Curitiba: Éxito urbano en Brasil
Una de las ciudades más desconocidas y con más calidad de vida de Brasil, es Curitiba. La capital del estado del Paraná, en el sur del país, y con casi 2 millones de habitantes, posee un polo industrial fuerte que ha producido un alto crecimiento económico. Es una ciudad con una atmósfera cosmopolita y, según algunos estudios, considerada la más avanzada en cuestión de educación de todo el país.
Esta ciudad es especialmente conocida por ser un caso de éxito de implantación de una propuesta de urbanismo sostenible. Se ha aplicado una política urbana sensible con el medio ambiente y que cuenta con la participación de la ciudadanía. Este planteamiento ha apostado por la creación de nuevos espacios públicos, la conservación del centro histórico de la ciudad y la definición de un sistema de transporte público altamente efectivo. Además, también se ha apostado por la creación y la protección de parques públicos, recuperando varias canteras en desuso y convertir estanques, lagos y pantanos en puntos de drenaje de agua de lluvia, para evitar inundaciones.
Uno de los máximos responsables de este éxito es el arquitecto, urbanista y político, Jaime Lerner, el que ha sido alcalde de la ciudad en tres ocasiones. Lerner transformó la ciudad en los ámbitos de la planificación urbana, el transporte público, el cuidado por el medio ambiente y los programas sociales. Él implementó La "Rede Integrada de Transporte" (RIT), que es un sistema de autobuses en carriles exclusivos y el primer sistema de autobús de tránsito rápido implantado en todo el mundo, que ha servido como modelo de transporte para otras ciudades, entre las que destaca Bogotá, con su
"TransMilenio". La "Rede Integrada de Transporte" de Curitiba tiene como espina dorsal de su funcionamiento 72 km de vías exclusivas para autobuses que recorren los 5 ejes principales de la ciudad y que constituyen las llamadas líneas rápidas (Expreso biarticulada) con sus estaciones fácilmente identificables por su forma de tubo, totalmente adaptadas y accesibles.
Además, la ciudad cuenta con el Museo Oscar Niemeyer, siempre atractivo para los arquitectos y no tan arquitectos, con un primer proyecto del mismo Niemeyer en 1967, concebido como un instituto de educación, reformado y adaptado a la función de museo en 2002, también por Oscar Niemeyer, con el nombre de "Novo Museo".
Actualmente, la ciudad continúa innovando y preocupándose por la calidad urbanística, con propuestas como el "Plano de Estructura Cicloviária" que ampliará la red de carriles bici en la ciudad con más de 200 km. Como arquitectos, Curitiba es una ciudad atractiva para nuestra condición de urbanistas y para aquellos que valoren los esfuerzos políticos, sociales, medioambientales y urbanos, con un buen resultado. Es una ciudad digna de ser analizada y experimentada, con una mezcla cultural y cosmopolita que la transforma en un núcleo complejo, pero al mismo tiempo, en un lugar donde las buenas ideas se pueden aplicar gracias a un gran sentido común y mucha aceptación, sacrificio y participación ciudadana. Un ejemplo que seguir por el resto de las ciudades latinoamericanas y, por qué no decirlo, parte del mundo occidental.
Pau Iglesias, arquitecto, corresponsal del COAC en Passo Fundo, Brasil. Abril 2019
- Inicieu sessió per a enviar comentaris
- Català
Curitiba: Èxit urbà al Brasil
Una de les ciutats més desconegudes i amb més qualitat de vida del Brasil, és Curitiba. La capital de l’estat del Paranà, situada al sud del país, i amb quasi dos milions d’habitants, posseeix un pol industrial fort que ha produït un alt creixement econòmic. És una ciutat amb una atmosfera cosmopolita i, segons alguns estudis, considerada la més avançada en qüestió d’educació de tot el país.
Aquesta ciutat és especialment coneguda per ser un cas d'èxit d'implantació d'una proposta d'urbanisme sostenible. S’ha aplicat una política urbana sensible amb el medi ambient i que compta amb la participació de la ciutadania. Aquest plantejament ha apostat per la creació de nous espais públics, la conservació del centre històric de la ciutat i la definició d'un sistema de transport públic altament efectiu. A més, també s'ha apostat per la creació i la protecció de parcs públics, tot recuperant diverses pedreres en desús i convertir estanys, llacs i pantans en punts de drenatge d'aigua de pluja, per evitar inundacions.
Un dels màxims responsables d’aquest èxit és l’arquitecte, urbanista i polític, Jaime Lerner, el qual ha sigut alcalde de la ciutat en tres ocasions. Lerner va transformar la ciutat en els àmbits de la planificació urbana, el transport públic, la cura pel medi ambient i els programes socials. Ell va implementar La “Rede Integrada de Transporte” (RIT), que és un sistema d’autobusos en carrils exclusius i el primer sistema d’autobús de trànsit ràpid implantat en tot el món, que ha servit com a model de transport per a altres ciutats, entre les quals destaca Bogotà, amb el seu “TransMilenio”. La “Rede Integrada de Transporte” de Curitiba té com a espina dorsal del seu funcionament 72 km de vies exclusives per a autobusos que recorren els 5 eixos principals de la ciutat i que constitueixen les anomenades línies ràpides (Expresso Biarticulado) amb les seves estacions fàcilment identificables per la seva forma de tub, totalment adaptades i accessibles.
