El Centro-Sur de Montreal en plena efervescencia
Al noreste de las antiguas fortificaciones de Ville-Marie, actual Vieux-Montreal, levantaba antiguamente el faubourg Québec, en aquella época un barrio periférico extramuros situado en la Porte de Québec y construido a lo largo del Chemin du Roy, el camino que conectaba Montreal y la ciudad de Quebec. Faubourg Quebec era un barrio proletario, de comercio y de intercambio, ya la vez un sector fuertemente industrializado gracias a la proximidad del río San Lorenzo, elemento geográfico fundacional de la ciudad conjuntamente con los rápidos de Lachine.
Este sector de la ciudad, conocido con el nombre de Centro Sur, ha vivido múltiples y variados cambios urbanos a lo largo de su historia y en algunos casos, ha sido víctima de políticas y proyectos agresivos que lo han renegado al olvido colectivo hasta nuestros días.
Por ejemplo, aquí se construyó el emblemático puente Jacques-Cartier entre los años 1915 y 1930, uno de los principales accesos a la ciudad desde la orilla sur del río. Su construcción supuso el derribo de varios edificios de dos y tres plantas, así como islas enteras de industrias. Más tarde, con la llegada de los años sesenta y de la modernidad, se construye el proyecto de la Maison de Radio-Canada entre el 1969 y 1973, el cual supone la expropiación y derribo de viviendas y comercios, y la expulsión de hasta 5.000 habitantes de una superficie de 10,5 hectáreas. Finalmente, entre 1980 y 1985, llega la autopista Ville-Marie (A720) y el bulevar urbano Notre Dame, dos infraestructuras que desconectan completamente las partes norte y sur del barrio. Las cicatrices que estos últimos proyectos han dejado en esta zona han sido desastrosas para el desarrollo de la ciudad hacia el este y han hecho de este lugar un enclave sin precedentes.
En el año 2016 la Société Radio-Canada anunció, cuarenta y cinco años después de la construcción de su torre, que abandonaba las instalaciones para construir una nueva sede adaptada a las necesidades tecnológicas actuales. La noticia es, en cierto modo, escandalosa porque ratifica que aquellos grandes proyectos urbanos modernos fueron desastrosos. Por el contrario, la buena noticia es que el Centro-Sur tiene una segunda oportunidad.
Además, la Brasserie Molson, cervecería centenaria establecida en el barrio desde 1786 y una de las industrias más antiguas de la zona, ha anunciado este 2017 que traslada sus instalaciones en la periferia de la ciudad, liberando 8,5 hectáreas de terrenos, edificios patrimoniales y, sobre todo, 650 m de orilla fluvial en pleno centro urbano.
Ahora mismo pues, el futuro del barrio es incierto. En la ciudad de Montreal, tras el desarrollo y la construcción del nuevo barrio Griffintown al oeste del Vieux-Montreal, ahora toca mirar hacia el este.
A día de hoy, la Société Radio-Canada ya ha presentado públicamente el proyecto arquitectónico para su nueva sede, realizado por un consorcio liderado por la empresa inmobiliaria Groupe Broccolini. Asimismo, la empresa inmobiliaria Groupe Mach ha adquirido los terrenos de las antiguas instalaciones de la Société Radio-Canada. Desgraciadamente parece ser que, actualmente no existe ningún tipo de plan de mejora urbana o plan director para este sector. Esperamos que de aquí cuarenta y cinco años no tengamos que volver a empezar.
Marta Masferrer Juliol, arquitecta. Corresponsal del COAC en Montreal, Canadá
Julio 2017
Monterrey, quan l'espai públic es converteix en privat
Quan era un nen, en els 70, simplement obries l'aixeta, omplies un got i prenies aigua. El més sofisticat era que tinguessis un filtre per a això. Fossis on fossis, fins i tot en els restaurants, un got d'aigua potable era més que una cortesia, gairebé un dret. Era el més habitual. En algun moment des de llavors, la qualitat d'aquesta aigua "pública" es va desprestigiar, alhora que algunes companyies van començar a embotellar-la en pràctiques dosis per comercialitzar-la, fins a esdevenir el més habitual. En quin moment va succeir això? No ho recordo. Només sé que, aleshores, mai m'ho hauria imaginat.
