Propers Actes
Conference | Creating communities and changing mindsets...
Conference | Creating...

Llocs de cultura i processos participatius a Sarajevo
Aquest octubre, Sarajevo ha acollit el congrés internacional “Importance of the Place” focalitzat sobre el tema “ciutats i paisatges culturals: entre el reconeixement, la preservació i l'ús”. El congrés es centra principalment en llocs històrics antics i la seva preservació. Es per això que hi destaca, com un rara avis, l’exposició “Domovi Kulture” (centres culturals), de l’arquitecta Lejla Kresevljakovic, inaugurada en el marc del mateix congrés. És el resultat d’una investigació sobre els edificis projectats i construïts com centres culturals de l’època socialista, i que avui en dia han quedat principalment en desús. En paraules de l’autora de l’exposició, "La major part de l'antic centre cultural a BiH ha estat restaurat per l'administració local, els danys de la guerra han estat reparats i els edificis estan en un estat d'usabilitat. No obstant això, el paper i la importància que alguna vegada van tenir no han estat renovats".
El nom de l’exposició “Domovi Kulture”, és com es denominen en l’idioma Bosni els equipaments destinats a l’acollida i la promoció d’activitats culturals, i que es tradueix literalment com “llars de cultura”, que a Catalunya habitualment denominem com “centres culturals”, “casals” i etc. Donat que l’exposició de les “llars de cultura” forma part del congrés centrat en “Llocs”, amb majúscula, potser podríem parlar de “Llocs de Cultura”, on és justament la Cultura, també amb majúscula, la que fa possible la seva classificació de “Lloc”, seguint el raonament de Marc Augé sobre els “No-llocs”.
És una exposició diferent a la resta de temes tractats al congrés, que parla d’uns equipaments molt específics i d’unes arquitectures molt marcades per un ús i una època, no tan llunyans en el temps. Aquí no hi ha ruïnes antigues, ni edificis protegits per la UNESCO. És un recull d’edificis anònims, sense cap pretensió mes enllà d’acollir de la millor forma possible l’ús pel qual van ser destinats: generació i promoció d’activitats culturals. Donar un servei públic que, malauradament, no acostuma a ser considerat de primera necessitat, però que en la realitat és bàsic per una societat avançada, crítica, madura i democràtica. I justament per això, són també “Llocs”, per definició, i en aquest cas, “Llocs” als quals pot ser no s’ha prestat l’atenció adequada.
Però, el que trobo més interessant, és que es tracta d’un ús que en l’era de la societat xarxa, basada en els espais digitals, ha evolucionat molt respecte a l’època per la que van estar pensats aquests “Llocs de Cultura”. La transformació de la activitat ha estat radical: els límits entre l’escala local i global s’han esborrat cap aquella escala “glocal” de Manuel Castells; la diferenciació entre els productors i els consumidors de continguts ha desaparegut, on tots ens hem convertit en “prosumidors”; i la línia entre l’espai físic i digital s’ha esborrat, creant uns incipients “espais híbrids”, que funcionen transversalment a les escales tradicionals, on el coneixement es genera en xarxa, i ens porta cap a la “intel·ligència col·lectiva” de Pierre Levy. És per això que parlar avui en dia de “llocs de cultura” implica canviar de paradigma, i es per això, que aquesta exposició ha cridat la meva atenció.
És en aquest sentit que l’ exposició no només cataloga els espais dels llocs de cultura, sinó que també proposa el rol dels arquitectes en la seva rehabilitació i reactivació, a través de dinamitzar la participació ciutadana, o en paraules de l’autora, el disseny participatiu: "En el model de gestió contemporània, es posa l'accent en la iniciativa social i la participació a través del sector de la societat civil, que està clarament subdesenvolupat per iniciar activitats en l'àrea dels centres culturals. Aquesta investigació té com a objectiu cridar l'atenció sobre el paper que els arquitectes, com a membres responsables de la comunitat poden tenir cap a l'activació de la comunitat local pels mètodes de disseny participatiu." També m’ha interessat comprovar com es pot analitzar aquest tema a una societat, la de Bòsnia i Hercegovina, igual de contemporània, però més deprimida, que les societats d’Europa occidental. Segueix viable proposar el fet cultural com una necessitat de primer ordre? Segueix vigent canalitzar-ho a través de les llars de cultura? Com haurien de ser aquests en la societat actual?
Per intentar respondre a aquestes i altres preguntes, he mantingut una conversa amb Lejla Kresevljakovic, arquitecta i autora de l’exposició “Domovi Kulture”, i amb Muhamed Serdarevic, també col·lega de la professió, qui m’ha posat en contacte amb l’autora de l’exposició. Hem conversat, i m’han donat el seu parer, sobre una sèrie de reflexions que els hi he plantejat en relació a les “llars de cultura” i el paper en general de l’arquitecte i l’arquitectura en la societat actual.
Identificar un problema és sempre el primer pas cap a la seva resolució. Entenc que l’exposició “Domovi Kulture” és aquest primer pas. Però, un cop identificat el problema, ara què? Quins haurien de ser els següents passos?
L. Kresevljakovic: “Per a la rehabilitació de la funció i importància dels centres culturals, es requereix una idea gairebé revolucionària, o una idea que surti del marc i de la pràctica actual. Hi ha un munt de problemes a la vida diària de les persones que no poden ser resolts amb mètodes i procediments de les autoritats i de l'administració, o qualsevol de les formes comercials ja coneguts. Davant d'aquests problemes, hi ha solucions que trenquen models tradicionals i ofereixen noves. Les noves solucions van més enllà de la tradicional dicotomia en termes de privat-públic, local-global, els consumidors-productors, necessitat-desig, etc., ja que la majoria d'aquestes solucions són al mateix temps el caràcter local i global, ja que els consumidors en la majoria dels casos són també els productors, i ja que les necessitats i desitjos personals en molts casos són coincidents. Hi ha d’haver una ruptura amb els fluxos habituals, és a dir, amb modes de pensament que es consideren "normals".
