Propers Actes
Conferència de Pol Castelló en el marc de la II Biennal AJAC
Conferència de Pol Castelló en...
Exposició "Arquitectes en construcció. Recull de PFC...
Exposició "Arquitectes en...
“Voldria un jardí de quadres i llibres”, per a Manuel Gausa Navarro
Manuel Gausa haurà marxat d’aquest mon massa d’hora, sense dubte. Vull creure que no va patir físicament, li feia terror.
Tot mirant d’escriure aquest text breu, em ve la necessitat d’estendre’m sobre la seva gran humanitat més que sobre la influència de la seva reflexió arquitectònica, o més que sobre la seva obra i projectes on va portar a la pràctica idees innovadores en l’àmbit de l’habitatge i de la concepció urbana.
Així per començar, el perfil de Manuel se’m fa totalment polièdric; si es pot dir que ens anem construint per contradiccions, ell en devia ser el gran paradigma.
Provenia d’una família d’artistes, tant per part de mare, Esperanza Navarro, que era actriu radiofònica i que va morir aquest gener passat, com per part de pare, Manel Gausa, actor i fotògraf. Igualment, li agradava saber-se en la línia més seriosa i potser convencional dels seus avis Manuel Gausa i Raspall i el besavi Manuel Joaquim Raspall, tots dos bons arquitectes.
D’aquests ancestres, Manuel en va recollir una fantasia innata i una curiositat infinita, una certa folia que neutralitzava amb el món més realista, responsable i pragmàtic dels seus estudis Bac C-Batxillerat Científic al Lycée Français de Barcelona. Així, els estudis d’Arquitectura, i la carrera subseqüent, li van permetre combinar raó i una manera més visionària o il·luminada per a enfrontar-se al dia a dia.
Manuel es va comprometre en les activitats que va emprendre sense límits, es va abocar en tot, d’una manera gairebé èpica -i potser tràgica- amb tanta energia com n’era capaç. Alhora, per contradicció, solia explicar amb molta naturalitat que ell era un mandrós de mena, per això havia nascut de cesària!
Va construir un itinerari professional coherent, dotant el seu coneixement de corpus teòric i alhora d’experiències reals: el pas primer per la redacció de Quaderns d’Arquitectura el va portar a ser-ne després un director obert a les tendències i alhora influent, per a seguir amb l’editorial Actar de la que fou cofundador, juntament amb Ramon Prat. Va participar en simpòsiums, escriure articles especialitzats i va publicar llibres, però segurament serà més recordat per Metàpolis i per Archilab, iniciatives que va desenvolupar amb Vicente Guallart i Willy Muller, teoritzacions urbanes que arrenquen una nova manera de considerar l’espai urbà, la seva forma i el seu creixement, tot fonamentat en tecnologies avançades i principis sociològics contemporanis. Alhora d’aquestes visions gairebé futuristes, es va interessar per les formes de viure, més concretes, que li van ser matèria per a la seva tesi doctoral entorn de l’habitatge. Per necessitat de portar a la pràctica alguns dels seus arguments, i també per l’ambició lícita personal de construir, va obrir despatx professional. El primer amb Montse Torras i Aureli Santos, després amb Florence Raveau, des del qual va participar en nombrosos concursos i realitzar alguns edificis dels quals destaca el bloc d’habitatges a París, al barri de Clichy-Batignolles.
L’ensenyament ha estat un fil conductor en la seva carrera. Ordenar les idees pròpies per a poder explicar-se i així oferir generosament el coneixement, ser “mestre” era natural en ell. Sempre li va agradar la transmissió d’informació, la conversa positiva i perquè no la polèmica. No obstant això, Manuel era abans de tot pacifista, i evitava les confrontacions que no fossin en les idees. Sense dubte li hauria agradat ser reconegut a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, com bé apuntava en Vicente Guallart a Toni Ribas en l’Ara del 23 d’agost del 2025. Va trobar altres plataformes: L’IAAC (Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya) de la qual va ser cofundador amb Vicente Guallart va ser una tribuna des de la qual explicar les idees inicialment encaixades en Metàpolis i evolucionades cap a la construcció d’un món sostenible. Després va guanyar plaça de professor i seguidament de catedràtic a la facultat d’arquitectura de Gènova. Hi tenia el prestigi imprescindible perquè li encarreguessin aquest estiu la lectura de 600 publicacions com a comissari de la qualitat científica dels seus col·legues italians.
Per a engegar aquest motor imparable que podia ser Manuel un cop vençuda una certa peresa inicial, s’havia de produir prèviament un enamorament, un acostament produït per la curiositat, per una ambició intel·lectual, pel desvetllament d’una certesa, un repte personal o una allau de generositat, a vegades per un cert vertigen que el conduïa a situacions de risc. La seva força no responia a una anàlisi estratègica de conveniències personals, actuava per conviccions i per compromís, i a voltes també per impuls.
Refinat i afrancesat, ben plantat, delicat en les maneres i amb un cert aire “négligé” elegant, era també un gran tímid que aconseguia gràcies a una dosi alta de sentit de l’humor i bonhomia resoldre les situacions divertides o complicades en què es va trobar, sovint desencadenant una riallada sonora i amiga que no oblidarem.
No fa gaire Manuel va escriure que ja tenia ganes de retir: “com Voltaire, “à cultiver mon jardin”, encara que sigui un jardí de quadres i llibres en lloc de flors.” Una il·lusió en la que comptava amb la seva Isabel inseparable, el seu fill Desislav i amb la colla d’amics incondicionals del seu curs del Lycée.
Marta Cervelló, agost 2025