L’ "ESPAI PÚBLIC", desafortunadament, està patint un procés similar. La poca oferta d'espais públics de qualitat està derivant en què aquest es converteixi en un bé privat i un article de consum, fins i tot de luxe.
Escric des de Monterrey, Mèxic, on ja fa 5 anys hem traslladat des de Barcelona el nostre despatx d'arquitectes, TERRAINTEGRAL. Monterrey, ciutat agermanada amb Barcelona, està situada al nord-est de Mèxic, a un parell d'hores de la frontera amb Texas, en una zona semi desèrtica de clima molt agrest. Si bé té un bonic i petit centre històric colonial que compta amb interessants i recents intervencions a l'espai públic, la resta de la ciutat és més aviat una ciutat moderna, dispersa (de PB + 1) i multinuclear. Amb gent molt treballadora, la ciutat és un pol de negocis dinàmic, seu de grans corporacions. És la segona població més industrialitzada del país. Aquí es viu des de fa més d'una dècada un frenètic creixement, que recorda al que ens va tocar viure a Espanya. És una ciutat que innegablement s'està reinventant i que, en pocs anys, s'haurà transformat per complet. El que no queda tan clar és:
En què s'està transformant la ciutat? Com a societat, en quina ciutat volem que es converteixi? Quin model de ciutat volem? Desafortunadament, no hi ha un consens al respecte.
Un factor a tenir en compte és la desigualtat. La renda per càpita mitjana a la zona metropolitana és la més alta de Mèxic, la segona a Amèrica Llatina i és superior a la mitjana espanyola. Com a contrapart, la desigualtat d'ingressos és de més de 30 vegades (entre el 10% de la població que més i menys guanya). Com pot haver-hi una massa crítica social que generi un consens amb tanta disparitat entre interessos, necessitats i possibilitats d'accés a l'educació dels diferents estrats socials? L'estratificació social és molt evident en el paisatge urbà. En realitat, hi ha moltes ciutats a la ciutat. El desinterès i la resignació de la societat són algunes de les conseqüències.
És evident a simple vista que Monterrey no és una ciutat planificada. Igual que en moltes altres ciutats llatinoamericanes, l'urbanisme ha anat sempre per darrere del creixement real. Malgrat els continus esforços contracorrent d'alguns organismes, com les COMISSIONS DE DESENVOLUPAMENT SOSTENIBLE que, si busquen una planificació real i sostenible, no han aconseguit encara (ja vindrà), una veritable planificació proactiva, estratègica, amb una visió clara, que transcendeixi els interessos polítics. L'urbanisme s'assembla així més a una gestió urbana de visió que a marxes forçades reacciona als diversos interessos públics i no tan públics.
Com a ciutadania, com podríem generar aquesta consciència col·lectiva urbana, educar-nos i exigir als nostres governants models de ciutat més sostenibles? Com aconseguir que prevalgui la recerca del bé col·lectiu i el sentit comú, sobre l'apatia i els interessos individuals?
La crisi de l'espai públic
Localment, el concepte d’"ESPAI PÚBLIC", s'ha pervertit a tal grau, fins a confondre’l amb el de "MOBILITAT". És comprensible si considerem que els 4,6 milions d'habitants ocupem una taca urbana de 100,000 ha. Que el transport públic és insuficient mentre que el parc vehicular és de 2 milions de vehicles registrats. Un vehicle per cada dos habitants! El que demanda cada vegada la construcció de nous i més amples carrers, ponts, túnels, etc. Per tal de reduir els trajectes quotidians de fins a 2 i 3 hores dins de la mateixa ciutat. És com voler resoldre l'obesitat afluixant el cinturó. Aquesta urgència per crear i mantenir la INFRAESTRUCTURA VIÀRIA ha relegat a un segon pla l'interès de crear i mantenir l'ESPAI PÚBLIC, de generar programes socials, etc. D'altra banda. La ciutat és una ciutat pensada per a l'automòbil. No hi ha una escala de vianants ni per on caminar. Les voreres són escasses, estretes i es van interrompent.
