanas y arquitectónicas para resolver el problema de la capacidad de transformación de las tipologías y contenedores. Finalmente, el Parque Acuático de St. Denis es el único equipamiento de los 36 espacios deportivos que se construirá específicamente para la ocasión.
Paris tiene por objetivo un proyecto de Juegos sostenible, de inversión minimalista y de rehabilitación de los equipamientos deportivos existentes. Pero no es oro todo lo que reluce, la mínima inversión infraestructural para los juegos se apoya en gran parte de las infraestructuras de transporte público en proyecto, especialmente el Grand Paris Express, que permitirá acercar el 86% de la población a menos de 5 minutos a pie de un equipamiento deportivo. El Gran Paris Express es actualmente el proyecto de infraestructura más grande de Europa con 200 km de líneas de metro (equivalente al que tienen actualmente) y 68 nuevas estaciones. Es un proyecto de ambición histórica, transversal, tanto política como geográficamente y de fuertes dificultades de financiación. Este proyecto, tiene sus orígenes bien lejos del evento deportivo, con un inicio nueve años antes de la existencia de la comisión de atribución y con una fecha de finalización de seis años después la realización de los juegos.
Se ha quedado atrás el modelo de Juegos Olímpicos de Londres o Beijing donde los nuevos equipamientos deportivos deben reciclarse con dificultades para mostrar a la ciudadanía que el dinero público no está desperdiciado. Bajo la presión de la opinión pública para el control del gasto público (3000 millones de euros), París apuesta por una inversión casi en modo "acupuntura" donde la mejora de la calidad de vida y la inclusión son la base de la mutación urbana. La movilidad sostenible y la valorización del curso de agua urbanos son las intervenciones perennes que más impactarán el día a día de los ciudadanos durante y después de los juegos. El acceso gratuito al transporte público (para los titulares de un ticket para los juegos), la posibilidad de acceso a todos los equipamientos a pie o en bici, la inserción de itinerarios en bicicleta a lo largo del Canal de Saint Denis, la pasarela peatonal sobre el A1 y la mejora de la calidad del agua del Sena son las mejoras de espacio público de acompañamiento, de acuerdo con las políticas de movilidad sostenible ya comprometidas en este mandato por Anne Hidalgo (peatonalización de las Ribes del Sena, inserción de itinerarios de bici, peatonalización de plazas como la Madeleine, Bastille, Nation, cierre temporal al tráfico de ciertos barrios como Montmatre, Marais, Champs Elysées, etc ...).
En cuanto a la inclusión, no es por casualidad que se haya polarizado el centro de los acontecimientos e inversiones en el norte de París a la Plaine Saint Denis, zona históricamente industrial y actualmente con la mayor tasa de población inmigrante y empobrecida. Pero aún queda mucho camino para atrapar Barcelona en la carrera hacia una ciudad accesible. Solo nueve estaciones hub del Grand Paris Express estarán adaptadas para personas de movilidad reducida.
El coste de los próximos juegos Olímpicos de Tokio 2020 ya se han multiplicado por cuatro respecto a las primeras estimaciones. Así, es normal entender la inquietud del CIO para obtener ciudades candidatas y que en la última comisión de Lima se asignara un ganador doble. Bajo la presión pública, el primer análisis de la inspección general de las fianzas francés para los JO 2024 estimaba un 10% de sobrecoste respecto al presupuesto inicial. El gobierno francés ya ha tenido que reducir el número de viviendas definitivas del clúster "de los Medias" y el presupuesto del centro acuático de un 30%.
Queda por ver si Paris será, tal y como se espera, la ciudad del desarrollo sostenible y de las prácticas ciudadanas. Los Juegos Olímpicos de PARIS 2024 permitirán ver si está a la altura del reto.
Marina Daviu, arquitecta. Corresponsal del COAC en París, Francia
- Inicieu sessió per a enviar comentaris
- Català
El cohabitatge a Hamburg: fent ciutat
Ciutats gentrificades, absència d'habitatge assequible... Tot sembla portar les ciutats europees cap als projectes autogestionats de cohabitatge. Aquests projectes, que en els seus inicis als anys 60 estaven impulsats per gent d'esquerres i alternativa, semblen ser, actualment, l'única alternativa per aconseguir un habitatge a un preu assequible. Alhora, les ciutats han descobert els seus beneficis com a element cohesionador de barri, i volen ara promocionar-lo.
A Barcelona, estan a punt de finalitzar els dos primers projectes de cohabitatge impulsats per l'Ajuntament (carrer Princesa 49 i La Borda). I quatre més estan a punt d'iniciar la seva construcció. Aquesta és una de les mesures que està duent a terme el govern d'Ada Colau per fer front a la gran problemàtica d'accés a l'habitatge, deguda, en gran mesura, a l'especulació immobiliària i la "turistificació".
Segons dades de l'administració pública, cada any arriben a la ciutat d’Hamburg unes 10.000 persones per quedar-s'hi. Per bregar amb la gran demanda d'habitatge que hi ha, s'estan construint del no-res barris sencers que necessiten, entre altres coses, d'aquest tipus de projectes generadors de cohesió social per evitar ghettos residencials. Per això, actualment, la ciutat dedica un 20% dels solars públics destinats a ús residencial als Baugruppen (grups de cohabitatge autopromocionat).
