L’arquitectura davant la matèria, el temps i la transformació després del referèndum per la inscripció de l’economia circular a la Constitució del cantó de Vaud.

La inscripció de l’economia circular a la Constitució del cantó de Vaud, acceptada mitjançant referèndum popular, marca un moment decisiu per a l’arquitectura. Més que un nou marc jurídic, introdueix un canvi profund en la manera d’entendre l’acte de construir.

En reconèixer al nivell normatiu més alt la necessitat de reduir residus, valoritzar els recursos existents i prolongar els cicles de vida dels materials, el cantó afirma que la transformació del parc construït és avui un repte tant cultural com ambiental.

Aquest reconeixement arriba en un moment en què l’arquitectura es troba confrontada a les seves pròpies limitacions. El model lineal de la construcció —basat en l’extracció massiva de matèries primeres i en una obsolescència programada del patrimoni edificat— mostra clarament els seus límits. La circularitat, lluny de ser un simple correctiu tècnic, proposa un canvi de postura. Convida els arquitectes a considerar cada edifici no com una finalitat en si mateixa, sinó com una estructura transitòria, susceptible de ser transformada, desmuntada i recomposada.

En aquest context, el valor de l’existent es veu profundament requalificat. Diversos projectes recents a la Suïssa romanda (àrea francòfona dins de Suïssa), il·lustren aquesta evolució. La reconversió d’antics edificis industrials en habitatges o equipaments públics —naus, magatzems, fàbriques— demostra que la transformació pot generar una riquesa espacial i programàtica superior a la d’una obra nova. Aquests projectes no es limiten a conservar una estructura; exploten les qualitats constructives existents, les alçades generoses, la robustesa dels materials, per produir espais capaços d’acollir nous usos.

La circularitat també es manifesta en projectes de sobre alçament i densificació suau. Afegint volums lleugers, sovint amb estructura de fusta o mixta, sobre edificis existents, l’arquitectura limita l’artificialització del sòl alhora que optimitza els recursos ja mobilitzats. Aquestes intervencions, que exigeixen un coneixement fi del construït i una gran precisió constructiva, retornen l’arquitecte a un paper d’orfebre del detall i del procés, lluny de la lògica del gest espectacular.

Altres exemples mostren com la reutilització de materials pot convertir-se en un veritable motor de projecte. L’ús de maons procedents de demolicions, d’estructures metàl·liques recuperades o de fusteries re condicionades no respon únicament a criteris ecològics; participa plenament de l’expressió arquitectònica. Les traces del passat, les variacions de to o de textura, esdevenen elements constitutius del llenguatge del projecte. La circularitat genera així una estètica pròpia, basada en l’assemblatge, la reinterpretació i la memòria material.

La inscripció constitucional de l’economia circular no prescriu aquestes pràctiques, però els confereix una nova legitimitat. Crea un marc favorable a l’experimentació i encoratja els promotors públics a assumir un paper motor. Les primeres experiències de projectes que integren criteris de reutilització o anàlisi del cicle de vida mostren que aquests enfocaments poden ser compatibles amb les restriccions econòmiques, sempre que s’incorporin des de les primeres fases del projecte.

La circularitat implica, tanmateix, un desplaçament de responsabilitats. L’arquitecte esdevé un actor central de l’estratègia material del projecte. Ha d’anticipar els fluxos de materials, dialogar amb filieres encara emergents i composar amb normatives sovint poc adaptades. Aquest rol ampliat no constitueix una càrrega addicional, sinó una oportunitat per retornar sentit a la pràctica arquitectònica, reafirmant el seu arrelament tècnic i cultural.

És cert que persisteixen obstacles. La reutilització continua sent sovint més complexa que l’adquisició de materials nous, els terminis poden allargar-se i els marcs reglamentaris manquen encara de flexibilitat. Tanmateix, la inscripció de l’economia circular a la Constitució del Cantó de Vaud ofereix una estabilitat política poc habitual. Permet abordar aquests reptes no com a excepcions, sinó com a processos col·lectius a llarg termini, cridats a estructurar progressivament noves pràctiques.

En aquest sentit, la construcció circular no s’ha d’entendre com una nova constricció normativa, sinó com una ampliació del camp arquitectònic. Recol·loca la matèria al centre del projecte, retorna una dimensió temporal al construït i rehabilita la transformació com a acte fundacional. En afirmar aquest principi a escala constitucional, el cantó de Vaud ofereix a l’arquitectura un marc propici per retrobar una ambició essencial: construir menys, construir millor i, sobretot, construir amb durada

Gabriel Sibils, arquitecte. Corresponsal del COAC a Lausana, Suïssa. Març 2026