La Inseguretat que es viu a la ciutat des de fa anys, és sens dubte el més gran dels factors, que no tan metafòricament, han segrestat a l'ESPAI PÚBLIC. Tot i que la sensació d'inseguretat s'ha reduït considerablement en els últims dos anys, la por fa que la ciutadania es reclogui o busqui altres espais alternatius més vigilats.
I Què passa amb la necessitat real d'ESPAI PÚBLIC? ¿Aquest espai segur, comunitari, democratitzant, que es presenta tradicionalment en forma de places, parcs, voreres, i el propi carrer de barri on esdevé l'oci i la trobada social? Quan l'autoritat no resol, les propostes sorgeixen de l'àmbit privat.
L'urbanisme privat i la privatització de l'espai públic
Tenim d'una banda als desenvolupadors unifamiliars que posseeixen la majoria de les reserves territorials perifèriques. Textualment colonitzen noves terres, les parcel·len i comercialitzen, amb o sense casa. És l'esquema d'habitatge més acceptat. L'arrelament a la terra és encara culturalment molt fort en tots els sectors socials. Encara que el teu pati mesuri només 6m2 o trigues 2 o 3 hores en arribar, com a llar i patrimoni, molts prefereixen un "tros de terra" lluny que no pas un "tros d'aire" cèntric. Els ajuntaments perifèrics per la seva banda creixen amb aquest tipus de desenvolupaments. Tot això fa que políticament sigui difícil penalitzar un esquema dispers en pro d'un altre més sostenible i dens que freni la taca urbana.
Fins fa més o menys 3 dècades, aquests desenvolupaments anomenats colònies, normalment de diverses desenes d’hectàrees, es donaven integrant-se i fent créixer el teixit urbà existent, creant ciutat. No obstant això, a causa de la inseguretat i tot que alguns desenvolupadors es van oposar originalment a això, a poc a poc van anar apareixent i popularitzant, fins que s’han convertit en la "normalitat" les anomenades "colònies privades". Són aquestes mateixes colònies, però que són més semblants a guetos, desconnectades de la trama urbana, i d'accés restringit donant l'esquena al carrer, convertides en terra de ningú, per tant, més insegures. Cap a fora, no es crea ciutat, mentre que, cap a dins, els carrers i espais municipals, vigilats i aïllats del trànsit, recuperen aquest caràcter perdut d'abans, on es juga a futbol i es va amb bicicleta. Encara que estrictament segueix sent municipal, és d'ús exclusiu i gestionat per la comunitat de veïns. D'aquesta manera, l’ "espai públic", comença a no haver de ser públic, pot també ser privat i per tant comercialitzat. El deteriorament de la ciutat extramurs, reforça la necessitat d'aquesta bombolla intramurs. Seguint la metàfora inicial, aquí ja es comença a anar "embotellant" l'espai públic per vendre-ho.
Molt s'ha debatut i teoritzat des de fa anys, de com el Mall o centre comercial ha substituït la tradicional plaça i fins i tot el parc. Aquest ESPAI PÚBLIC-PRIVAT ha estat tan acceptat que ja és insuficient. La societat s'ha anat sofisticant. Per anar al Mall o a la plaça comercial, la gent ha de planificar-ho abans, desplaçar-se des de casa o treball, estacionar i romandre-hi fins que decideixi conduir de tornada. Encara que algunes places i comerços tenen per estratègia emular façanes urbanes o vernacles simulant una ciutat, l'experiència no té la desimboltura, comoditat, espontaneïtat i quotidianitat de viure o treballar en un ambient urbà o semi urbà. Aquí entren els anomenats USOS MIXTES on s'acosten als habitatges i / o oficines (alguns literalment es munten sobre) al seu propi "espai públic" de referència, en forma d'espais o places comercials.
