Puntúa de l'1 al 5 els següents aspectes de les noves seccions.
Pregunta 1 2 3 4 5
Disseny del nou entorn
Facilitat d’ús
Utilitat de les gestions que pots realitzar
Impressió general

Revista de corresponsales: Tesoros ocultos del norte de Portugal: A Quinta de Cabanas

© Mònica Alcindor

A lo largo del último tercio del siglo XX en el norte de Portugal se ha producido la propagación gradual de la conciencia protectora en toda la sociedad del patrimonio histórico anónimo. Las transformaciones profundas del tejido productivo, económico y social han ido provocando la obsolencia funcional y a su vez han ido aumentando el valor testimonial y sentimental de esta arquitectura, símbolo de una organización productiva y familiar fundamental en la historia del país. 

Al igual que cualquier área, el norte de Portugal contiene unas características definitorias con unas sutilezas que la han conferido el carácter que lo identifica con esta zona tan concreta y particular. Se trata de un saber técnico profundamente anclado a esta zona que se han creado a través de unos principios bajo los cuales se estableció la tradición local como resultado de la creación de asentamientos humanos sostenibles resultado de factores ecológicos y culturales.

El patrimonio arquitectónico auna multitud de papeles en las sociedades eurocéntricas. Este reconocimiento es de vital importancia para poder plantear la naturaleza de las intervenciones en el patrimonio que a lo largo del tiempo serán necesario realizar tanto para mantenimiento como para adaptación a las nuevas realidades que vayan surgiendo. Así como para comprender las referencias culturales que han conformado los modelos cognitivos de la colectividad.

En resumen lo que subyace es que el patrimonio arquitectónico encarna universos simbólicos que contienen rasgos identificatorios, relacionales e históricos. Sus formas e imágenes generan, lo que se conoce como seguridad ontológica, es decir, la confianza en la continuidad del pasado, presente y futuro, y que las conecta con las prácticas sociales rutinarias (Giddens, 2013).

Desde esta perspectiva el Norte de Portugal contienen tesoros no siempre visibles al interesado arquitecto que visita la zona. Un ejemplo notable de este patrimonio lo representa la casa señorial de “A Quinta de Cabanas”.

Un espacio de libertad en la época de Salazar donde un importante, pero casi olvidado poeta portugués, Pedro Homem de Mello, encontró su refugio. Vivió la mayor parte de su vida en Afife en su residencia del Convento de Cabanas, que fue su refugio y lugar de inspiración para escribir. Situado en una ladera de la margen derecha del río Afife, este convento forma parte de la Quinta de Cabanas y consta de una iglesia con torre campanario, presbiterio y dependencias conventuales.

El convento fue construido en 570, por S. Martinho de Dume y en 746 destruido por los árabes, siendo reconstruido posteriormente. Siglos después el conjunto conventual fue reformulado a principios del siglo XVII, en una serie de obras que le dio el aspecto actual.

Ya en 1834, con la extinción de las Órdenes Religiosas, el convento y los bienes circundantes pasaron al Tesoro Nacional, siendo vendidos en marzo de ese año en pública subasta al General Luís do Rego, Vizconde de Geraz do Lima; a partir de entonces el convento pasaría a tener varios propietarios. En el siglo XX, el Convento de São João de Cabanas se hizo conocido por ser el lugar de vacaciones del poeta Pedro Homem de Mello.

Este monumento fue clasificado por IPPAR (Instituto Português do Patrimónioo Arquitetónico) ya extinto, en 1997, como Bien de Interés Público.

 

REFERENCIAS

Giddens, A. (2013). The consequences of modernity. Hoboken.

Pedro Homen de Mello: Poeta do ‘Povo que lavas no rio’! (2022, Mayo 2). In Minho Digital. Retrieved from https://www.minhodigital.com/news/pedro-homem-de-mello-poeta.

          

Mònica Alcindor, arquitecta. Corresponsal del COAC a Viana de Castelo, Portugal. Mayo 2022

PDF version

Tornar

Revista de corresponsals: Tresors Ocults del Nord de Portugal: “A Quinta de Cabanas”

© Mònica Alcindor

Al llarg del darrer terç del segle XX al nord de Portugal s'ha produït la propagació gradual de la consciència protectora a tota la societat del patrimoni històric anònim. Les transformacions profundes del teixit productiu, econòmic i social han anat provocant l'obsolència funcional i han augmentat alhora el valor testimonial i sentimental d'aquesta arquitectura, símbol d'una organització productiva i familiar fonamental a la història del país.

Com qualsevol àrea, el nord de Portugal conté unes característiques definitòries amb unes subtileses que li han conferit el caràcter que l'identifica amb aquesta zona tan concreta i particular. Es tracta d´un saber tècnic profundament ancorat a aquesta zona que s´ha creat a través d´uns principis sota els quals es va establir la tradició local com a resultat de la creació d´assentaments humans sostenibles resultat de factors ecològics i culturals.

El patrimoni arquitectònic té una multitud de papers a les societats eurocèntriques. Aquest reconeixement és de vital importància per poder plantejar la naturalesa de les intervencions en el patrimoni que al llarg del temps caldrà fer tant per a manteniment com per a adaptació a les noves realitats que vagin sorgint. Així com per comprendre les referències culturals que han conformat els models cognitius de la col·lectivitat.

