Holanda i els seus exemples històrics d’habitatge social corporatiu
En aquest informe es destaquen els models cooperativistes de ciutats com Amsterdam, París o Berlín. També senyala com a referent, el sistema d'avaluació de les rendes que han desenvolupat les associacions d'habitatge a Amsterdam. En aquest marc he volgut aprofitar per entrevistar a l'arquitecte holandes Flip Krabbendam, autor d'una de les primeres cooperatives socials d'Holanda. És interessant conèixer com van sorgir i quins són els principals referents, per entendre on han arribat, per tal de poder decidir cap on s'ha d'anar amb el tema d'habitatge social corporatiu a Catalunya.
A Hilversum, Holanda, l'any 1969 una professora d'escola va posar un anunci al diari demanant un arquitecte que pogués construir uns 50 habitatges amb serveis compartits per a nens, avis i malalts. Un espai on es pogués compartir la cuina i d'altres espais comunitaris. Un entorn que encoratgés la solidaritat dins del veïnat (cuidant dels nens, dels malalts, etc.). Cap arquitecte va respondre a la crida però si molta gent va mostrar el seu interès per un habitatge d'aquest tipus.
Aquesta demanda popular va donar peu a la creació del CENTRAAL WONEN, una associació a nivell nacional que va plantejar la construcció d'habitatge social corporatiu. En aquells moments ja hi havia alguna experiència similar a Dinamarca. El resultat de les xerrades, debats i trobades es va anar materialitzant en un primer projecte que va sortir a la llum l'any 1977 a Hilversum (de Hilversumse Meenth), seguit d'un a Rotterdam l'any 1980 (De Banier), projectat per Guss Canoy del despatx EGM i un tercer habitatge a Delft l'any 1981 (Centraal Wonen Delft).
L'edificació de Delft va ser projectada pel Dr. Arquitecte Flip Krabbendam. El Dr. Krabbendam ja s'havia incorporat al grup de treball que anava creant les bases d'on partiria el nou projecte quan encara era estudiant d'arquitectura, en finalitzar la carrera se li va oferir continuar com l'arquitecte dels habitatges. El projecte va començar amb uns 30 habitatges, es va ampliar fins a 75 i, la versió final construïda, va arribar als 100 habitatges. Cal destacar aquí que una de les claus per l'èxit d'aquests projectes és la capacitat de debat, de discussió democràtica, d'associació i de cooperativisme, aptituds molt interioritzades en la societat holandesa. En altres països, una iniciativa com aquesta, podria caure en terra erma i no florir mai.
En el cas de Delft es van fer grups de treball per organitzar les trobades i les xarrades amb els futurs inquilins. Es van dividir per colors: vermell, blau, groc i verd. Aquests colors encara els trobem reflectits en les façanes del projecte construït. Els futurs habitants s'agrupaven en aquells grups en què més identificats s'hi sentien, en funció de les seves necessitats particulars. En les reunions s'anaven intercanviant fins a formar grups consolidats i harmònics. Cada grup "natural" es va anomenar "clúster". Dins de cada Clúster hi havia uns 30 habitants. Cada clúster es va subdividir en unitats més petites de treball, "els grups", que estaven formats per unes deu persones. L'ús de diferents ordres de grandària (30,10...) va permetre anar afinant el grau de serveis i espais que es compartien. D'aquesta manera s'aconseguiren diferents escales d'intimitat a dins d'un mateix macro projecte.
S'ha constatat que en grups molt grans, on els nivells d'intimitat no estan ben resolts, es perd l'harmonia dels espais compartits i se’n ressent la capacitat per resoldre problemes conjuntament. Compartir el dia a dia en grups d'unes deu persones (per exemple: un avi, dos pares més un fill, una parella, un estudiant, dos pares més un altre fill) és raonable. Quan la grandària dels grups augmenta les relacions diàries es fan més difícils de compaginar. La convivència a qualsevol nivell sempre porta a friccions i complicacions que són més fàcils de resoldre en comunitats petites que en agrupacions més grans. Per això l'experiència de grups i subgrups en funció de graus d'intimitat a Delft ha tingut molt bona acollida i ha proporcionat bons resultats.
Algunes dades del projecte:
Construït: 1980-1981
Disseny: 1975-1979 amb la participació dels futurs inquilins.
Arquitectes: Dr. arquitecte Krabbendam i els futurs inquilins.
Propietari: Corporativa d'Habitatges "Duwo"
Habitants: unes 100 persones
Lloguers: depèn de la grandària de la unitat: 17m2, 150 euros: 30m2 250 euros
Energia i aigua: 120 euros per persona.