Es basen en el mite de recrear, a l'escala i maneres locals, la tipologia europea, de planta baixa comercial, serveis i / o habitatge multi familiar a les plantes superiors. En aquesta adaptació, aquella planta baixa comercial europea es transforma segons el projecte, en des de mil a trenta mil metres quadrats comercials amb 2 a 4 plantes. Alguns inclouen cinemes, restaurants, supermercats, hotels, oficines, etc. Normalment fins on la densitat i edificabilitat et permeti. Se situen normalment sobre avingudes i zones cèntriques el preu ombra és alt. Tot i que es comencen ja a desenvolupar per a la classe mitjana, aquests neixen enfocats a la classe alta o mitjana alta. Vénen acompanyats normalment d'un "branding", màrqueting i "experiència de compra" on el que es ven és més que el mateix departament, local o oficina. La gent compra una expectativa d'esdeveniments futurs. Compra una manera de vida, un protocol social, un símbol d'estatus, i un mite de viure a Europa, Nova York, Ciutat de Mèxic, etc. L’ampolleta d'aigua ara que ja té marca, ha d'estar més bona.
Ja hi ha desenes d'edificis d'aquest tipus a la ciutat, alguns més ben plantejats que d’altres. Si bé la majoria prioritzen la DENSITAT com la SOLUCIÓ als problemes de mobilitat i seguretat, d’altres reconeixen que només mitjançant una bona regulació d'aquesta densitat i la seva relació amb el carrer i l'entorn es pot crear ciutat.
Models alternatius des de la iniciativa privada
Una de les coses que més ens ha impressionat com arquitectes després traslladar-nos professionalment a Monterrey ha estat el canvi d'escala. Menys els honoraris, tot és simplement més gran aquí. S'estan construint i projectant en aquest moment simultàniament més d'una desena de projectes que són veritables trossos de ciutat, de 10 Ha o més de sòl ja urbà.
Exemples interessants d'intervencions privades, amb caràcter urbà que poden consultar a internet són el cas d'Esfera amb habitatges de Saha Hadid, el cas de Poble Serena, amb un excel·lent projecte de paisatge i una plaça central amb una preciosa Església de Betlem Moneo i Jeff Brock, que amb molta sobrietat recreen uns espais públics per als vianants-vehicular amb gust de poble pirinenc. Un altre cas d'èxit és Arborètum, per César Pelli, on conviuen els conceptes d'espais privats comercials en format d'espai públic, amb espais exclusius restringits per als veïns.
Hi ha un cas d'èxit concret on em voldria estendre una mica més. Es diu Via Serralada (la foto de l'article), el que al meu parer és un dels més encertats i equilibrats. Amb el qual a més personal i professionalment em sento molt més vinculat. Mentre la majoria dels desenvolupaments d'aquest tipus aprofita la centralitat del terreny on s'implanta, aquest crea un punt de nova centralitat en un territori dispers que colonitza i estructura la connexió entre dos municipis anteriorment desvinculats. Es diferencia també perquè en comptes de "privatitzar" els espais municipals ofereix al públic els seus propis espais privats en forma de passeig, rambles, placetes, i voreres més amples. Apostant per la vida urbana com un valor. Es restringeix en altures, densitats i aprofitaments. Amb un teixit urbà radial, recrea amb més fidelitat la secció de carrer d'eixample de ciutat europea, de planta baixa comercial més cinc pisos d'habitatge. La gent que aquí viu, treballa o compra, és normalment gent jove o que ha viatjat, que s'inclina per una manera de vida més urbà. El desenvolupament identifica i aglutina aquesta massa crítica i demostra que és possible fer negoci aportant a la societat, generant ciutat.
