Empreses xineses d’arquitectura en el mercat global
Doha High Rise Office Building, dissenyada per Ateliers Jean Nouvel en col·laboració amb CCDI © Isabel Cotchà
La construcció a la Xina viu un alentiment important des de mitjans del 2014. La primera meitat del 2015 l’activitat ha caigut un 16% respecte el mateix període de l’any anterior i notícies d’acomiadaments o de reduccions salarials comencen a ser habituals tant en despatxos locals com estrangers. Segons bmiresearch, la previsió de creixement del sector pel període 2015-2019 és del 4,7% anual, una xifra que queda molt per sota del quasi 10% que s’ha viscut durant el període anterior (2010-2014).
Les empreses xineses ja fa temps que saben que han de sortir a fora a buscar nous mercats i noves fonts d’ingressos. Les que van fer els deures en el seu moment, van invertir en elles mateixes i van preparar aquesta sortida ja fa uns quants anys.
Les empreses d’arquitectura i enginyeria en millor disposició per sortir a competir al mercat global són les anomenades Local Design Institute (LDI). Els LDI són les empreses amb certificació A és a dir, les úniques legalment capacitades per firmar projectes arquitectònics. La majoria dels 1800 LDI són encara empreses públiques; reminiscència del passat més comunista, ja que fins pràcticament el 1990 el mercat no es va obrir a la iniciativa privada. Acostumen a tenir entre 1000 i 4000 treballadors i, tot i que només representen el 20% del total de les 8000 empreses d’arquitectura que hi ha al país, són les que en general dominen el panorama arquitectònic a la Xina.
Per facturació i segons les dades publicades per ENR l’any 2015, alguns dels principals LDI són CADR (China Architecture Design & Research) amb $994M/any, TJAD (TongJi Architectural Design Group) amb $496M/any, CCDI Group (China Construction and Design Institute) amb $360M/any i SMEDI (Shanghai Municipal Engineering design Institute) amb $340M/any, entre altres.
未雨绸缪 Cava un pou abans no tinguis set
Sota els auspicis de la bonança econòmica dels darrers anys, les empreses d’arquitectura han crescut, s’han professionalitzat i es veuen amb capacitat de sortir a competir amb empreses internacionals. Ja fa temps van incorporar a les seves files arquitectes i mànagers occidentals. Als darrers anys també ho han fet tota una generació de joves arquitectes xinesos que s’han format a les millors universitats d’EEUU, Austràlia i Europa i que retornen al seu país d’origen coneixent les dues cultures de primera mà. Després d’anys de molta activitat, les empreses disposen d’un coixí financer important i, a més, en cas de tractar-se d’empreses públiques, compten també amb el suport dels principals bancs, també públics, del país.
Internacionalitzar-se, sí. Però on?
Per proximitat geogràfica i cultural, la primera destinació lògica sembla els mercats emergents del sud-est asiàtic, com Vietnam o Malàisia, en busca de projectes. O Austràlia i Corea, per adquirir talent o especialització. L’altra opció és seguir els seus clients. Per exemple, a l’Àfrica, on grans promotors xinesos duen a terme projectes finançats pel govern xinès.
Per desconeixement del mercat, dificultats culturals i/o comunicatives, l’expansió sovint es duu a terme mitjançant l’adquisició d’una firma local en funcionament. Amb l’adquisició aconsegueixen posicionament en un nou mercat, però també guanyen nou talent i noves línies d’especialització. Alguns dels principals LDI ja van fer aquest procés fa uns anys. Com J. Poveda explica molt bé als seus articles, és el cas de CADR, que el 2012 va comprar CPG Corp, una firma de Singapur que havia col·laborat amb HOK a l’aeroport de Qatar, per $100 milions. El 2013 el CCDI va comprar la firma australiana PTW per $15 milions, i ECADI el 2014 va adquirir la firma de disseny d’interiors Wilson Associates.
I Occident?
Si bé Europa i els EEUU eren uns mercats inicialment complicats per a les empreses xineses, aquesta tendència recentment ha canviat. Un Yuan enfortit, un tipus d’interès favorable i el fet d’haver assolit un nivell homologable a nivell internacional, han fet que notícies d’empreses xineses desembarcant a casa nostra siguin habituals.