M. Serdarevic: “És important que algú (Leija Kresevljakovic) d'aquesta manera toqui el tema, i més, dins d'aquesta conferència on el patrimoni cultural es considera només edificis i espais "antics". Per això és interessant observar també els espais que expliquen el passat recent, ja que ara encara podem fer alguna cosa i revitalitzar-los o equipar-los per a propòsits similars i complementaris, abans que es converteixin en ruïnes, ja prou antigues com per començar a tractar-los com a tals, on podrien estar interessades ja algunes de les pròximes generacions.”
I com afecta aquest fet a l’arquitecte? Quin és aquest nou rol que hem de jugar? Últimament es parla molt de “facilitadors”, però com definiries tu aquest nou rol?
L. Kresevljakovic: “Si des d’aquest punt de vista ens fixem en la pràctica arquitectònica habitual, podem dir que el seu compromís amb la reconstrucció de les llars de cultura estava a l'àrea de resolució de problemes de caire físic, especialitzats i professionals, però sense un examen crític sobre una concepció espacial que és obsoleta, sense participació en l'estudi de necessitats reals i preferències de la comunitat local. Perquè les activitats arquitectòniques siguin part de la renovació activa de les llars de la cultura, cal sortir d'aquests marcs actuals. Hi ha diverses condicions que s'han de complir, és a dir: (1) els dissenyadors s'han d'incloure en una imatge més àmplia del canvi social, més enllà de la viabilitat econòmica, (2) que el disseny s'entengui com un esforç col·lectiu, on el procés de disseny estigui molt estès entre els diferents grups d'interès i diverses àrees d'experts, i (3) que les idees proposades siguin presentades, i testades per part dels futurs usuaris, és a dir, provades de forma empírica i orientada a l'usuari en la fase inicial del disseny. De fet, totes aquestes característiques són pròpies del co-disseny. Considero que la pràctica del disseny arquitectònic amb mètodes de co-disseny ens pot fer sortir del marc actual, i contribuir al canvi social.”
“La primera característica esmentada de co-disseny, promou una diferència amb l'esperit consumista de gran part de productes de disseny que tenim l'oportunitat de veure a la vida quotidiana. Vivim en una societat de consum dominant. El disseny que coneixem és egocèntric, impulsat pel desig d'expressar el poder, la dominació, l'èxit i la fama. En una societat impulsada per l'ego, els diners i els beneficis, les estrelles arquitectòniques són un fenomen molt esperat. Tanmateix, aquest tipus de disseny no contribueix al canvi social, sinó que determina la situació existent en la societat. Per tant, hem de distingir aquest tipus de disseny d’un co-disseny impulsat per les idees oposades, la idea d'igualtat, de participació, més enllà dels límits de la viabilitat econòmica. La intenció o esforç final és que la intervenció d'un dissenyador creixi o sigui part d'un canvi social. Aquest objectiu es pot aconseguir a través del propi procés de disseny i a través de l'aspiració cap als resultats del disseny humanitari, socialment i culturalment sostenible. Així, des de mitjans del segle passat, han funcionat arquitectes com Cristopher Alexander, Hemanna Hertzberger, etc. a un contemporani com Alejandra Aravena, Janne Gang, etc.”
Quan parlem de co-disseny, o disseny cooperatiu, consideres que és tota la comunitat la que hi ha de participar, o ens centrem en els dissenyadors professionals i els usuaris finals, com una simplificació del problema de la gestió dels processos participatius?
L. Kresevljakovic: “En el procés de presa de decisions sobre l'espai, no només han de participar els diferents professionals de la pràctica, sinó tota la població local com a futurs usuaris de l'espai. Co-disseny en un sentit ampli es refereix a la creativitat dels dissenyadors i també de les persones que no estan formades com dissenyadors, per a treballar junts en el procés creatiu. Poden ser persones pertanyents a categories especials, poden ser futurs usuaris, poden ser experts de diferents camps, etc. Per tant, el co-disseny és un tipus especial de co-creació. El punt de partida en el procés de disseny, on es defineix la tasca, és el moment més important per a la inclusió d'un major nombre de participants en la discussió, perquè és en aquest moment del procés de co-disseny on s’obtenen els millors resultats. De fet, aquest és el següent pas! La inclusió del major nombre de participants en el procés de definició del projecte per la reconstrucció i activació de les llars de cultura.”
Consideres que una “llar de cultura” tal com ho coneixem, encara continua vigent i te el seu lloc en la societat i context actuals, o bé, s’hauria de repensar d’alguna forma. De fet, son tan sols necessàries encara les “llars de cultura”?
L. Kresevljakovic: “Les llars de cultura com les que hi havia a BiH encara existeixen, però a BiH ja no. N’hi ha a tota Europa. Barcelona, per exemple, té una gran xarxa d'aquests centres socials. La qüestió és si els centres culturals es necessiten a la societat actual de BiH. El nou sistema de valors a la societat de Bòsnia i Hercegovina, que es basa en punts de vista individualistes i materialistes de la realitat, és omnipresent i esborra la idea de l'acció col·lectiva. La majoria de les persones pensaran sobre on portar els nens a un curs d'informàtica o d'un idioma estranger, com pagar-ho, i etc., però gairebé ningú pensarà en intentar organitzar una cosa així a nivell de la comunitat local, per als nens del veïnat, per l'àrea de l'escola local, o a l’àmbit d’una llar de cultura que encara existeix. D'aquesta manera es dissol la societat, que és evident a tot arreu.”