En la mesura que ens adonem que el benestar col·lectiu està directament relacionat amb el nostre propi benestar, que ens desprenguem d'aquest desinterès social, que reconeguem els costos socials d'una ciutat dispersa, llavors serem capaços, cadascun des de les nostres possibilitats, d'eradicar les causes que han generat el deteriorament de la nostra ciutat i els seus espais públics.
Carlos Narváez, arquitecte. Corresponsal del COAC a Monterrey, Mèxic.
Juliol2017
El Centre-Sud de Montreal en plena efervescència
Al nord-est de les antigues fortificacions de Ville-Marie, actual Vieux-Montreal, s’aixecava antigament el faubourg Québec, en aquella època un barri perifèric fora muralles situat a la Porte de Québec i construït al llarg del Chemin du Roy, el camí que connectava Montreal i la ciutat de Quebec. Faubourg Quebec era un barri proletari, de comerç i d’intercanvi, i alhora un sector fortament industrialitzat gràcies a la proximitat del riu Sant Llorenç, element geogràfic fundacional de la ciutat, conjuntament amb els ràpids de Lachine.
Aquest sector de la ciutat, conegut amb el nom de Centre-Sud, ha viscut múltiples i variats canvis urbans al llarg de la seva història i, en alguns casos, ha estat víctima de polítiques i projectes agressius que l’han relegat a l’oblit col·lectiu fins als nostres dies.
Per exemple, aquí s’hi va construir l’emblemàtic pont Jacques-Cartier entre els anys 1915 i 1930, un dels principals accessos a la ciutat des de la ribera sud del riu. La seva construcció va suposar l’enderroc de diversos edificis de dues i tres plantes, així com illes senceres d’indústries. Més tard, amb l’arribada dels anys seixanta i de la modernitat, s’hi construeix el projecte de la Maison de Radio-Canada entre el 1969 i el 1973, el qual suposa l’expropiació i enderroc d’habitatges i comerços, i l’expulsió de fins a 5.000 habitants d’una superfície de 10,5 hectàrees.
Finalment, entre el 1980 i el 1985, arriba l’autopista Ville-Marie (A720) i el bulevard urbà Notre-Dame, dues infraestructures que desconnecten completament les parts nord i sud del barri. Les cicatrius que aquests últims projectes han deixat en aquesta zona han estat desastrosos pel desenvolupament de la ciutat cap a l’est i han fet d’aquest lloc un enclavament sense precedents.
L'any 2016 la Société Radio-Canada va anunciar, quaranta-cinc anys després de la construcció de la seva torre, que abandonava les instal·lacions per a construir una nova seu adaptada a les necessitats tecnològiques actuals. La notícia és, en certa manera, escandalosa perquè ratifica que aquells grans projectes urbans moderns van ser desastrosos. Per contra, la bona notícia és que el Centre-Sud té una segona oportunitat.
A més a més, la Brasserie Molson, cerveseria centenària establerta al barri des de 1786 i una de les indústries més antigues de la zona, ha anunciat aquest 2017 que trasllada les seves instal·lacions a la perifèria de la ciutat, alliberant 8,5 hectàrees de terrenys, edificis patrimonials i sobretot, 650 m de riba fluvial en ple centre urbà.
Ara mateix, doncs, el futur del barri és incert. A la ciutat de Montreal, després del desenvolupament i la construcció del nou barri Griffintown a l’oest del Vieux-Montréal, ara toca mirar cap a l’est.
A dia d'avui, la Société Radio-Canada ja ha presentat públicament el projecte arquitectònic per a la seva nova seu, realitzat per un consorci liderat per l’empresa immobiliària Groupe Broccolini. Així mateix, l'empresa immobiliària Groupe Mach ha adquirit els terrenys de les antigues instal·lacions de la Société Radio-Canada. Malauradament sembla ser que actualment no existeix cap tipus de pla de millora urbana o pla director per a aquest sector. Esperem que d’aquí quaranta-cinc anys no haguem de tornar a començar.
