Puntúa de l'1 al 5 els següents aspectes de les noves seccions.
Pregunta 1 2 3 4 5
Disseny del nou entorn
Facilitat d’ús
Utilitat de les gestions que pots realitzar
Impressió general
edifici blanc

 

Una segona jornada ja és un èxit 

Aquesta segona edició és una demostració que aquesta qüestió està present entre els actors implicats en larquitectura de casa nostra. La urgència climàtica, lapatia envers una modernitat ja caduca i la demanda creixent postcoronavirus per viure en llars amb qualitat ambiental fan que les tècniques tradicionals vagin, de mica en mica, abandonant la seva posició marginal i experimental per afermar-se, ara sí, com una opció real.  

Si a la primera edició el protagonisme va recaure en la materialització de larquitectura contemporània amb tècniques tradicionals, aquesta vegada posem l’èmfasi en la seva formalització.  

No és només una qüestió de forma 
En l’actual canvi de paradigma, els patrons estètics representen un gran escull per al desenvolupament dun llenguatge arquitectònic més adient al nou escenari. Mentre que gran part dels joves arquitectes estan emancipats daquella arquitectura anomenada moderna, el gruix de la societat continua demanant aquestes referències arquitectòniques. Podria semblar que una qüestió formal com aquesta no hauria de tenir excessiva importància, però amb aquesta jornada volem demostrar que, paradoxalment, aquest és un tema cabdal. Aquest dilema estètic ens planteja dubtes sobre què vol dir modernitat en lactualitat. Tal com ens recordava lantropòleg Lévi-Strauss, el progrés no ha seguit mai una línia acumulativa, sinó que ha estat de caràcter força més atzarós. Així, doncs, podríem incorporar aquesta òptica a les edificacions tradicionals i despreocupar-nos de valorar el seu grau de modernitat. De fet, tot linventari construït fins a lactualitat hauria de tornar a ser font de recursos per a larquitectura actual. 

Sense ser-ne conscients, el llenguatge de larquitectura moderna va irrompre des dun inici com a negació de la natura. La confiança en les noves tecnologies va permetre als arquitectes pioners alliberar-se de totes les tradicions que varen configurar les comunitats tradicionals. En un nou entorn urbà, amb les noves societats complexes i amb el sistema productiu imperant, la nova arquitectura podia ressorgir amb un llenguatge totalment deslligat de la natura. Precisament, en les últimes dècades, estem rebent els efectes daquesta dissociació entre home i natura. Però, com si une machine à habiter” fos vigent, existeix un ideari estètic que emana encara daquesta modernitat. 

Però quines són aquestes icones formals de la modernitat que continuen presents en lactual demanda estètica? Amb tots els riscos que suposa una síntesi a lhora dafrontar aquesta qüestió, podríem resumir-ho en tres punts: força de gravetat, relació interior i exterior, i pas del temps.  

a) La força de gravetat 
Des del principi de la revolució industrial, les estructures dacer o de formigó armat varen representar una redempció sobre aquest fenomen universal. Tot un seguit de nous sistemes estructurals anaven configurant una nova sintaxi i la transmissió de les càrregues verticals ja no era un impediment a lhora de dissenyar. Daquest alliberament ens ha arribat una manera de fer que persisteix en lactualitat. Sobre aquesta realitat, larquitecte Leon Krier ens il·lustra amb el seu elegant sarcasme: Inclús un idiota no pot construir un error arquitectònic quan utilitza materials naturals; els materials sintètics, en canvi, permeten aixecar en pau estructures absurdes i il·lògiques”. 

Així, doncs, quan recuperem l’ús de tècniques tradicionals hi ha, per definició, una autolimitació estructural que ja per si mateixa obliga a un ordre compositiu. Quan observem que nuclis històrics de casa nostra desprenen harmonia, veurem que sovint es deu a aquest factor de limitació gravitacional. La llum estructural de les bigues de fusta, la dimensió raonable de les obertures i la no existència de voladissos desproporcionats són elements hereus daquesta força de gravetat constituent del nostre planeta Terra.  

Avui en dia, per contra, molts arquitectes tenen un cert grau dal·lèrgia a lhora dutilitzar arcs en façana, com si es tractés dun retrocés arquitectònic. És una visió poc instruïda vers arquitectures premodernes i, en canvi, necessitaríem una postura més inclusiva que ens permeti aprendre daquestes tècniques tradicionals sense prejudicis. No es tracta duna limitació estètica ni dun retrocés estilístic, sinó que estem parlant de recuperar la partitura de sempre, però per compondre melodies contemporànies sense cap necessitat daferrar-se bucòlicament a temps passats.   