“Les persones se separen per diversos motius, però hi ha molt pocs llocs que són justament punts de connexió, llocs de reunió, llocs on es poden trobar i conèixer persones que d'una altra manera mai s'haguessin conegut. Per a la comunitat local, no tenir aquest lloc de trobada significa no tenir el punt d’inflexió, el lloc on es reuniran els rics i els pobres, els formats i els sense formació, on, en definitiva, les persones podran reunir-se i ajudar-se mútuament. Les oportunitats són enormes. Cal reflexionar sobre quina és la llar de cultura contemporània, tenir una visió diferent de la realitat, i prendre la iniciativa.”
M. Serdarevic:“Si acceptem que l'arquitectura d'una determinada manera és el mirall del temps en què sorgeix, llavors les llars de la cultura i els continguts que ofereixen, són el mirall de la realitat del temps en què vivim. Cito els exemples que he vist a Barcelona, i es pot dir que és més digitalitzada que Sarajevo i amb un nombre creixent d'usuaris d'Internet i una forma de vida més ràpida, però on encara existeixen biblioteques i centres culturals basats en associacions de veïns. Són exemples que he visitat i usat diverses vegades, com ara la instal·lació situada just a sobre de la biblioteca "Joan Margall" en Sant Gervasi, recentment inaugurada, on per exemple, les classes de ioga, o cursos i activitats vàries segueixen tenint lloc i atractiu, tant per a visitants com per a usuaris locals. O simplement, segueix vigent com lloc de reunió del veïnat.”
Són per tant, les llars de cultura centres claus per la cohesió social a escala local?
L. Kresevljakovic: “Els centres culturals eren factors cohesius de les comunitats locals. La majoria de les definicions de veïnat inclouen dos aspectes generals, el físic i el social, i centres culturals que reuneixen els dos aspectes. Van ser llocs de trobada, llocs en els quals les comunitats locals s’identificaven com parts d’una comunitat més gran, la de la ciutat, on es van assentar, i desenvolupar la seva identitat. Conscients de les seves pròpies necessitats culturals, els membres d’aquestes agrupacions locals han de passar de l’actitud de rebre un servei, a l’actitud de co-gestinar i co-produccir, en el procés de renovació de les llars de la cultura. La inclusió de les comunitats locals en el procés de reconstrucció significaria la integració social, l'enfortiment de la seva relació amb els centres de la comunitat, desenvolupant un sentit de pertinença, que prometi una major probabilitat que la llar de cultura s'implementi i sigui acceptada per la comunitat local, i esdevingui el centre social i cultural de la comunitat local.”
Com un lloc físic i local (en aquest cas una “llar de cultura”, però seria aplicable a qualsevol artefacte arquitectònic), s’integra en una societat global i deslocalitzada com l’actual? I concretament, quina influència té aquest fet social sobre la cultura i la seva difusió? Finalment, quina hauria de ser avui en dia l’escala d’una “llar de cultura”, la ciutat, la metròpolis, el país, ...el món?
L. Kresevljakovic: “Justament els llocs dels quals parlem, les reunions de la comunitat local, són el lloc de trobada de la comunitat local i global. Estic estudiant la possibilitat d'activar i redefinir les llars de cultura a través de la meva tesi com a innovació social. Ezio Manzini, que treballava per crear innovacions socials, va dir: “En un món connectat, l'experiència local està influenciada en temps real per esdeveniments que poden ocórrer en qualsevol lloc. En definitiva, allò local és la nostra interfície amb el món. És un punt de vista concret i un punt d'acció”.”
M. Serdarevic: “Diàriament som testimonis de com, independentment de tot tipus de reunions i comunicacions virtuals, el veritable lloc de trobada física encara té un paper important en la vida humana i la societat contemporània. Carrers, places, etc., són encara plens de gent i ho continuaran sent durant molt de temps, com una necessitat i un estil de vida. Per molt que ara, els centres comunitaris acostumen a anomenar-se amb un nom més modern o fresc, com per exemple mediateques, això no és més que la definició del seu ús principal, però en el fons, per mi continua sent el mateix. Al cap i a la fi, és un lloc on els ciutadans, o inclús dit de forma més banal, els habitants, es troben periòdicament per dur a terme les seves activitats i així satisfer les seves necessitats, que sovint es poden dir secundàries o terciàries, però que de fet són les necessitats que ens fan ser éssers socials. En l'era dels canals de YouTube i mitjans similars, l’adquisició de competències i rutines essencials continua tenint lloc en l'espai físic i mitjançant la interacció directa.
Per molt que sentim que estem informats i connectats a nivell de nostre poble global, i per exemple, despertar amb la notícia que un autobús va bolcar a Cambodja, continuem vivint la nostra vida quotidiana en el nostre entorn que, és físic i real. Informació sobre, per exemple, la tragèdia de l'autobús realment no ajuda a passar el dia que tenim davant de nosaltres, però tampoc ens impedeix que part del nostre temps l’invertim en diversos tallers, cursos i reunions, o fins i tot lectures de poesia, a escala local. Depèn de nosaltres, individualment, quines necessitats i desitjos tenim, i si som prou proactius, o en canvi, massa mandrosos per embarcar-nos en el processos participatius. A Bòsnia i Hercegovina falten moltes coses, però sobretot, falta un desig col·lectiu de canviar, de millorar o modernitzar-se. Els funcionaris de l'administració de l'Estat, a les preguntes banals, responen amb un: no és competència meva, (...) creant així un buit i deixant que tot succeeixi en un àmbit estrictament controlat per les elits econòmiques i polítiques, sense permetre, ni oferir la possibilitat a altres escenaris, on els ciutadans comuns podrien participar i enriquir així les seves vides amb activitats addicionals. Tot depèn de nosaltres i els nostres hàbits, i si no som capaços d’adquirir-ne de nous, tot queda relegat al factor econòmic que no està controlat per la majoria de la població.”