Equipaments compartits:
Per a tot el col·lectiu: lloc de trobada/bar, espai per a "hobbies suaus" de 9x4m (com ioga, teràpies com "mindfulness"), espai per "hobbies matussers" (com ceràmica, fusteria, etc.) i un hort on cultivar vegetals i fruites.
El projecte es divideix en 4 Clústers amb espai de rentadores, espai per guardar les bicicletes, espai de treball (pintar, treballs manuals, etc.), un jardí i alguns amb una sala d'estar.
Cada Clúster conté 2, 3 o 4 grups que comparteixen en una planta baixa comuna una cuina gran i banys, i als pisos hi ha unes mini cuines i bany. Alguns també tenen una salsa d'estar comuna.
Total espai privat: 4700m2
Total Espai compartit: 1300m2
Per a més informació sobre Centraal Wonen Holanda, podeu mirar el web nacional: www.lvcw.nl
Per a més informació sobre Centraal Wonen Delft, podeu consultar el web www.cwdelft.nl
En cas que volguéssiu més informació o fer una visita guia, podeu contactar amb nosaltres via Noord Zuid Architectuur.
Finalment, fóra bo anar un pas més enllà i destacar noves iniciatives de convivència que estan sorgint en aquests moments i que tenen com a base l’habitatge social col·lectiu. Destaquen especialment iniciatives vinculades a qüestions de sostenibilitat: Els "ecovillages", "erthhips", el projecte "Iewan" a Nijmegen www.iewan.nl , els "commons" i els "transition towns".
Marta Companys Taxés, arquitecta. Corresponsal del COAC a Gouda, Holanda.
- Inicieu sessió per a enviar comentaris
- Español
Rotterdam: un campo experimental para la arquitectura y el urbanismo
En 1914 la ciudad de Rotterdam empezó su expansión, derribando sus murallas, hasta llegar a nuestros días, dónde tiene el puerto más grande de Europa y el segundo más grande del mundo. El porvenir de la ciudad era muy bueno en aquellas fechas, hasta que el proceso natural y lineal de desarrollo de la ciudad se interrumpió el 14 de mayo de 1940 y cambió su historia.
Rotterdam fue bombardeada durante la guerra por los alemanes, un episodio nazi de sólo quince minutos, pero los efectos destructivos que originó fueron enormes y devastadores, haciendo de la ciudad prácticamente una tabula rasa. Posteriormente, después de la guerra, al fin de los años 60, comenzó la reconstrucción y sobretodo una apuesta clara por la innovación y la modernización en todos sus ámbitos, y por supuesto, en el urbano y el arquitectónico.
Esta apuesta por el desarrollo fue y es el símbolo que llevó a la reconstrucción, pero también llevó a perder una parte de la memoria del pasado. En estas circunstancias las características de las construcciones arquitectónicas funcionalistas encontraron un terreno fértil donde expandirse. Esta sensibilidad de hacer dialogar el contexto existente con la modernidad fue la base de la escuela en las nuevas generaciones, poniendo las bases para una alternativa al post modernismo y al funcionalismo.
Una de las zonas de la ciudad de interés a visitar es la isla de Wijnhaven (Puerto del Vino), situada en una posición estratégica entre el centro de Rotterdam y el río Maas. Ésta fue transformada en un barrio residencial atractivo donde edificios de nueva construcción se integran con las construcciones de los años cincuenta. El proyecto, para equilibrar las exigencias del mercado inmobiliario sin alterar las características de la isla promovió adoptar un modelo de regeneración dinámica, una estrategia abierta, similar a las leyes del zooning de los EEUU, donde el posicionamiento, la forma y la dimensión de los edificios no son definidos a priori.
Durante el proyecto del masterplan, el desarrollo del programa funcional se proyectó con una serie de usos mixtos, un uso híbrido y entonces se le denominó “Transformación Dinámica”. Impulsado por el propio Municipio de Rotterdam, ha mejorado en gran medida el modelo de vida en la zona centro de la ciudad.
Las únicas reglas previstas son referidas a la conservación de los volúmenes pre-existentes y las proporciones de los nuevos high rise respecto al área proyectual en modo de preservar las visuales panorámicas y la incidencia de la luz natural.