b) La relació entre interior i exterior 
Més subtil, però potser més trencadora, ha estat la il·lusió duna arquitectura de vidre. Des de la icònica casa de vidre de larquitecte nord-americà Philip Johnson, tot un seguit de capses de vidre shan obert pas entre construccions darreu fins a lactualitat. Aquesta màgia de gaudir de lexterior mitjançant la fina pell immaterial encara perdura avui en dia. De fet, la indústria del vidre ha estat en els darrers anys la que més ha empès larquitectura cap a la desvinculació dels cicles naturals. Cada cop més els vidres anomenats intel·ligents ens garanteixen propietats físiques innovadores que redueixen el desconfort tèrmic estiuenc, les pèrdues de calefacció hivernals i lenlluernament per excés de claror. Potser sí que d’aquí a unes dècades la capsa de vidre serà una solució arquitectònica, però cal preguntar-se a canvi de quin sistema productiu subjacTota aquesta recerca vers el minimalisme absolut ha deixat de banda un seguit de solucions arquitectòniques altament eficients de la nostra arquitectura tradicional. Tal com deia lentranyable catedràtic de lETSAB Rafael Serra, a les nostres latituds mediterrànies les façanes de migdia estaven farcides delements com marquesines, porxos, pèrgoles, galeries, terrasses i molts altres recursos per regular el confort passiu. Són aquells espais intermedis que caracteritzen la nostra cultura arquitectònica, tant si parlem de construccions anònimes com de singulars. És trist comprovar que sovint a casa nostra gaudim dunes condicions de confort millors sota dun arbre del jardí que a la casa que hem aixecat per a aquest propòsit.  

En aquest escenari, laparició de laire condicionat va significar la solució perfecta per als partidaris daquest minimalisme formal. Desgraciadament, un cop delegat el confort tèrmic a aquests aparells, estem obligats a renunciar a la subtilesa dels espais intermedis tan propis de les nostres latituds.  

c) Larquitectura desmaterialitzada 
Un darrer arquetip de modernitat samaga en la seva materialització o, millor dit, desmaterialització. Estem parlant de lherència duna arquitectura dibuixada que als inicis del segle XX va suplantar la tradicional arquitectura construïda. Les implicacions formals daquesta tendència són múltiples i eloqüents, ja que estem parlant de lomissió dels detalls propis duna edificació que ha de fer front a la intempèrie al llarg del temps. Goterons, remats, ràfecs, motllures, juntes i un llarg inventari delements que permeten un òptim envelliment al llarg del temps. Per contra, la gran majoria de construccions amb voluntat desdevenir candidates a modernitat eviten aquesta incòmoda realitat que és lenvelliment. Em refereixo a edificacions on el pla vertical i lhoritzontal són enganyosament idèntics, on les obertures quasi desapareixen per estar al mateix pla de façana, amb revestiments sense sòcol, o darestes tan perfectes que semblen dibuixades i no pas construïdes. També sinclou en aquest punt lelement característic de lestil internacional dinicis del segle XX: la coberta plana. Resulta incòmode per a larquitecte modern dissenyar quan la normativa obliga a treballar amb cobertes tradicionals en pendents, i quan ho fan proven damagar els ràfecs, com si camuflant les teules la derrota no fos tan dolorosa. Un cop més, apareix el dubte de per què una coberta a dues aigües és necessàriament més o menys actual que una coberta plana.  

Tot aquest imaginari estètic neix en un ambient creatiu més propi de les pantalles dun ordinador que de lexperiència en obra. Sovint, per aquest motiu, aquestes edificacions tan sols poden lluir en la sessió fotogràfica de final dobra, ja que suporten malament el pas del temps degut a la intempèrie o a lús mateix. De fet, cada cop més, el sistema productiu ens ofereix solucions per donar resposta a aquesta infinita creativitat gràfica. Qualsevol forma és possible de portar a lobra sempre que es traspassi la responsabilitat als centres productius, i seran ells qui respondran davant les certificacions i garanties pròpies dels sistemes complexos. Seguint aquesta tendència, larquitecte modern restringeix la seva acció allà on se sent més segur: dibuixant formes atrevides a la pantalla de lordinador. 

Cap a una arquitectura del segle XXI? 
Magradaria creure que existeix entre els arquitectes joves contemporanis la necessitat de superar aquest escenari i posar-se a treballar per una nova relació entre lanomenada arquitectura moderna i la tradicional. És precisament aquest nou escenari que reclama un nou llenguatge. Repetir patrons compositius preindustrials com si volguéssim alimentar una nostàlgia sembla avui en dia innecessari. Però sí que caldrà trobar un nou llenguatge que recuperi les virtuts de les construccions tradicionals i, al mateix temps, respongui als requeriments estètics i funcionals actuals. Segurament aquest llenguatge tornarà a recuperar les limitacions pròpies dels materials locals, aprofitarà els elements del confort passiu i garantirà un envelliment òptim al llarg del temps.   

Però no ens podem oblidar daprofitar-nos també del coneixement fruit daquesta revolució científica o dalguns sistemes productius industrials que fan possibles les obres actuals. Segurament aquesta nova sintaxi no hauria de ser homogeneïtzadora, ja que al maximitzar els materials propers apareixeran llenguatges característics a cada territori. Daquesta manera, reprendrem la tecnodiversitat que ens va manllevar lestandardització i podrem reconèixer la relació entre diferents dialectes i les seves comunitats. Estem, doncs, en un període força suggestiu i ple dincerteses, on tot està per fer i tot és possible” (Miquel Martí Pol).   

Oriol Roselló, Banyoles, juny 2021 

Versió per a imprimirPDF version