Avui en dia, la cultura i la ciència es difonen principalment als espais digitals, ja sigui en xarxes socials, científiques, d’informació, o en el “núvol”. Pot l’arquitectura, unir d’alguna forma aquest ecosistema digital amb el medi físic local? Podries estar d’acord amb l’afirmació que una “llar de cultura” precisament podria esdevenir una espècie de “hub” que connecta aquestes dues realitats, la física i la digital?
L. Kresevljakovic: Justament aquesta interfície de paraules, que citava abans, és molt important. Perquè realment vivim en un món connectat i, a través dels centres locals, podem actuar de forma global. Tal com vas dir, la llar de la cultura podria convertir-se en un "hub", però en un hub que connecta allò local amb allò global, i allò real amb allò virtual.”
M. Serdarevic: “La ciència, la cultura i el progrés no es produeixen de forma espontània sinó que són el resultat del treball dur, de la lluita dels individus o grups, que amb gran esforç estan tractant de crear alguna cosa. Però mentre la majoria de la població això ho donava per fet i s’ho prenia de forma superficial, sense participar-hi, les llars de cultura si van ser veritables centres d’activitat o hubs en el seu temps. Però, avui estem a la societat de transició, la que ha patit el trauma de la guerra i la destrucció, una destrucció no només física, sinó també de la mateixa comunitat social, la transformació de la família, el canvi d’escala de valors, el populisme, i una mena de analfabetisme que és cada vegada més present en els mitjans. Tot això és la nostra realitat, i tant els llocs virtuals com els físics i tangibles són espais actius i haurien de servir per aquests grups socials i comunitats, i esdevenir incubadores d’integració social i una inspiració per aquest home alienat d’avui en dia.”
Segons el teu parer, la difusió i la gestió de les “llars de cultura” i les seves activitats, haurien de ser una competència de les institucions públiques o privades? Estaries d’acord que en el primer cas la cultura podria quedar en mans de les dinàmiques polítiques, mentre que en el segon cas, podria quedar en mans de les dinàmiques econòmiques? Com superar aquesta confrontació? Com garantir una gestió col·lectiva eficient d’un be comú com és la cultura?
L. Kresevljakovic: “Les institucions estatals, de les que depenen els pressupostos de cultura, per a la seva pròpia supervivència no pregunten de manera crítica a la societat. I el sector comercial, sense cap escrúpol, conquesta tot el que els diners poden conquerir. Les llars de la cultura degut a la seva mala situació financera est troben indefenses als interessos privats. Crec que aquest conflicte pot ser superat per una iniciativa civil que connecti aquests dos sectors.
En el cas de la renovació activa dels centres culturals de BiH, els arquitectes haurien de superar els marcs tradicionals i avançar en una acció proactiva al llarg del procés. És important el seu paper en el foment de la comunicació entre els diferents participants en el procés de reconstrucció de la seva comunitat professional i de les associacions, les organitzacions locals de la societat civil, les associacions que s'ocupen de les iniciatives espacials, activistes culturals, mitjans de comunicació, autoritats locals i les organitzacions polítiques locals. Els arquitectes han de ser inclosos en el panorama més ampli de canvi social, més enllà dels límits de la viabilitat econòmica, les activitats d'arquitectura i disseny, des de un esforç conjunt en el qual el procés de disseny arquitectònic s’ha d’estendre entre els diferents participants i els diferents camps professionals. I quan presentin una idea, aquesta hauria de ser intel·ligible per la comunitat més àmplia, de manera que els futurs usuaris puguin explorar i fer comentaris i suggeriments.
Aquest procés de reconstrucció, en el qual tots els agents participen activament, en si mateix reforça els vincles entre les persones, desenvolupa un sentiment de pertinença a la comunitat i l'espai, i obliga a una major cooperació. La creació d'aquest entorn és un pas important cap al ple compliment de la tasca, que no només està en el domini del material, el món físic, sinó també en l'àmbit social de la comunitat local. El concepte arquitectònic dels centres culturals, fruit del procés de co-disseny, pot contribuir significativament a la renovació del paper i la importància de les llars de la cultura.
La renovació contemporània del paper i de la importància de les llars de la cultura és un procés complex, amb molts participants. Es preveu que molts canviïn la posició passiva actual en una actitud proactiva. Això s'aplica als arquitectes, però també a la població local. El seu compromís conjunt és necessari per restablir la importància de les llars de la cultura. Els arquitectes han de reconèixer el seu paper en una imatge més àmplia de la societat per sortir de les pràctiques habituals que no són capaces d'oferir solucions adequades. Han de reconèixer els seus potencials creatius no només en l'àmbit d'àrees d'especialització reduïda del disseny arquitectònic, sinó també com a creadors d'esdeveniments socials. La comunitat local, en canvi, ha de reconèixer els problemes de la situació en què es troben les llars de la cultura, per invertir tots els seus recursos en el procés de reconstrucció. Després de la Segona Guerra Mundial, activar la comunitat local en la construcció d'habitatges va ser un imperatiu creat pel governant Partit Comunista de Iugoslàvia. Ara tal imperatiu no existeix, però és necessari per crear la presa de consciència, de cadascuna de les comunitats locals individuals, de la importància de la participació i iniciar el procés de reconstrucció de les llars de cultura, ja siguin la comunitat local, el govern local, arquitectes, treballadors de la cultura o similars. Aquesta és una tasca molt més seriosa i complexa que la reconstrucció, per exemple, del sostre col·lapsat d’un edifici. La renovació contemporània dels centres culturals ha d'anar cap a un canvi social amb mètodes de co-disseny.”