Les empreses d’arquitectura seguiran a la resta. No trigarem a veure LDIs adquirint o fusionant-se amb empreses d’arquitectura locals o obrint oficines pròpies. I tenen suficients motius per fer-ho. Per començar, els seus clients (Wanda, Vanke, Greenland...) ja són aquí: si no els volen perdre els han d’oferir serveis localitzats. Per altra banda, vindran buscant col·laboracions amb empreses locals. I aquesta pot ser una relació satisfactòria per a les dues parts. Les empreses xineses busquen en les europees el plus de disseny que elles encara no han assolit. Aquestes, a canvi, poden aportar el requisit necessari per accedir a molts projectes: un portfoli, pel que fa a metres quadrats construïts i facturació, que molt poques empreses d’aquí poden igualar.
Isabel Cotchà i Pagans, arquitecta. Corresponsal de Xangai, Xina.
Les empreses xineses ja fa temps que saben que han de sortir a fora a buscar nous mercats i noves fonts d’ingressos. Les que van fer els deures en el seu moment, van invertir en elles mateixes i van preparar aquesta sortida ja fa uns quants anys.
Les empreses d’arquitectura i enginyeria en millor disposició per sortir a competir al mercat global són les anomenades Local Design Institute (LDI). Els LDI són les empreses amb certificació A és a dir, les úniques legalment capacitades per firmar projectes arquitectònics. La majoria dels 1800 LDI són encara empreses públiques; reminiscència del passat més comunista, ja que fins pràcticament el 1990 el mercat no es va obrir a la iniciativa privada. Acostumen a tenir entre 1000 i 4000 treballadors i, tot i que només representen el 20% del total de les 8000 empreses d’arquitectura que hi ha al país, són les que en general dominen el panorama arquitectònic a la Xina.
Per facturació i segons les dades publicades per ENR l’any 2015, alguns dels principals LDI són CADR (China Architecture Design & Research) amb $994M/any, TJAD (TongJi Architectural Design Group) amb $496M/any, CCDI Group (China Construction and Design Institute) amb $360M/any i SMEDI (Shanghai Municipal Engineering design Institute) amb $340M/any, entre altres.
未雨绸缪 Cava un pou abans no tinguis set
Sota els auspicis de la bonança econòmica dels darrers anys, les empreses d’arquitectura han crescut, s’han professionalitzat i es veuen amb capacitat de sortir a competir amb empreses internacionals. Ja fa temps van incorporar a les seves files arquitectes i mànagers occidentals. Als darrers anys també ho han fet tota una generació de joves arquitectes xinesos que s’han format a les millors universitats d’EEUU, Austràlia i Europa i que retornen al seu país d’origen coneixent les dues cultures de primera mà. Després d’anys de molta activitat, les empreses disposen d’un coixí financer important i, a més, en cas de tractar-se d’empreses públiques, compten també amb el suport dels principals bancs, també públics, del país.
Internacionalitzar-se, sí. Però on?
Per proximitat geogràfica i cultural, la primera destinació lògica sembla els mercats emergents del sud-est asiàtic, com Vietnam o Malàisia, en busca de projectes. O Austràlia i Corea, per adquirir talent o especialització. L’altra opció és seguir els seus clients. Per exemple, a l’Àfrica, on grans promotors xinesos duen a terme projectes finançats pel govern xinès.
Per desconeixement del mercat, dificultats culturals i/o comunicatives, l’expansió sovint es duu a terme mitjançant l’adquisició d’una firma local en funcionament. Amb l’adquisició aconsegueixen posicionament en un nou mercat, però també guanyen nou talent i noves línies d’especialització. Alguns dels principals LDI ja van fer aquest procés fa uns anys. Com J. Poveda explica molt bé als seus articles, és el cas de CADR, que el 2012 va comprar CPG Corp, una firma de Singapur que havia col·laborat amb HOK a l’aeroport de Qatar, per $100 milions. El 2013 el CCDI va comprar la firma australiana PTW per $15 milions, i ECADI el 2014 va adquirir la firma de disseny d’interiors Wilson Associates.
I Occident?
Si bé Europa i els EEUU eren uns mercats inicialment complicats per a les empreses xineses, aquesta tendència recentment ha canviat. Un Yuan enfortit, un tipus d’interès favorable i el fet d’haver assolit un nivell homologable a nivell internacional, han fet que notícies d’empreses xineses desembarcant a casa nostra siguin habituals.