Marta Masferrer Juliol, arquitecta. Corresponsal del COAC a Montreal, Canadà.
Juilol2017
Arquitectura 2.0 en San Francisco
San Francisco es el principal polo metropolitano, junto con la ciudad d'Oakland, de la Bahía de San Francisco. La "Bay Area" es entendida por sus habitantes como la división entre la East Bay (en la parte Este de los estuarios de San Pablo y San Francisco) y la Península (en la parte oeste de la bahía). Silicon Valley se extiende de la mitad de la Península hacia el sur, culminando en la ciudad de San José.
Como es bien sabido, todas las empresas tecnológicas más importantes del mundo (Facebook, Google, Uber ...) se encuentran ubicadas a lo largo de esta península, creando un micro hábitat único en Estados Unidos y en el mundo. Muchas Start Up (pequeñas empresas que aspiran al modelo de gran empresa tecnológica) se ven atraídas por el clima de inversión y progreso de la región.
Es bastante obvio que nos encontramos en el punto más álgido o incluso al principio de la caída de la última burbuja del 2.0. Recientemente se ha publicado en los medios de comunicación que Facebook ya tiene dos billones de usuarios, una cuarta parte de la población del mundo. Otras nuevas aplicaciones pioneras que cambiarán ritmos sociales se están desarrollando actualmente en los cafés de San Francisco.
Todos estos hechos son los que hacen que San Francisco sea la ciudad por la que se sienten atraídos estos jóvenes emprendedores: la ciudad está llena de vida y efervescencia económica, el clima es bueno y el pasado es extremadamente progresista, convirtiéndose en una ciudad muy atractiva y liberal para esta nueva generación.
Esta explosión económica se traslada a la arquitectura de una forma muy característica: por un lado, la demanda de vivienda y espacio comercial es altísima, creando un ritmo de construcción frenético que se extiende por toda la ciudad. Se debe entender que la base urbana de San Francisco consiste en manzanas aproximadamente 150 x 300m, calificadas por vivienda, con básicamente la construcción de vivienda unifamiliar (PB +1 y jardín) del más típico estilo Victoriano. Con esta base es difícil dar respuesta a la demanda de una ciudad que aspira a ser una de las más importantes del mundo. A día de hoy se pueden ver numerosos rascacielos y edificios de vivienda plurifamiliar en plena construcción.
Por otra parte, y como resultado de esta situación, el San Francisco de hoy en día es una ciudad muy limitada multi culturalmente, gentrificada y agotada dando todo lo que puede de sí a sus habitantes. En los últimos años han aparecido numerosos servicios (clases de yoga en la más última moda, restaurantes carísimos, cafeterías "hipsters" ...) enfocados a este sector de la sociedad que hacen que la gente del barrio quede desplazada para que todo empieza a alcanzar precios que sólo los trabajadores en empresas tecnológicas (techie) pueden pagar.
Por si fuera poco, todo este cóctel se debe añadir la situación política del país: desde enero se puede respirar la incertidumbre en el aire. Las empresas 2.0 y las Start Up ya de por si son empresas de gran riesgo, ya que dependiendo de los resultados a corto-medio plazo los inversores retiran los fondos con gran facilidad. Este modus operandi añadido a todo lo demás, crea una incertidumbre económica en todo el Bay Area que hace que la economía esté pendiente de un hilo en cada momento. A veces no se pueden asegurar los presupuestos de una obra porque nadie sabe qué pasará dentro de unos meses o de cuánto será la inflación.
Sin embargo, aquí cada día se trabaja como si no hubiera final: será cuestión de esperar y estar muy atentos, ya que las cosas pueden cambiar radicalmente en cualquier momento.
Lea Eidler, arquitecta. Corresponsal del COAC en San Francisco, Estados Unidos