M. Serdarevic: “Públic i privat a BiH es redueix a un nivell on el privat es sagrat i inviolable, i el públic és de tots, i per tant, subjecte a destrucció, apropiació indeguda i devaluació. Independentment d'això, la comunitat social com a garant de la democràcia i la justícia ho hauria de gestionar, mitjançant polítiques que haurien de promoure el treball de les associacions i grups de ciutadans interessats, programes destinats a grups específics de ciutadans, oferint-los així una alternativa, de dedicar-ne així, de forma proactiva, per exemple, un parell d'hores del seu temps lliure. D'altra banda, a BiH, la qüestió de l'espai o el finançament del sector de les ONG o d’activitats culturals s'ha deixat a la política i les donacions, mentre que d’altra manera podrien generar fons propis i arribar a ser projectes sostenibles per si mateixos.”
Aquesta conversa a tres bandes, on s’ha parlat de co-disseny, de la gestió dels bens comuns i de la convivència dels espais públics virtuals i físics, m’ha fet tornar mentalment uns quants anys enrere, i recordar dos debats similars, mantinguts també a Sarajevo. Per una banda, m’ha fet rememorar la les converses mantingudes l’any 2013 amb Belinda Tato d’Ecosistema Urbano, de Madrid, després de la seva presentació al festival d’arquitectura “Dani Arhitekture 2013” del seu projecte de disseny participatiu Dreamhamar, per la plaça Hamar a Noruega, on ja s’havien posat en pràctica molts dels punts relacionats amb co-disseny i processos de participació parlats aquí. Per altra banda, m’ha fet recordar la meva participació al mateix festival, parlant sobre els espais comuns híbrids físico-digitals, on també es tractaven, des d’un punt de vista més teòric, els temes del rol de l’arquitecte, del rol dels espais públics a la societat xarxa, o la viabilitat dels processos de disseny i gestió participatius, tant en el cas dels espais col·lectius digitals com dels espais públics físics, i d’uns hipotètics espais comuns híbrids.
Aquest lapsus de temps, de quasi cinc anys, entre el festival “Dani Arhitekture 2013” i aquesta conversa sobre l’exposició “Llars de Cultura”, demostra que a Sarajevo i a BiH, el debat, sobre la generació, la gestió i l’ús dels espais comuns, així com el debat sobre el rol dels arquitectes en la societat contemporània, o la necessitat dels processos participatius com garantia d’èxit del projecte, segueix plenament vigent. I també, que és un debat que es continua nodrint de noves veus que clamen per un canvi radical, des dels processos de disseny fins la gestió i utilització dels espais i equipaments públics, a través de processos participatius.
Relja Ferusic Manusev, arquitecte. Corresponsal del COAC a Sarajevo, Bòsnia i Hercegovina. Novembre 2017


Cultura de Vučedol, Croàcia. La cultura más antigua de Europa y su museo
En el extremo este de Croacia, en las proximidades de la ciudad de Vukovar y sobre una plataforma de 20 metros de elevación que domina el margen derecho del Danubio está ubicado uno de los yacimientos arqueológicos más importantes de Europa.
En la edad del bronce, entre los años 3300 y 2500 A. C. este lugar fue el centro de la cultura de Vučedol, una civilización prehistórica que nació tras la llegada de las poblaciones indoeuropeas, coetánea de las civilizaciones egipcia, mesopotámica y china y que es equiparable con las anteriores por su grado de desarrollo. En su momento más álgido esta cultura llegó a establecerse en 14 países del actual sureste de Europa como son la República Checa, Eslovaquia, Austria, Hungría, Rumania, Eslovenia, Italia, Croacia, Bosnia y Herzegovina, Serbia, Montenegro, Albania e incluso con un asentamiento registrado en el este de Grecia,
Inaugurado en el 2015, como resultado de las excavaciones sistemáticas llevadas a cabo desde 1984, El Muzej vučedolske kulture (Museo de la cultura de Vučedol) muestra magistralmente los aspectos más importantes de esta civilización y de éste, su centro, donde llegaron a habitar más de 3000 personas y que pudo haber sido, en este periodo, el asentamiento más grande de Europa.
El equipo compuesto por el arqueólogo jefe prof. Aleksandar Durman, los arquitectos Radionica arhitekture i la arquitecta Vanja Ilić, responsable del interior y la museografía, son el ejemplo de una colaboración multidisciplinar de altísimo nivel.
El museo dispone de 19 salas destinadas de exposición permanente con unos 1.200m2 de superficie donde se recorren los aspectos de la vida cotidiana, los avances tecnológicos, los conocimientos y la espiritualidad de esta civilización.
El edificio que alberga el museo se integra en la ladera que separa el rio Danubio y la plataforma elevada con la voluntad de minimizar su impacto visual. Con un solo trazo zigzagueante el arquitecto conecta estos dos niveles física y conceptualmente.
Por el exterior el recorrido se hace a través de la cubierta - rampa que nos va proporcionando una vista cambiante del Danubio y su valle hasta que llegamos a la posición superior dominante, donde se situaba el asentamiento empalizado y de donde proceden los valiosos hallazgos expuestos en el interior.
Su única fachada visible la componen una cinta de ladrillo rojizo con una inclinación ascendente continua y un orden vertical de protectores solares por delante de las superficies acristaladas.