Les empreses d’arquitectura seguiran a la resta. No trigarem a veure LDIs adquirint o fusionant-se amb empreses d’arquitectura locals o obrint oficines pròpies. I tenen suficients motius per fer-ho. Per començar, els seus clients (Wanda, Vanke, Greenland...) ja són aquí: si no els volen perdre els han d’oferir serveis localitzats. Per altra banda, vindran buscant col·laboracions amb empreses locals. I aquesta pot ser una relació satisfactòria per a les dues parts. Les empreses xineses busquen en les europees el plus de disseny que elles encara no han assolit. Aquestes, a canvi, poden aportar el requisit necessari per accedir a molts projectes: un portfoli, pel que fa a metres quadrats construïts i facturació, que molt poques empreses d’aquí poden igualar.
Isabel Cotchà i Pagans, arquitecta. Corresponsal de Xangai, Xina.
Chandigarh y Ahmedabad, arquitectura en mayúsculas
Capitoli de Chandigarh © Ariadna Álvarez Garreta
Chandigarh y Ahmedabad, Ahmedabad y Chandigarh son dos ciudades del norte de la India que se encuentran a unos 1.200 km de distancia, todo un mundo en este país tan diverso. Una es en el estado del Punjab y a otra al Gujarat, territorios con diferentes lenguas y tradiciones. Aunque son dos ciudades completamente diferentes desde todos los puntos de vista, tienen un rasgo en común y es que las dos son referentes (y laboratorios) arquitectónicos nacionales e internacionales.
Chandigarh es una new town construida en los años sesenta del siglo pasado y Ahmedabad es una ciudad con historia, fundada en el siglo XV por el emperador mugol Ahmed Shah como capital del sultanato del Gujarat. Ahmedabad vio nacer y formar a gran parte de la primera –y excepcional- generación post colonial de arquitectos indios, encabezados por el gran maestro V.B. Doshi (el otro gran referente, Ch. Correa se encuentra bastante cerca, en la vecina Mumbai), y que han influenciado en les generaciones contemporáneas.
Ahmedabad, tiene además una de les obras importantes del arquitecto norte-americano L. Kahn, el Indian Institute of Management, i si no fuera por el estado por la miopía del ayuntamiento denegando una licencia por un edificio de oficinas, Ahmedabad hubiese sido la única ciudad del mundo con obras de F.Ll. Wright, Le Corbusier i L. Khan. A su emplazamiento se construyó a los años 60 la Calico Dome, una tienda de diseño innovador con una cúpula inspirada en los diseños de W. Fuller. Todos estos proyectos han estado promovidos por una burguesía industrial del sector textil, que han sido mecenas y han promovido la arquitectura, el diseño, el arte y el conocimiento.
Desde el punto de vista internacional, Chandigarh y Ahmedabad comparten un referente arquitectónico, Le Corbusier. Son las dos únicas ciudades de la India donde el maestro ha dejado parte de su legado. Porque no se trata de proyectos menores, en cada una de estas ciudades Le Corbusier proyectó obras maestras. En Chandigarh, su legado (juntamente con Pierre Jeanneret) es presente en prácticamente cada esquina, porque a además fue el autor i ejecutor de su planeamiento. La ciudad -a grandes rasgos- ha funcionado, y aunque tengamos la renovación de parte de las viviendas privadas, el paisaje urbano mantiene su coherencia. Sus habitantes se sienten orgullosos de vivir en “la ciudad de Le Corbusier” y las normativas urbanísticas han respetado y preservado este rasgo diferencial. Obviamente existen las tensiones y no todo es perfecto, pero se puede decir a grandes rasgos, que la ciudad ofrece una buena calidad de vida.
Chandigarh se encuentra en un momento muy interesante para hacer frente a los retos que le plantea los más de 50 años de existencia y la presión del sector inmobiliario en una Ciudad con los solares prácticamente agotados, donde más del 50% es público. Des del punto de vista de las infraestructuras la ciudad necesita con urgencia adoptar sistemas de transporte rápidos, eficientes y medioambientalmente no contaminantes i la creación de áreas de nueva centralidad.Desde este punto de vista, la aportación que los arquitectos catalanes podemos hacer es interesante por bagaje que tenemos en materia urbanística, de vivienda y de patrimonio. La colaboración con arquitectos locales (recordemos que en la India no podemos ejercer como arquitectos sin tener un socio local, porque nuestra titulación no está reconocida) alomejor no es fácil inicialmente, pero hay un mercado y posibilidades por arquitectos con iniciativas y emprendendoría.