A Alemanya hi ha una llarga tradició en cooperatives d'habitatge (Baugenossenschaften). Aquestes funcionen com una associació sense ànim de lucre, que construeix blocs d'habitatge i després els lloga a preus més assequibles. Els Baugruppen o Baugemeinschaften és un fenomen més recent, que té el seu origen en l'escena alternativa, lligat a formes de vida en comunitat, així com respectuoses amb el medi ambient. Actualment ja no es parla d'escena alternativa, es tracta d'un grup de gent amb interessos comuns que s'ajunten per reduir costos i construir el seu habitatge al seu gust. A Hamburg, en els últims 30 anys, la gent interessada en accedir al seu habitatge a través de projectes de cohabitatge auto promocionats ha augmentat considerablement i el procés, difícil, llarg i fatigós, ha anat millorant. Al principi molts d'aquests projectes fracassaven, per falta d'experiència del grup, per discussions entre els socis, per falta de finançament, etc. Des de 2003 existeix a Hamburg la "Agentur für Baugemeinschaften" ( "Agència per a grups de cohabitatge autogestionats"), entitat que dona suport a aquest tipus de projectes. Ara, cada vegada més gent s'atreveix a involucrar-se en un projecte així.
Petra Hardstock es va jubilar fa un parell d'anys. Després de 40 anys vivint a la mateixa casa, un canvi en la seva situació personal la va fer decidir de buscar una altra casa sense escales i sense un jardí enorme per cuidar. Així que va començar a investigar i aviat va acabar assistint als "Hamburger Wohnprojekte-Tage", un congrés que se celebra un cop l'any a Hamburg i on es debat sobre projectes d'habitatge col·lectiu i desenvolupament urbanístic i social. Dos dies de conferències, taules rodones i visites a algunes obres de projectes interessants. També allà es pot un informar en diferents estands sobre els projectes oberts d'habitatges col·lectius, projectes que estan en marxa i busquen socis per poder ser realitzats. Petra va trobar allà al grup autogestionat "Alstervogel e.V.", un grup d’11 amics que li havien fet una ullada a un solar a Volksdorf i, un cop van formar oficialment l'associació en 2011, buscaven més socis, ja que el solar era bastant gran.
La "Agentur für Baugemeinschaften" és l'entitat que s'encarrega de gestionar els solars destinats a aquest tipus de projectes a Hamburg. És també aquesta agència qui informa i assessora en primera instància a qui volen formar un grup autogestionat. Finalment és també qui decideix a quin grup concedeix el solar. Per a tal selecció, primerament, vigilen que es tracta d'un grup estable, unit, ben organitzat i capacitat per dur a terme el projecte (per exemple: tenir un arquitecte en el grup es valora positivament, de la mateixa manera que és important que tots els integrants del grup tinguin tasques concretes a fer, que tots participin). Igual d'important és que el pla de finançament ofereixi garanties. A més, es valora també el concepte energètic i ecològic del projecte, el concepte social, així com les seves idees innovadores.
Una altres requisit necessari també per poder optar a un solar és la contractació d'un coordinador del projecte (Projektbetreuer): una persona externa al grup, un professional, que guiarà al grup en totes les tasques que han de fer. A Hamburg hi ha bàsicament dos ens que ofereixen aquest servei: la fundació privada Lawaetz o l'entitat pública Stattbau Hamburg GmbH. Aquesta és segurament una de les claus perquè aquestes iniciatives funcionin.
A Alstervogel e.V. li van concedir el primer solar pel qual va optar. Això va ser una gran sort, ja que preparar tota la sol·licitud representa treball i diners: fer els plànols d'arquitectura, el concepte energètic, etc. Alguns crítics amb el procés assenyalen això com excessiu. És clar que es poden aprofitar algunes idees per a altres sol·licituds, però representa un gran esforç inicial que moltes vegades és desaprofitat (molts grups acaben produint unes sis o set sol·licituds).
Linda Nikolova i Gerrit Hecking van entrar en el projecte el 2015 pagant els 3.000 € d'entrada, els quals es reservaven per al moment de la compra del solar com a garantia. En aquell moment tenien una filla de 3 anys. Quan es mudin ara al desembre de 2018, els seus fills Elina i Phillip tindran 6 i 1 any respectivament. La idea d'Alstervogel e.V. els va convèncer: un grup intergeneracional que vol assemblar-se a una gran família i ajudar-se els uns als altres. Famílies joves i persones que ronden la jubilació són bàsicament qui forma part de l'associació.
Gerrit, com a professional del sector financer, es va fer de la comissió de "finances", mentre que Linda, igual que Petra, formava part de la comissió "Nous socis" del grup. Per aconseguir tots els socis que necessitaven, van haver de fer múltiples accions com, per exemple, articles al diari, posar un estand a festes del barri, repartir pamflets, crear la pàgina web, etc. Aquesta va ser una de les tasques permanents del grup, ja que un canvi en el pressupost propiciava, de vegades, que alguns socis abandonessin el grup. Un clar exemple va ser el cas del preu del solar.