El interior es oscuro y elegante, al igual que la museografía. Parece clara la intención de dar protagonismo únicamente a los contenidos. El recorrido se inicia en la parte baja. Las salas del museo se van sucediendo escalonadamente mientras vamos progresando en altura y nos vamos empapando de nuevos conocimientos, siendo conscientes poco a poco del significado, de la autenticidad y de la espiritualidad de este lugar y de esta cultura. La parte del edificio encastada en el terreno, más oscura, está de tanto en tanto iluminada por los patios interiores mientras que, hacia el lado opuesto, la fachada nos va ofreciendo visuales del hermoso paisaje circundante.
Entre los hitos y los logros más importantes de la cultura de Vučedol caben destacar los siguientes:
- Precursores de la casa de tipo Indoeuropeo, con planta sin esquinas formada por troncos dispuestos cada 25-30cm unidos con fibras horizontales (similar al tejido de un canasto de mimbre) y posteriormente recubiertos con arcilla (hasta un espesor de unos 20cm) y encalados. Cubierta a dos aguas con luces de hasta 4m y fibras vegetales como impermeabilización.
- La fundición en serie de metal más antigua, así como la producción del primer bronce del mundo.
- Primera evidencia de carro (prehistórico) de transporte con cuatro ruedas
- El calendario indoeuropeo más antiguo basado en el conocimiento de las constelaciones.
- La primera sierra conocida en el mundo
- Su peculiar vertiente artística por las formas y decoración geométrica de su cerámica de color negro
- Los primeros zapatos con diseño diferenciado para el pie izquierdo y pie derecho
- Entierros rituales relacionados con el conocimiento astronómico
Hasta el momento se han realizado excavaciones arqueológicas únicamente en un 15% del yacimiento por lo que todavía quedan muchos aspectos por descubrir de esta fascinante cultura, que, a buen seguro, dará mucho qué hablar después de haber permanecido en silencio casi 5000 años.
Fco. Javier Luri San Vicente, arquitecto. Corresponsal del COAC en Zagreb, Croacia
Agradecimientos:
Muzej vučedolske kulture


Cultura de Vučedol, Croàcia. La cultura més antiga d'Europa i el seu museu
A l'extrem est de Croàcia, en les proximitats de la ciutat de Vukovar i sobre una plataforma de 20 metres d'elevació que domina el marge dret del Danubi està ubicat un dels jaciments arqueològics més importants d'Europa.
En l'edat de bronze, entre els anys 3300 i 2500 AC aquest lloc va ser el centre de la cultura de Vučedol, una civilització prehistòrica que va néixer després de l'arribada de les poblacions indoeuropees, coetània de les civilitzacions egípcia, mesopotàmica i xinesa i que és equiparable amb les anteriors pel seu grau de desenvolupament. En el seu moment més àlgid aquesta cultura va arribar a establir-se en 14 països de l'actual sud-est d'Europa com són la República Txeca, Eslovàquia, Àustria, Hongria, Romania, Eslovènia, Itàlia, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, Sèrbia, Montenegro, Albània i fins i tot amb un assentament registrat a l'est de Grècia.
Inaugurat el 2015, com a resultat de les excavacions sistemàtiques dutes a terme des de 1984, El muzej vučedolske kulture (Museu de la cultura de Vučedol) mostra magistralment els aspectes més importants d'aquesta civilització i d'aquest, el seu centre, on van arribar a habitar més de 3000 persones i que en el que segurament es va convertir, en aquest període, l'assentament més gran d'Europa.
L'equip compost per l'arqueòleg cap prof. Aleksandar Durman, els arquitectes radiònica arhitekture i l'arquitecta Vanja Ilić, responsable de l'interior i la museografia, són l'exemple d'una col·laboració multidisciplinària d'altíssim nivell.
El museu disposa de 19 sales destinades d'exposició permanent amb uns 1.200m2 de superfície on es recorren els aspectes de la vida quotidiana, els avenços tecnològics, els coneixements i l'espiritualitat d'aquesta civilització.
L'edifici que alberga el museu s'integra en el vessant que separa el riu Danubi i la plataforma elevada amb la voluntat de minimitzar el seu impacte visual. Amb un sol traç zigzaguejant l'arquitecte connecta aquests dos nivells física i conceptualment.
Per l'exterior el recorregut es fa a través de la coberta - rampa que ens va proporcionant una vista canviant del Danubi i la seva vall fins que vam arribar a la posició superior dominant, on se situava l'assentament palissada i d'on procedeixen els valuosos troballes exposats en l'interior.
La seva única façana visible la componen una cinta de maó vermellós amb una inclinació ascendent contínua i un ordre vertical de protectors solars per davant de les superfícies de vidre.
L'interior és fosc i elegant, igual que la museografia. Sembla clara la intenció de donar protagonisme únicament als continguts. El recorregut s'inicia a la part baixa. Les sales del museu es van succeint esglaonadament mentre anem progressant en alçada i ens anem amarant de nous coneixements, sent conscients poc a poc del significat, de l'autenticitat i de l'espiritualitat d'aquest lloc i d'aquesta cultura. La part de l'edifici encastada en el terreny, més fosca, està de tant en tant il·luminada pels patis interiors mentre que, cap al costat oposat, la façana ens va oferint visuals del bell paisatge circumdant.
Entre les fites i els èxits més importants de la cultura de Vucedol cal destacar els següents:
- Precursors de la casa de tipus Indoeuropea, amb planta sense cantonades formada per troncs disposats cada 25-30cm units amb fibres horitzontals (similar al teixit d’un cistell de vímet) i posteriorment recoberts amb argila (fins a un gruix d'uns 20 cm) i emblanquinats . Coberta a dues aigües amb llums de fins a 4 m i fibres vegetals per aconseguir la impermeabilització.