A més, la ciutat compta amb el Museu Oscar Niemeyer, sempre atractiu per als arquitectes i no tan arquitectes, amb un primer projecte del mateix Niemeyer al 1967, concebut com un institut d’educació, reformat i adaptat a la funció de museu al 2002, també per Oscar Niemeyer, amb el nom de “Novo Museo”.
Actualment, la ciutat continua innovant i preocupant-se per la qualitat urbanística, amb propostes com el “Plano de Estrutura Cicloviária” que ampliarà la xarxa de carrils bici a la ciutat amb més de 200 km.
Com a arquitectes, Curitiba és una ciutat atractiva per la nostra condició d’urbanistes i per a aquells que valorin els esforços polítics, socials, medi-ambientals i urbans, amb un bon resultat. És una ciutat digna de ser analitzada i experimentada, amb una barreja cultural i cosmopolita que la transforma en un nucli complex, però al mateix temps, en un lloc on les bones idees es poden aplicar gràcies a un gran sentit comú i molta acceptació, sacrifici i participació ciutadana. Un exemple a seguir per la resta de ciutats llatino-americanes i, per què no dir-ho, part del món occidental.
Pau Iglesias, arquitecte, corresponsal del COAC a Passo Fundo, Brasil. Abril 2019
- Inicieu sessió per a enviar comentaris
- Español
Rio de Janeiro 2020 UIA, primera capital mundial de l'arquitectura.
La ciudad del Cristo Redentor fue elegida por la UNESCO como la primera Capital Mundial de la Arquitectura en 2020. La iniciativa forma parte de un acuerdo firmado entre la UNESCO y la Unión Internacional de Arquitectos (UIA).
Las principales razones por las que Río fue elegida tanto como sede del Congreso como Capital Mundial de la Arquitectura son prácticamente las mismas. En primer lugar, por su patrimonio histórico arquitectónico de más de 450 años, que va desde la arquitectura colonial del nacimiento del país, pasando por el modernismo inspirado en Le Corbusier, hasta la más moderna arquitectura actual los nuevos museos de la ciudad. Y, en segundo lugar, por la potencia del paisaje de esta ciudad maravillosa.
En el próximo Congreso Mundial de la UIA, Río de Janeiro será foro internacional de debate, bajo el lema "Todos los mundos. Un solo mundo" con el objetivo de dialogar sobre el crecimiento de las ciudades en el siglo XXI, afectadas por migraciones, cambios climáticos, nuevas tecnologías, transitoriedad e interculturalidad.
Esta ciudad ha sido siempre un lugar de acogida, abierta tanto a la gran cantidad de extranjeros (europeos en su mayoría) que desembarcaron en Brasil, como las múltiples migraciones internas. Durante todo este tiempo la población ha necesitado todo tipo de edificaciones, transformando el paisaje, y en innumerables ocasiones construyendo asentamientos que se han arraigado en el terreno sin orden ni permiso, sin control ni planeamiento programado.
Durante los años 60 la ciudad recibió grandes migraciones, mayoritariamente procedentes de áreas rurales en busca de trabajo y progreso. En el proceso de urbanización, la población ocupó el suelo de forma desigual. En la periferia, que aumentaba a un ritmo acelerado y sin ningún tipo de infraestructura, se concentraba cada vez más un mayor número de personas.
En la década de los 80, con altas tasas de crecimiento en las favelas, las obras del metro continuaban extendiéndose en las zonas más acomodadas de la ciudad, produciendo barrios más revalorizados y densos. En esta época se da inicio a políticas de protección de áreas de conservación ambiental.
A los 90, se realizaron intervenciones puntuales para dotar de infraestructura a algunos lugares que conformaban pequeñas centralidades y se construyeron vías rodadas para conectar las periferias. Con una escasa inversión en transporte público, la movilidad urbana requería del uso del transporte individual.
A principios de siglo, la ciudad alojó los Juegos Panamericanos, el Mundial de Fútbol y los Juegos Olímpicos, realizando grandes inversiones en áreas deportivas y en infraestructura vial. Además, se realizaron varios proyectos temáticos como la Ciudad de la Samba, la Ciudad de la Música o el ambicioso Puerto Maravilla, la intención era revitalizar ciertas áreas estratégicas de la ciudad.
Actualmente, la ciudad dispone de escasas áreas de expansión, los residentes continúan creciendo y la demanda de viviendas presiona el mercado inmobiliario, provocando mayores densidades urbanas. La población de baja renta que es la que más crece, no tiene lugar donde vivir e invade áreas verdes preservadas. La actual infraestructura no consigue atender las demandas de este crecimiento incontrolado y originan grandes tensiones y desigualdades sociales.