The Red Apple, es una de las torres más conocidas, es un elegante y esbelto rascacielos de 123 metros de altura que destaca por encima del conjunto por su característica fachada de líneas rojas verticales. Esta torre de apartamentos recuerda a la arquitectura americana de la ciudad de Chicago, aunque en realidad forma parte de un complejo que está junto a diferentes tipologías residenciales, actividades comerciales y oficinas, y ocupa la extremidad Este de la isla y por las otras tres partes restantes se rodea de agua.
El edificio está construido por tres bloques independientes: el edificio de 5 pisos pre-existente, una torre de 120 metros y un volumen pentagonal de 53 metros en voladizo superando la estructura principal. Los pisos inferiores con oficinas, actividades comerciales y los servicios están organizados entorno a una galería central en correspondencia de la Scheempsmaerkersstraat, una de las conexiones que en origen atraviesan la isla y que el proyecto ha intencionadamente enfatizado el centro con funciones de carácter público. Las fachadas son completamente recubiertas de láminas de aluminio rojo anodizado con elementos en madera y vidrio. Los alzados de la torre siguen las líneas verticales y se diferencian según la orientación así que las aberturas en fachada garanticen a cada apartamento una óptima visual del entorno.
Esta vanguardista obra híbrida de color rojo luce brillante en esta zona centro de la ciudad y además se integra con el tejido urbano, siendo un buen ejemplo de innovación y modernización entre el entorno, los edificios existentes y la nueva construcción.
Angel Cerezo, arquitecto. Corresponsal del COAC en Rotterdam, Holanda.
Enero 2017
- Inicieu sessió per a enviar comentaris
- Català
Rotterdam: un camp experimental per a l'arquitectura i l'urbanisme
El 1914 la ciutat de Rotterdam va començar la seva expansió, enderrocant les muralles, i ha arribat als nostres dies amb el port més gran d'Europa i el segon més gran del món. Les perspectives de la ciutat eren molt bones en aquelles dates, fins que el procés natural i lineal de desenvolupament de la ciutat es va interrompre el 14 de maig de 1940 i va canviar la seva història.
Rotterdam va ser bombardejada durant la guerra pels alemanys, un episodi nazi de només quinze minuts, però els efectes destructius que va originar van ser enormes i devastadors, fent de la ciutat pràcticament una tabula rasa. Posteriorment, després de la guerra, a la fi dels anys 60, va començar la reconstrucció i sobretot una aposta clara per la innovació i la modernització en tots els seus àmbits, i per descomptat, en l'urbà i l’arquitectònic.
Aquesta aposta pel desenvolupament va ser i és el símbol que va portar a la reconstrucció, però també va portar a perdre una part de la memòria del passat. En aquestes circumstàncies, les característiques de les construccions arquitectòniques funcionalistes van trobar un terreny fèrtil on expandir-se. Aquesta sensibilitat de fer dialogar el context existent amb la modernitat va ser la base de l'escola en les noves generacions, posant les bases per a una alternativa al post modernisme i al funcionalisme.
Una de les zones de la ciutat d'interès a visitar és l'illa de Wijnhaven (Port del Vi), situada en una posició estratègica entre el centre de Rotterdam i el riu Maas. Aquesta va ser transformada en un barri residencial atractiu on edificis de nova construcció s'integren amb les construccions dels anys cinquanta. El projecte, per equilibrar les exigències del mercat immobiliari sense alterar les característiques de l'illa va promoure adoptar un model de regeneració dinàmica, una estratègia oberta, similar a les lleis del zooning dels EUA, on el posicionament, la forma i la dimensió dels edificis no són definits a priori.
Durant el projecte del masterplan, el desenvolupament del programa funcional es va projectar amb una sèrie d'usos mixtos, un ús híbrid i llavors va passar a denominar-se "Transformació Dinàmica". Impulsat pel propi Municipi de Rotterdam, ha millorat en gran mesura el model de vida a la zona centre de la ciutat.
Les úniques regles previstes són referides a la conservació dels volums pre-existents i les proporcions dels nous high rise respecte a l'àrea projectual en manera de preservar les visuals panoràmiques i la incidència de la llum natural.
The Red Apple, és una de les torres més conegudes, és un elegant i esvelt gratacels de 123 metres d'alçada que destaca per sobre del conjunt per la seva característica façana de línies vermelles verticals. Aquesta torre d'apartaments recorda a l'arquitectura americana de la ciutat de Chicago, encara que en realitat forma part d'un complex que està al costat de diferents tipologies residencials, activitats comercials i oficines, i ocupa l'extremitat Est de la illa i per les altres tres parts restants s'envolta d'aigua.