- La fosa en sèrie de metall més antiga, així com la producció del primer bronze del món.
- Primera evidència de carro (prehistòric) de transport amb quatre rodes.
- El calendari indoeuropeu més antic basat en el coneixement de les constel·lacions.
- La primera serra coneguda en el món.
- El seu peculiar vessant artístic per les formes i decoració geomètrica de la seva ceràmica de color negre
- Les primeres sabates amb disseny diferenciat per al peu esquerre i peu dret.
- Enterraments rituals relacionats amb el coneixement astronòmic.
Fins ara s'han realitzat excavacions arqueològiques únicament en un 15% del jaciment de manera que encara queden molts aspectes per descobrir d'aquesta fascinant cultura, de la qual, de ben segur, se’n parlarà molt després d'haver estat en silenci gairebé 5000 anys.
Fco. Javier Luri Sant Vicent, arquitecte. Corresponsal del COAC a Zagreb, Croàcia
Agraïments:
Muzej vučedolske kulture


“Die Planbude: La fuerza de la participación ciudadana en St Pauli, Hamburgo [Alemania]”
¿Qué potencial se esconde en la arquitectura y el urbanismo ante una renovación democrática? ¿Qué papel tienen los ciudadanos a la práctica en una nueva manera de hacer política desde abajo?
Estas son algunas de las preguntas que se plantearán a la octava edición del festival austríaco "Urbanize!" Organizado por la revista de urbanismo "derive", que tendrá lugar del 6 al 15 de octubre de 2017 en Viena y que este año lleva por nombre "Democracity".
La Barcelona de Ada Colau estará naturalmente presente, ya que ha tenido un papel destacado en buscar nuevas vías para la participación ciudadana, como por ejemplo la plataforma digital "Decidim. Barcelona", que recoge todos los procesos de participación de la ciudad, da visibilidad a las aportaciones ciudadanas y permite hacer un seguimiento al detalle de las mismas.
En la ciudad de Hamburgo hace tiempo que se trabaja con procesos de participación ciudadana a través de la plataforma municipal "Stadtwekstatt" (= taller de la ciudad), sobre todo proyectos grandes como barrios nuevos que se quieren crear, el cubrimiento de parte de una arteria importante de la ciudad, barrios que se quieren replantear o, incluso, la posible participación de la ciudad en las Olimpiadas. Según la importancia de cada caso, la involucración y fuerza de la ciudadanía es diferente. Aunque en el caso de las Olimpiadas se llegó a realizar un referéndum vinculante (donde ganó el no), normalmente los procesos de participación ciudadana suelen tener menos peso. Se hacen sesiones informativas, donde se da la palabra a la gente y, a veces, también dan opción a que la gente transmita sus deseos o propuestas por escrito.
Después de más de 20 años de tradición en procesos de participación ciudadana en Hamburgo, la plataforma "Planbude" (= chiringuito de planificación), surgida en el barrio de St. Pauli, ha dado un giro a los procesos de participación ciudadana hechos hasta ahora en la ciudad. Por un lado, a través de diferentes e innovadoras herramientas de participación ha conseguido resultados muy interesantes por su alcance, su concreción y su nivel de complejidad. Y, por otro lado, con su determinación y compromiso, y con el apoyo de una importante movilización vecinal, se ha ganado el respeto de la propiedad y la administración.
Todo comenzó en 2010, cuando el conjunto edificado llamado "Esso-Häuser" (= "casas ESSO", nombre que proviene de la gasolinera que había hasta el 2013 en la parcela) fue comprado por la inmobiliaria multimillonaria "Bayerische Hausbau GmbH ". Desde un principio, la inmobiliaria no ocultó que quería derribar los edificios y triplicar la superficie construida con un nuevo complejo, construyendo oficinas y vivienda de alto standing.
Los edificios del solar en cuestión, pero, a pesar de no presentar muy buen estado de conservación ni tener gran interés arquitectónico, habían pasado a ser un icono de la diversidad del barrio. Las Esso-Häuser era un conjunto heterogéneo construido entre 1959 y 1960 y estaba conformado por una gasolinera, un túnel de lavado, un aparcamiento, un hotel, unas 100 viviendas, varios clubes y pequeños comercios. Su ubicación céntrica, directamente en la plaza Spielbudenplatz, la arquitectura moderna de posguerra y sus múltiples usos dieron vida a la plaza y han marcado el carácter del barrio de los últimos 50 años.
A partir de todo esto, los inquilinos y otros vecinos del barrio se agruparon en la "Initiative Esso-Häuser - wir sind kein Objekt" (= Iniciativa "Casas-Esso" - no somos ningún objeto) para reivindicar la conservación del conjunto y el cumplimiento de la obligación del propietario al mantenimiento del objeto. Otras iniciativas como "SOS-St. Pauli "," Buy, buy St. Paul "o" Megafonchor "(organizadas dentro de la red" Recht auf Stadt "=" derecho a la ciudad ") también se adhirieron a la causa. Finalmente, las protestas llegaron a las calles, que acogieron varias manifestaciones los años 2013 y 2014.
St. Pauli es un antiguo barrio portuario e industrial, fuera de las murallas antiguas, característico no sólo por ser el barrio rojo de Hamburgo sino también por ser desde siempre un lugar donde había libertad (de religión, de prejuicios, sobre ciertas normas de la burguesía ...). Es un barrio obrero y con una tradición
reivindicativa y rebelde, conocido sobre todo por la resistencia ofrecida durante la okupación en los años 80 de las casas de la calle Hafenstraße. Es uno de los barrios más densos de la ciudad y también más pobres, y sus habitantes presentan una gran diversidad.