En este contexto de gran metrópoli que necesita de una mejora de las áreas residenciales existentes, un avance en la infraestructura de servicios, transportes públicos colectivos para recorrer las grandes distancias y con más de la mitad de la población viviendo en la periferia, enfrenta el siglo XXI.
Rio, una megalópolis, ejemplo de globalidad y ahora ágora de discusión social, está en el ojo del huracán y se repiensa para hacer de este lugar una ciudad habitable para sus habitantes, además de seguir siendo la ciudad de la samba, el fútbol y el carnaval.
Carlos Arribas, arquitecto. Corresponsal del COAC en Río de Janeiro, Brasil
- Inicieu sessió per a enviar comentaris
- Català
Rio de Janeiro 2020 UIA, primera capital mundial de l'arquitectura.
La ciutat del Crist Redemptor, va ser triada per la UNESCO com la primera Capital Mundial de l'Arquitectura el 2020. La iniciativa forma part d'un acord signat entre la UNESCO i la Unió Internacional d'Arquitectes (UIA).
Les principals raons per les quals Rio va ser escollida tant com a seu del Congrés com a Capital Mundial de l’Arquitectura són pràcticament les mateixes. En primer lloc, pel seu un patrimoni històric arquitectònic de més de 450 anys, que va des de l'arquitectura colonial del naixement del país, passant pel modernisme inspirat en Le Corbusier, fins a la més moderna arquitectura actual dels nous museus de la ciutat. I en segon lloc, per la potència del paisatge d’aquesta ciutat meravellosa.
En el proper Congrés Mundial de la UIA, Rio de Janeiro serà fòrum internacional de debat, sota el lema "Tots els mons. Un sol món " amb l'objectiu de dialogar sobre el creixement de les ciutats al segle XXI, afectades per migracions, canvis climàtics, noves tecnologies, transitorietat i interculturalitat.
Aquesta ciutat ha estat sempre un lloc d'acolliment, oberta tant a la gran quantitat d’estrangers (europeus en la seva majoria) que van desembarcar a Brasil, com a les múltiples migracions internes. Durant tot aquest temps la població ha necessitat tot tipus d'edificacions, transformant el paisatge, i en innombrables ocasions construint assentaments que s'han arrelat en el terreny sense ordre ni permís, sense control ni planejament programat.
Durant els anys 60 la ciutat va rebre grans migracions, majoritàriament procedents d'àrees rurals a la recerca de treball i progrés. En el procés d'urbanització, la població va ocupar el sòl de forma desigual. A la perifèria, que augmentava a un ritme accelerat i sense cap tipus d'infraestructura, es concentrava cada vegada més un major nombre de persones.
A la dècada dels 80, amb altes taxes de creixement a les ¨faveles¨, les obres del metro continuaven estenent-se en les zones més benestants de la ciutat, produint barris més revalorats i densos. En aquesta època es dona inici a polítiques de protecció d'àrees de conservació ambiental.
Als 90, es van realitzar intervencions puntuals per a dotar d'infraestructura a alguns llocs que conformaven petites centralitats i es van construir vies rodades per connectar les perifèries. Amb una escassa inversió en transport públic, la mobilitat urbana requeria de l'ús del transport individual.
A inicis de segle, la ciutat va allotjar els Jocs Panamericans, el Mundial de Futbol i els Jocs Olímpics, realitzant grans inversions en àrees esportives i en infraestructura viària. A més, es van realitzar diversos projectes temàtics com la Ciutat de la Samba, la Ciutat de la Música o l'ambiciós Port Meravella, la intenció era revitalitzar certes àrees estratègiques de la ciutat.
Actualment, la ciutat disposa d'escasses àrees d'expansió, els residents continuen creixent i la demanda d’habitatges pressiona el mercat immobiliari, provocant majors densitats urbanes. La població de baixa renda que és la que més creix, no té lloc on viure i envaeix àrees verdes preservades. L'actual infraestructura no aconsegueix atendre les demandes d'aquest creixement incontrolat i s'originen grans tensions i desigualtats socials.
En aquest context de gran metròpoli que necessita d'una millora de les àrees residencials existents, un avanç en la infraestructura de serveis, transports públics col·lectius per recórrer les grans distàncies i amb més de la meitat de la població vivint a la perifèria, enfronta el segle XXI.
Rio, una megalòpolis, exemple de globalitat i ara àgora de discussió social, està a l'ull de l’huracà i es repensa per fer d'aquest lloc una ciutat habitable per als seus habitants, a més de continuar sent la ciutat de la samba, el futbol i el carnaval.
Carlos Arribas, arquitecte. Corresponsal del COAC a Rio de Janeiro, Brasil
- Inicieu sessió per a enviar comentaris
- Español