En Ahmedabad se encuentra el Centro for Environmental Planning and Technology (CEPT), una de las mejores escuelas de arquitectura del país. Creada y proyectada per V.B. Doshi, es uno de los epicentros de la vida local. Aunque Ahmedabad (a diferencia de Chandigarh) tiene una rica actividad cultural, y des del punto de vista de les oportunidades que puede ofrecer para los arquitectos catalanes es, sobre todo, un buen lugar para la docencia y la investigación.
La India se encuentra actualmente, como también pasa a gran parte del continente asiático, en un momento excepcional desde el punto de vista urbano. Es un momento de cambio, de expectación y de ilusión. Parecerá un tópico, y tampoco es tan sencillo como parece, pero la India del siglo XXI es un territorio de oportunidades, y uno de los lugares donde muy pronto empezarán a pasar cosas.
Chandigarh es una new town construida en los años sesenta del siglo pasado y Ahmedabad es una ciudad con historia, fundada en el siglo XV por el emperador mugol Ahmed Shah como capital del sultanato del Gujarat. Ahmedabad vio nacer y formar a gran parte de la primera –y excepcional- generación post colonial de arquitectos indios, encabezados por el gran maestro V.B. Doshi (el otro gran referente, Ch. Correa se encuentra bastante cerca, en la vecina Mumbai), y que han influenciado en les generaciones contemporáneas.
Ahmedabad, tiene además una de les obras importantes del arquitecto norte-americano L. Kahn, el Indian Institute of Management, i si no fuera por el estado por la miopía del ayuntamiento denegando una licencia por un edificio de oficinas, Ahmedabad hubiese sido la única ciudad del mundo con obras de F.Ll. Wright, Le Corbusier i L. Khan. A su emplazamiento se construyó a los años 60 la Calico Dome, una tienda de diseño innovador con una cúpula inspirada en los diseños de W. Fuller. Todos estos proyectos han estado promovidos por una burguesía industrial del sector textil, que han sido mecenas y han promovido la arquitectura, el diseño, el arte y el conocimiento.
Desde el punto de vista internacional, Chandigarh y Ahmedabad comparten un referente arquitectónico, Le Corbusier. Son las dos únicas ciudades de la India donde el maestro ha dejado parte de su legado. Porque no se trata de proyectos menores, en cada una de estas ciudades Le Corbusier proyectó obras maestras. En Chandigarh, su legado (juntamente con Pierre Jeanneret) es presente en prácticamente cada esquina, porque a además fue el autor i ejecutor de su planeamiento. La ciudad -a grandes rasgos- ha funcionado, y aunque tengamos la renovación de parte de las viviendas privadas, el paisaje urbano mantiene su coherencia. Sus habitantes se sienten orgullosos de vivir en “la ciudad de Le Corbusier” y las normativas urbanísticas han respetado y preservado este rasgo diferencial. Obviamente existen las tensiones y no todo es perfecto, pero se puede decir a grandes rasgos, que la ciudad ofrece una buena calidad de vida.
Chandigarh se encuentra en un momento muy interesante para hacer frente a los retos que le plantea los más de 50 años de existencia y la presión del sector inmobiliario en una Ciudad con los solares prácticamente agotados, donde más del 50% es público. Des del punto de vista de las infraestructuras la ciudad necesita con urgencia adoptar sistemas de transporte rápidos, eficientes y medioambientalmente no contaminantes i la creación de áreas de nueva centralidad.Desde este punto de vista, la aportación que los arquitectos catalanes podemos hacer es interesante por bagaje que tenemos en materia urbanística, de vivienda y de patrimonio. La colaboración con arquitectos locales (recordemos que en la India no podemos ejercer como arquitectos sin tener un socio local, porque nuestra titulación no está reconocida) alomejor no es fácil inicialmente, pero hay un mercado y posibilidades por arquitectos con iniciativas y emprendendoría.