Desde hacía tiempo que el barrio vivía una hipergentrificación, disneyzación y estandarización de la Reeperbahn (la calle principal de St. Pauli). Los nuevos edificios que iban apareciendo en el barrio sin ningún vínculo con la lógica propia de este habían hecho perder la confianza a los habitantes de St. Pauli en la capacidad de hacer urbanismo y arquitectura de los inversores y los entes públicos.
Cuando a finales de 2013, poco antes de Navidad, se tuvieron que evacuar las Esso-Häuser por riesgo de derrumbe, fue cuando en una reunión-protesta en la sala de actos del FC St. Pauli, un grupo de gente decidió que había que gestionar personalmente la planificación del nuevo conjunto desde sus inicios. Había que crear una plataforma, que hiciera llegar la voz e intereses de los vecinos a los planos del nuevo proyecto y, con ello, sentar unas bases de cómo la ciudad se puede y se debe planificar y construir.
De ahí surge la "Planbude". Después de negociaciones con el distrito y el departamento de edificación, finalmente, la administración y el parlamento local aceptaron contratar esta nueva plataforma para organizar el proceso de participación ciudadana de las Esso-Häuser: un proceso que sería independiente, abierto y hecho en comunidad.
El proceso de planificación se inició en octubre de 2014, cuando el equipo de la Planbude, fundado por Margit Czenki, Christoph Schäfer y Sabine Stövesand, se instaló en 2 contenedores a pie de parcela abriendo las puertas durante 7 días a la semana para atender todos aquellos que quisieran involucrarse.
Dentro de los contenedores podías encontrar exposiciones de resultados intermedios y una pequeña biblioteca urbana. Las visitas se podían informar y buscar inspiración, podían contestar ideas de otros participantes o continuar desarrollándolas. Había material para dibujar, plastilina, cámaras y un ordenador a disposición de los participantes.
Unas de las herramientas de participación más interesante eran las maquetas. Se podían hacer aportaciones en tres formatos diferentes de maqueta. Llenando un formulario, el laboratorio Fablabs imprimía una maqueta a escala 1:50 de acuerdo con las respuestas. Con Lego se podía hacer una maqueta a escala 1: 150 donde había definidas 2 alturas (3peces = planta comercio, 2 piezas = vivienda) y 3 usos (naranja = vivienda, gris = comercio, blanco = espacio público). Y, finalmente, con plastilina se podía hacer una maqueta a escala 1: 500 donde 1,4kg de plastilina equivalían a 24.500m2 de superficie construida. Una vez cada uno había creado su maqueta, se pesaba y se anotaba la cantidad de volumen deseada.
Otras herramientas de participación eran unos papeles negros, para poder dibujar una propuesta de alzado nocturno o planos de la parcela para indicar con adhesivos qué zonas se preferirían silenciosas, cuáles de encuentro de vecinos, qué ruidosas.
Aparte de eso, se repartieron todo cuestionarios en 5 idiomas (inglés, turco, ruso, español, francés, alemán) y se organizaron charlas, talleres, fiestas creativas y tardes temáticas de bricolaje. Para estos eventos se utilizaron iglesias, plazas, mezquitas, parques, supermercados y bares.
Después de 6 meses de proceso participativo, la Planbude valoró e interpretar formularios, dibujos y maquetas y crearon el "St Pauli Code" (= el código de St. Pauli), que resume todas las conclusiones extraídas y define 7 puntos irrenunciables, que definen la calidad de vida del barrio. Los resultados son muy interesantes, sobre todo teniendo en cuenta que fueron aceptados por la propiedad y la administración local: 100% de vivienda de alquiler (0% de propiedad), de los cuales 40% vivienda social; 20% vivienda desde cooperativas experimentales o grupos auto gestionados; locales para los vecinos y la subcultura; usos en las cubiertas (pista de baloncesto, juegos infantiles, chill out y skateboarding); una pared de escalada; ninguna cadena comercial; y en la fachada de la Reeperbahn pequeños comercios al estilo St. Pauli, un balcón público y el retorno del Club Molotow. Los edificios altos (tema siempre muy delicado aquí) fueron aceptados por los vecinos para tener diversidad de alturas edificatorias y las parcelas se definieron más bien pequeñas para tener diversidad de arquitecturas y estilos.
Este "código St. Pauli "sirvió para sentar las bases del concurso de urbanismo y arquitectura para el solar. Los equipos NL-Architects (Amsterdam) y Bel-Architects (Colonia) fueron los ganadores del concurso de urbanismo y el concurso de arquitectura se repartió entre los despachos NL (Amsterdam), Bel (Colonia), Lacaton & Vassal (París), IFAU y Jeska Fezer (Berlín) y Feld72 (Viena).
Este es un caso de éxito a la vez que un caso muy especial. Hay una gran movilización de la ciudadanía para que este proceso tenga la fuerza necesaria ante la administración local y de la propiedad. También ha sido clave el equipo pluridisciplinar (los campos del arte, la arquitectura, el activismo, el trabajo social, la música ...), entusiasta con el proyecto y afín en el barrio, que se ha involucrado con el proyecto y ha dedicado el tiempo que requería.
Los resultados consiguen transmitir la sabiduría local en los planos de la nueva construcción y otorgan al proyecto una nueva calidad. Se hace difícil creer que sea un ejemplo que se repita muy a menudo, pero sí evidencia que es posible. Y aquí está la experiencia: la riqueza que ganará un barrio que creía haber perdido un icono y parte de su carácter.
Guida Maymó Campos, arquitecta. Corresponsal del COAC en Hamburgo, Alemania. Octubre 2017
referencias:
planbude.de
initiative-esso-haeuser.de
hamburg.de/stadtwerkstatt
urbanize.at
ajuntament.barcelona.cat/premsa
