A Colòmbia, així com les ciutats llatinoamericanes, l'arbrat urbà continua sent gestionat com a element accessori. Encara que la seva presència és generalitzada a algunes ciutats són abundants, el seu tractament tècnic no respon al seu impacte real sobre el funcionament de la ciutat.

La bretxa és clara, mentre l'arbre compleix funcions estructurals com ara regulació tèrmica, maneig hídric, qualificació de l'espai públic, roman com una gestió no articulada; sense directrius clares ni integració institucional.

A l'àrea metropolitana de Bucaramanga, aquesta condició s'expressa en conflictes recurrents entre arbrat i infraestructura, interferències amb xarxes, deteriorament d'andanes i podes severes com a solucions immediates o correctives. No són casos aïllats, sinó un patró operatiu. 

El problema no és la manca de cobertura arbòria o espais verds millorats sinó l'absència d'un sistema tècnic que permeti gestionar-la com a part integral de la ciutat.

A partir d’això, el 2026 es va realitzar un document o manual de silvicultura que realment comenci a donar lineaments i estratègies de reverderitzar la ciutat per preservar-ne la vegetació, i tenir un instrument que ajudi a millorar l'ecosistema verd amb espècies regionals i algunes que s'han adoptat per temps i funció, sense generar mal i sí que enfortint algunes espècies locals que estaven en perill.

Un tema clau és “el buit operatiu”, els marcs normatius ambientals existents estableixen principis de protecció i sostenibilitat, però no resolen el nivell operatiu. No defineixen amb precisió com intervenir l‟arbre en condicions urbanes reals.

En el context colombià, instruments com el “POT – Pla d'Ordenament Territorial” o lineaments ambientals regionals incorporen l'arbrat com a part del sistema ecològic, però no estableixen paràmetres de plantació o sembra, selecció d'espècies per tipologia urbana. Tampoc no protocols de manteniment o coordinació amb xarxes de serveis.

Aquesta absència genera discrecionalitat tècnica i decisions inconsistents entre entitats i contractistes.

En aquest cas, el manual com a instrument tècnic davant d'aquest buit, el desenvolupament d'un manual operatiu de silvicultura urbana permet traduir la norma en criteris aplicables. No és un instrument regulador addicional sinó una eina d'estandardització.

La seva estructura s'aborda des de quatre components:

1- Selecció d'espècies

Classificació segons condicions urbanes específiques: amplada d'andanes, jerarquia vial, presència de xarxes i disponibilitat de sòl. A Bucaramanga, la plantació històrica d'espècies de gran port en seccions reduïdes ha derivat en conflictes recurrents que es podrien evitar amb criteris previs de compatibilitat.

2- Protocols d'implantació

Definició de dimensions mínimes d'escocells, volums de sòl i distàncies de plantació. L´absència d´aquests paràmetres explica la baixa supervivència d´individus i el seu creixement inadequat.

3- Manteniment i maneig

Estandardització de podes, tractaments fitosanitaris i cicles de reposició. A l'àrea metropolitana, gran part de les intervencions corresponen a podes correctives, cosa que incrementa costos i redueix la vida útil de l'arbre.

4- Articulació amb infraestructura

Integració de l'arbratge amb xarxes de serveis, mobiliari i sistemes de drenatge. La manca de coordinació entre entitats, evident en múltiples corredors urbans de Bucaramanga i la seva àrea metropolitana, és una de les causes principals del deteriorament del sistema.

El canvi d’enfocament és determinant. L'arbre com a infraestructura és com s'hauria d'entendre, amb funcions específiques com L'arbrat urbà ha de funcionar com a regulador tèrmic en entorns densos, maneig d'aigües de les pluges, millora de condicions d'habitabilitat i estructuració de l'espai públic, aquest procés s'està implementant i és liderat per l'Àrea Metropolitana de Bucaramanga i l'alcaldia d'aquest municipi.

En una ciutat com Bucaramanga, amb alta exposició solar i pendents marcades, aquestes funcions no són accessòries. Tot i això, la gestió actual no respon a aquesta condició, sinó a una lògica fragmentada. Assumir l'arbre com a infraestructura implica exigir estàndards tècnics comparables als de qualsevol sistema urbà.

La implementació d'un manual operatiu permet un “Impacte en la gestió”, ajuda a reduir conflictes amb xarxes i infraestructura, disminuir intervencions correctives, optimitzar recursos públics i millorar la coherència del paisatge urbà, encara més rellevant, permet passar d'una gestió reactiva a una planificació anticipada de l'arbrat.

"En el context metropolità de Bucaramanga, on coexisteixen diversos municipis amb capacitats tècniques dispars, l'estandardització adquireix un valor addicional: facilita la coordinació interinstitucional sense dependre exclusivament de marcs normatius."

El valor del manual no rau en la seva formulació, sinó en la seva adopció.             La seva efectivitat depèn de la incorporació obligatòria en contractació pública, ús per part d’operadors tècnics, capacitació institucional i seguiment i actualització, sense aquests elements, el manual no modifica la pràctica existent. En definitiva, les ciutats intermèdies no requereixen nous marcs conceptuals, sinó eines operatives que permetin implementar-ne els existents. La gestió de l'arbrat urbà evidencia aquest desfasament de manera clara. Un manual de silvicultura urbana permet estandarditzar decisions, reduir incertesa tècnica i consolidar l’arbre com a part estructural de la ciutat. La seva aportació és pràctica, ordenar la intervenció i millorar l'eficiència del sistema. Sense aquest tipus d’instruments, la gestió continuarà sent fragmentada i costosa, independentment del marc normatiu vigent.

Per això s'aposta a un manual de silvicultura fàcil de manejar i competent, informació completa i aprovat per les autoritats ambientals i municipals, però sobretot el bon maneig per part de les entitats públiques i privades. La ciutat més verda és una estratègia clara per millorar la qualitat de vida a les ciutats i Bucaramanga i la seva Àrea Metropolitana s'enfoquen per això.

Rodolfo Torres Puyana, Arquitecte. Corresponsal del COAC a Bucaramanga, Colòmbia. Abril 2026.