En Ahmedabad se encuentra el Centro for Environmental Planning and Technology (CEPT), una de las mejores escuelas de arquitectura del país. Creada y proyectada per V.B. Doshi, es uno de los epicentros de la vida local. Aunque Ahmedabad (a diferencia de Chandigarh) tiene una rica actividad cultural, y des del punto de vista de les oportunidades que puede ofrecer para los arquitectos catalanes es, sobre todo, un buen lugar para la docencia y la investigación.
La India se encuentra actualmente, como también pasa a gran parte del continente asiático, en un momento excepcional desde el punto de vista urbano. Es un momento de cambio, de expectación y de ilusión. Parecerá un tópico, y tampoco es tan sencillo como parece, pero la India del siglo XXI es un territorio de oportunidades, y uno de los lugares donde muy pronto empezarán a pasar cosas.
Ariadna Álvarez, arquitecta. Corresponsal del COAC a Chandigarh, India
Chandigarh i Ahmedabad, arquitectura en majúscules
© Ariadna Álvarez Garreta. Capitoli de Chandigarh
Chandigarh i Ahmedabad, Ahmedabad i Chandigarh són dues ciutats del nord de l’Índia que es troben a uns 1.200 km de distància, tot un món en aquest país tan divers. Una és a l’estat del Punjab i l’altra al Gujarat, territoris amb diferents llengües i tradicions. Tot i ser dues ciutats completament diferents des de tots els punts de vista, tenen un tret en comú i és que ambdues són referents (i laboratoris) arquitectònics nacionals i internacionals.
Chandigarh és una new town construïda als anys seixanta del segle passat i Ahmedabad és una ciutat amb història, fundada al segle XV per l’emperador mugol Ahmed Shah com a capital del sultanat del Gujarat. Ahmedabad ha vist néixer i formar a gran part de la primera –i excepcional- generació post colonial d’arquitectes indis, encapçalats pel gran mestre V.B. Doshi (l’altre gran referent, Ch. Correa no es trobava gaire lluny, a la veïna Mumbai), i que han influït a les generacions contemporànies.
Ahmedabad, té a més una de les obres importants de l’arquitecte nord-americà L. Kahn, l’Indian Institute of Management. I si no hagués estat per la miopia de l’ajuntament denegant una llicència per a un edifici d’oficines, de Wright, Ahmedabad hagués estat l’única ciutat del món amb obres de F.Ll.Wright, Le Corbusier i L. Khan. Al seu emplaçament es va construir als anys 60 la Calico Dome, una botiga de disseny innovador amb una cúpula inspirada en els dissenys de W. Fuller. Tots aquests projectes han estat promoguts per una burgesia industrial del sector tèxtil, que han estat mecenes i han promogut l’arquitectura, el disseny, l’art i el coneixement.
Des del punt de vista internacional, Chandigarh i Ahmedabad comparteixen un referent arquitectònic, Le Corbusier. Són les dues úniques ciutats de l’Índia on el mestre ha deixat part del seu llegat. Perquè no es tracta de projectes menors, a cada una d’aquestes ciutats Le Corbusier va projectar obres mestres. A Chandigarh, el seu llegat (juntament amb Pierre Jeanneret) és present a pràcticament cada cantonada, perquè a més a més va ser l’autor i executor del seu planejament. La ciutat -a grans trets- ha funcionat, i tot i la renovació de part dels habitatges privats, el paisatge urbà manté la seva coherència. Els seus habitants es senten orgullosos de viure a “la ciutat de Le Corbusier” i les normatives urbanístiques han respectat i preservat aquest tret diferencial. Òbviament existeixen les tensions i no tot es perfecte, però es pot dir a grans trets, que la ciutat ofereix una bona qualitat de vida.
Chandigarh es troba en un moment molt interessant per fer front als reptes que li planteja els més de 50 anys d’existència i la pressió del sector immobiliari a una ciutat amb el sòl pràcticament esgotat, on més del 50% és públic. Des del punt de vista de les infraestructures la ciutat necessita amb urgència adoptar sistemes de transport ràpids, eficients i mediambientalment no contaminants i la creació d’àrees de nova centralitat. Des d’aquest punt de vista, l’aportació que els arquitectes catalans podem fer és interessant pel bagatge que tenim en matèria urbanística, d’habitatge i de patrimoni. La col·laboració amb arquitectes locals (recordem que a l’Índia no podem exercir com arquitectes sense tenir un soci local, perquè la nostra titulació no està reconeguda) potser no és fàcil inicialment, però hi ha un mercat i possibilitats per arquitectes amb iniciatives i emprenedoria.