L'edifici està construït per tres blocs independents: l'edifici de 5 pisos pre-existent, una torre de 120 metres i un volum pentagonal de 53 metres en voladís superant l'estructura principal. Els pisos inferiors amb oficines, activitats comercials i els serveis estan organitzats entorn a una galeria central en correspondència de la Scheempsmaerkersstraat, una de les connexions que en origen travessen l'illa i que el projecte ha emfatitzat intencionadament el centre amb funcions de caràcter públic. Les façanes són completament recobertes de làmines d'alumini vermell anoditzat amb elements en fusta i vidre. Els alçats de la torre segueixen les línies verticals i es diferencien segons l'orientació així que les obertures en façana garanteixin a cada apartament una òptima visual de l'entorn.
Aquesta avantguardista obra híbrida de color vermell llueix brillant en aquesta zona centre de la ciutat i a més s'integra amb el teixit urbà, sent un bon exemple d'innovació i modernització entre l'entorn, els edificis existents i la nova construcció.
Angel Cerezo, arquitecte. Corresponsal del COAC a Rotterdam, Holanda.
19 gener 2017
- Inicieu sessió per a enviar comentaris
- Español
El bouwmeester de Bruselas formado en Barcelona
"Es el momento de pasar a la acción" En estos términos se expresó Kristiaan Borret anunciando su aparición en la escena de Bruselas cuando fue escogido en 2015 para suceder a Olivier Basten como bouwmeester de la ciudad, el segundo de la historia de la capital belga. De formación arquitecto (KU Leuven), urbanista (Master en Urbanismo por la UPC, Barcelona) y diplomado en filosofía (KU Leuven) y ciencias políticas (UCL Louvain-la-Neuve), su carrera profesional ha estado marcada por su capacidad de moverse entre la teoría y la práctica, el sector público y el privado, la política y el diseño, la arquitectura y el urbanismo, Flandes y Bruselas ... Borret es también profesor de proyectos urbanos en la universidad de Gante y durante 8 años (2006-2014) fue el bouwmeester de Amberes, antes de ser polémicamente destituido por desavenencias de raíz con el nuevo ejecutivo de la ciudad.
El bouwmeester, o maestro arquitecto, es una figura clave en Bélgica, a caballo entre una visión sociopolítica de la organización del territorio y un seguimiento más a pie de la realidad de la profesión y el entorno construido. En sus inicios surgió en la región flamenca con el vlaamsbouwmeester y el de Amberes y poco a poco se ha ido extendiendo por otras grandes ciudades del país como Charleroi y Bruselas. El reto principal que debe afrontar este profesional durante los 5 años que dura su mandato es velar por la calidad del entorno, tanto a nivel arquitectónico como urbanístico y de espacio público. Su objetivo, por tanto, no es controlar los proyectos y el cumplimiento de la normativa de forma "policíaca", sino intervenir el máximo durante momentos de gestación de los proyectos urbanos para orientar los procesos de decisión y estimular la creatividad, la innovación y la calidad del resultado. Así, es en los inicios de cualquier proyecto donde la intervención del bouwmeester puede convertirse en capital para convencer a los promotores (públicos o privados) de organizar un concurso en las mejores condiciones para garantizar por un lado unas buenas condiciones de trabajo para los equipos que participen (remuneración, libre competencia, número limitado de participantes) y por otro cultivar la ambición urbana y arquitectónica de una ciudad o de una región.
El gran reto de la etapa de Borret será cambiar la mentalidad del sector privado de la ciudad para mejorar la calidad de las grandes promociones de viviendas y oficinas, indicando una selección de términos y zonas de actuación prioritaria, y trabajando al mismo tiempo con un equipo de actores provenientes tanto del sector público como privado que compartan esta voluntad de hacer evolucionar el sistema. Por otra parte el papel crítico del bouwmeester será clave para la ciudad para conducir los grandes debates del momento como: las formas densificación de la ciudad en constante crecimiento demográfico; la convivencia del sector terciario con las zonas productivas claves para el buen funcionamiento del territorio (plan estratégico a lo largo del canal que cruza toda la capital de sur a norte; afrontar las múltiples identidades locales y atmósferas de cada barrio como una oportunidad en potencia; la valorización e integración en la ciudad del patrimonio histórico y finalmente el papel del arquitecto como actor que tiene la responsabilidad moral y profesional de mejorar la calidad de la vida urbana.
Marina Berbel, arquitecta. Corresponsal del COAC en Bruselas, Bélgica
- Inicieu sessió per a enviar comentaris
- Català