El solar públic de Steinreye estava arrendat a un club de tennis. Un cop finalitzat el contracte, Hamburg no el va renovar per poder construir habitatges, ja que hi ha actualment una forta demanda a la ciutat. Aquests canvis van obligar a diferents tràmits en l'administració pública, que es van perllongar tant en el temps, que quan va arribar el moment de posar preu al solar, aquest havia pujat el doble del que havien calculat els integrants de Alstervogel en el seu inici. Concretament, l'augment del preu del solar significava passar de pagar 2.200 € / m2 aprox. a 3.450 € / m2. Amb aquestes pujades de pressupost o en moments difícils on semblava que tot estava en l'aire (com quan el despatx d'arquitectes no va poder continuar amb el projecte i van haver de buscar-ne un de nou), alguns van decidir abandonar el projecte. De fet, dels 11 fundadors de l'associació, tan sols 4 arribaran fins al final.
Alstervogel e.V. va aconseguir l'adhesió de la cooperativa "Buchdrucker eG" al projecte, a la qual se li va destinar un dels dos blocs de pisos. Aquest bloc de pisos estarà destinat a lloguers (aquí s'inclourà el terç d'habitatges que la normativa marca que han de ser socials). La participació d'una cooperativa en el projecte era un desig des del principi, ja que alguns dels socis fundadors no es podien permetre ser propietaris, sinó només inquilins.
A la fi de 2013, la "Agentur für Baugemeinschaften" va acceptar la sol·licitud de Alstervogel e.V. per al solar. Però no va ser fins dos anys més tard, després d'alguns tràmits en l'administració pública per actualitzar l'estat de la parcel·la (fi del contracte d'arrendament, canvi d'ús del solar, etc.), que Alstervogel ho va acceptar oficialment. Era l'octubre de 2015. Un cop acceptat, tenien un any de marge per poder pagar el solar. Si en un any no pagaven, deixarien de tenir opció a ell. Ara tenien un any per buscar els socis que els faltaven (a part de la cooperativa, n’eren 18 i necessitaven ser 24 socis).
Una cursa contra rellotge, més encara tenint en compte les entrades i sortides de gent a causa de canvis en el pressupost. Al juny de 2016 van aconseguir per fi ser 24 socis, al complet. A l'octubre van aconseguir un tracte amb el banc Sparda per al finançament de l'obra i, finalment, al desembre de 2016 gràcies a dos mesos de pròrroga concedits per retards en tràmits de l’administració pública), van signar la compra del solar. En aquest punt ja havien aportat cadascun 28.000 €. Finalment van respirar alleujats i van destapar una ampolla de xampany. Ja podia començar l'obra, que allargaria el projecte encara 2 anys més.
A finals d'aquest any 2018 podran entrar els primers integrants a viure. Les seves cares mostren l'alegria d'haver acabat una feina difícil. La valoració general és molt positiva. És cert que el projecte ha estat més llarg del que s'esperava, ja que ha durat 7 anys (des de 2011 quan van fundar l'associació fins 2018 amb el final d'obra), però, tot i els augments de pressupost, el preu final del cost de l'habitatge continua sent més econòmic que un pis normal (un 25% més barat, que entra dins de l'habitual 20-30% d'estalvi en aquest tipus de projectes).
Aquest cost final s'aconsegueix també gràcies a desistir d'algunes idees inicials com ara: un aparcament subterrani o un pis col·lectiu per a cuidadors o visites. Per reduir despeses i també evitar allargar massa el projecte amb tràmits amb l'administració pública, van renunciar a replantejar la distribució de la parcel·la ubicant un petit edifici al mig per als espais comunitaris. Tot i així, sí que han aconseguit construir una sala comunitària per a tots (en un semisoterrani sota d'un dels blocs) i uns espais exteriors verds que inclouen també jocs infantils.
El projecte ha costat molta feina i nervis. Però entre les mil i una comissions (des de la comissió de dret, passant per l'encarregada de tractar amb els veïns de parcel·la, fins a la de la primera pedra), les moltes reunions (una o dues al mes) i els moltes trobades per conèixer-se , els han convertit en una petita i gran família, els ha unit com a grup. L'alegria d'aconseguir un projecte lluitat entre tots crea un vincle molt fort, que els permetrà gaudir des del minut un d'una comunitat veïnal que no acaba de néixer, sinó que té ja set anys d'història.
Guida Maymó, arquitecta. Corresponsal del COAC a Hamburg, Alemanya. Octubre 2018
Referències:
Entrevista a Petra Hardstock i Linda Nikolova, sòcies del grup autogestionat "Alstervogel e.V."
www.hamburg.de/start-grundstuecke
www.hamburg.de/baugemeinschaften
Arikel Deutschlandfunkkultur.de, "baugemeinschaften die netten gentrifizierer von nebenan"
habitatge.barelona / a / acces-a-habitatge / cohabitatge
Converses amb Tobias Gottschalk, arquitecte alemany resident a Barcelona
- Inicieu sessió per a enviar comentaris
- Español