A Ahmedabad es troba el Centre for Environmental Planning and Technology (CEPT), una de les millors escoles d’arquitectura del país. Creada i projectada per V.B.Doshi, és un dels epicentres de la vida local. Tot i que Ahmedabad a diferència de Chandigarh té una rica activitat cultural, i des del punt de vista de les oportunitats que pot oferir per als arquitectes catalans és sobretot, un bon lloc per a la docència i la recerca.
L’Índia es troba actualment, com també passa a gran part del continent asiàtic, en un moment excepcional des del punt de vista urbà. És un moment de canvi, d’expectació i d’il·lusió. Semblarà un tòpic, i tampoc és tan senzill com sembla, però l’Índia del segle XXI és un territori d’oportunitats, i un dels llocs on començaran a passar coses ben aviat.
Ariadna Álvarez, arquitecta. Corresponsal del COAC a Chandigarh, Índia
Chandigarh és una new town construïda als anys seixanta del segle passat i Ahmedabad és una ciutat amb història, fundada al segle XV per l’emperador mugol Ahmed Shah com a capital del sultanat del Gujarat. Ahmedabad ha vist néixer i formar a gran part de la primera –i excepcional- generació post colonial d’arquitectes indis, encapçalats pel gran mestre V.B. Doshi (l’altre gran referent, Ch. Correa no es trobava gaire lluny, a la veïna Mumbai), i que han influït a les generacions contemporànies.
Ahmedabad, té a més una de les obres importants de l’arquitecte nord-americà L. Kahn, l’Indian Institute of Management. I si no hagués estat per la miopia de l’ajuntament denegant una llicència per a un edifici d’oficines, de Wright, Ahmedabad hagués estat l’única ciutat del món amb obres de F.Ll.Wright, Le Corbusier i L. Khan. Al seu emplaçament es va construir als anys 60 la Calico Dome, una botiga de disseny innovador amb una cúpula inspirada en els dissenys de W. Fuller. Tots aquests projectes han estat promoguts per una burgesia industrial del sector tèxtil, que han estat mecenes i han promogut l’arquitectura, el disseny, l’art i el coneixement.
Des del punt de vista internacional, Chandigarh i Ahmedabad comparteixen un referent arquitectònic, Le Corbusier. Són les dues úniques ciutats de l’Índia on el mestre ha deixat part del seu llegat. Perquè no es tracta de projectes menors, a cada una d’aquestes ciutats Le Corbusier va projectar obres mestres. A Chandigarh, el seu llegat (juntament amb Pierre Jeanneret) és present a pràcticament cada cantonada, perquè a més a més va ser l’autor i executor del seu planejament. La ciutat -a grans trets- ha funcionat, i tot i la renovació de part dels habitatges privats, el paisatge urbà manté la seva coherència. Els seus habitants es senten orgullosos de viure a “la ciutat de Le Corbusier” i les normatives urbanístiques han respectat i preservat aquest tret diferencial. Òbviament existeixen les tensions i no tot es perfecte, però es pot dir a grans trets, que la ciutat ofereix una bona qualitat de vida.
Chandigarh es troba en un moment molt interessant per fer front als reptes que li planteja els més de 50 anys d’existència i la pressió del sector immobiliari a una ciutat amb el sòl pràcticament esgotat, on més del 50% és públic. Des del punt de vista de les infraestructures la ciutat necessita amb urgència adoptar sistemes de transport ràpids, eficients i mediambientalment no contaminants i la creació d’àrees de nova centralitat. Des d’aquest punt de vista, l’aportació que els arquitectes catalans podem fer és interessant pel bagatge que tenim en matèria urbanística, d’habitatge i de patrimoni. La col·laboració amb arquitectes locals (recordem que a l’Índia no podem exercir com arquitectes sense tenir un soci local, perquè la nostra titulació no està reconeguda) potser no és fàcil inicialment, però hi ha un mercat i possibilitats per arquitectes amb iniciatives i emprenedoria.
A Ahmedabad es troba el Centre for Environmental Planning and Technology (CEPT), una de les millors escoles d’arquitectura del país. Creada i projectada per V.B.Doshi, és un dels epicentres de la vida local. Tot i que Ahmedabad a diferència de Chandigarh té una rica activitat cultural, i des del punt de vista de les oportunitats que pot oferir per als arquitectes catalans és sobretot, un bon lloc per a la docència i la recerca.
L’Índia es troba actualment, com també passa a gran part del continent asiàtic, en un moment excepcional des del punt de vista urbà. És un moment de canvi, d’expectació i d’il·lusió. Semblarà un tòpic, i tampoc és tan senzill com sembla, però l’Índia del segle XXI és un territori d’oportunitats, i un dels llocs on començaran a passar coses ben aviat.
Ariadna Álvarez, arquitecta. Corresponsal del COAC a Chandigarh, Índia
Rabat 2016: 1ª edición del Festival de Arquitectura
Tour BMCE © Revista L'observateur
El 14 de enero 2016 se inauguró la primera edición del Festival de Arquitectura iniciada por el Ministerio de Urbanismo y Planificación del territorio en Rabat con la colaboración del Colegio Nacional de Arquitectos, bajo el tema “Architecture du Maroc: Identité et Créativité” (Arquitectura de Marruecos: Identidad y Creatividad).
Este encuentro anual tiene como objetivo debatir sobre el patrimonio arquitectónico nacional y fomentar la creatividad, modernidad y sostenibilidad en la concepción urbana. El programa de esta edición, que se desarrolló entre el 14 y el 19 de enero, constaba de conferencias, exposiciones, visitas guiadas a monumentos históricos, así como eventos culturales y artísticos.
A lo largo del Festival, se lanzaron dos propósitos importantes en los que me centro a continuación:
D. Merroun, ministro de urbanismo, lanzó el inicio de la creación de empresas de arquitectura en Marruecos para tener la capacidad de presentarse a grandes proyectos y facilitar la política de apertura hacia el mundo árabe y África.
El presidente del Colegio Nacional de Arquitectos, A. Mountassir, insistió sobre la necesidad de establecer medidas disciplinarias para hacer frente a las prácticas fraudulentas de los arquitectos signatarios que perjudican la profesión. El 30% de los profesionales firman planos que no han diseñado, esto supone un 60% de proyectos autorizados, realizados por personas ajenas a la profesión que compran la firma a un arquitecto; lo que constituye un riesgo para la seguridad de los ciudadanos y de los bienes. El Colegio Nacional de Arquitectos condena estas prácticas y ha puesto en marcha una campaña para sanear la profesión.
Siguiendo los principios de sostenibilidad una de las principales atracciones del Festival de este año, es el inicio de la construcción de la torre más alta de África. Con sus 45 pisos y 250 metros de alto, la torre integra diferentes tecnologías de eficacia energética como las fachadas con placas fotovoltaicas para la producción de energía eléctrica.El proyecto del grupo bancario marroquí de comercio exterior, BMCE Bank, incluye un programa multifuncional: un auditorio de 350 plazas, comercios en planta baja, oficinas en los 12 primeros pisos, una parte residencial y un hotel en las plantas superiores.La torre está situada a lo largo del río Bouregreg cerca de Rabat, y viene a culminar el programa de desarrollo cultural de esta ciudad (2014-2018), “Rabat Ville Lumière, Capitale Marocaine de la Culture” (Rabat Ciudad Luz, Capital Marroquí de la Cultura), iniciado por el rey Mohammed VI en mayo 2014.
El plan de desarrollo urbano de Rabat incluye la creación de varios equipamientos culturales innovadores; como el gran teatro de Rabat, la casa de las artes y de la cultura, la biblioteca de archivos nacionales, el museo arqueológico y de las ciencias de la tierra, un cine multiplex, una galería de esculturas, un business center, centros comerciales y diversos hoteles con marina.
El contexto actual de marruecos es un mercado de oportunidades pero controlado. Los arquitectos extranjeros están obligados a asociarse a un arquitecto local para poder participar a concursos o llevar a cabo un proyecto.
Aida EL Kabbaj. Arquitecta. Corresponsal COAC en Rabat.