En resum, el que subjau és que el patrimoni arquitectònic encarna universos simbòlics que contenen trets identificatoris, relacionals i històrics. Les seves formes i imatges generen, cosa que es coneix com a seguretat ontològica, és a dir, la confiança en la continuïtat del passat, present i futur, i que les connecta amb les pràctiques socials rutinàries (Giddens, 2013).

Des d'aquesta perspectiva, el Nord de Portugal contenen tresors no sempre visibles a l'interessat arquitecte que visita la zona. Un exemple notable d'aquest patrimoni el representa la casa senyorial “A Quinta de Cabanas”.

Un espai de llibertat a l'època de Salazar on un important, però gairebé oblidat poeta portuguès, Pedro Homem de Mello, va trobar el seu refugi. Va viure la major part de la seva vida a Afife a la seva residència del Convent de Cabanas, que va ser el seu refugi i lloc d'inspiració per escriure. Situat en un vessant del marge dret del riu Afife, aquest convent forma part de la “A Quinta de Cabanas” i consta d'una església amb torre campanar, presbiteri i dependències conventuals.

El convent va ser construït en 570, per S. Martinho de Dume i en 746 destruït pels àrabs, sent reconstruït posteiorment. Segles després el conjunt conventual fou reformulat aprincipis del segle XVII, en una sèrie d'obres que li donà l'aspecte actual.

Ja en 1834, amb l'extinció de les Ordres Religioses, el convent i els béns circumdants van passar al Tresor Nacional, sent venuts al març d'aquell any en pública subhasta al General Luís do Rego, Vescomte de Geraz do Lima; a partir de llavors el convent passaria a tenir diversos propietaris. Al segle XX, el Convent de Són João de Cabanas es va fer conegut per ser el lloc de vacances del poeta Pedro Homem de Mello.

Aquest monument va ser classificat per IPPAR (Institut Português do Patrimónioo Arquitetónico) ja extint, en 1997, com a Bé d'Interès Públic.

  

Mònica Alcindor, arquitecta. Corresponsal del COAC a Viana de Castelo, Portugal. Maig 2022

  

Referències

Giddens, A. (2013). The consequences of modernity. Hoboken.

Pedro Homen de Mello: Poeta do 'Povo que rentes no rio'! (2022, Maig 2). In Minho Digital. Retrieved from https://www.minhodigital.com/news/pedro-homem-de-mello-poeta

PDF version

Tornar

Revista de corresponsales: Hábitat saludable en Argentina

© Ciudad_Jardín_Palomar_Plaza_Plate. Picasa wikimedia commons

Hoy, al igual que sucedía en épocas pasadas, los arquitectos debemos hacer frente a los inesperados desafíos que se presentan y demandan soluciones atendiendo cuidadosamente las distintas disciplinas implicadas en el acto creativo del hábitat o de la vivienda.

Los últimos acaecimientos sucedidos como la pandemia en el 2020 y sus consecuencias como el confinamiento obligatorio y las condiciones de habitabilidad de las viviendas, han focalizado toda nuestra atención y nos han obligado a una profunda reflexión.

Hechos que nos llevan a examinar nuevamente el hacer arquitectura para dar soluciones a necesidades básicas y esenciales “olvidadas” o no siempre tenidas en cuenta según las “modas” o por distintos intereses desatendiendo el bienestar de los habitantes.

Si proyectamos una mirada atrás y observamos algunos de los distintos sucesos ocurridos aproximadamente desde el siglo XIX, como los avances en la industrialización, en la ciencia y salud, en nuevas tecnologías y podemos comprobar como en determinados periodos estos acontecimientos influyeron directamente en la evolución del hábitat y en la vida de los individuos y en el conjunto de la sociedad.

Una aportación trascendental para la salud y vivienda como para el   bienestar de la humanidad fueron las teorías higienistas desarrolladas principalmente por investigadores de la salud (hacia fines del siglo XVIII, en Francia) y que llegaron como resultado de sus investigaciones la aplicación de políticas apropiadas para luchar contra la insalubridad de las viviendas. Sol, aire, higiene.

Influenciados por estas teorías, arquitectos y urbanistas integraron el Movimiento higienista, a finales del XIX y principio del XX, la Casa Lovell de Richard Neutra (1927-1929) donde aplicó sus ideas sobre la vivienda saludable.

Fundamental aportación, también, se debe al método de planificación urbana iniciado en 1898 por Ebenezer Howard (1850-1928) en el Reino Unido, conocido como Movimiento Ciudad Jardín.

Fue una idea revolucionaria dejando un legado de principios y enfoques de planificación. Los principios de planificación se derivaron de evitar la degradación ambiental debido a la migración de personas del campo a las ciudades durante la revolución industrial en la Inglaterra del siglo XIX.

Con las premisas urbanísticas de hoy podemos decir que Las ciudades jardín estaban destinadas a ser comunidades sostenibles planificadas y autosuficientes, rodeadas de verde, que contenían áreas proporcionales de residencias, industria y agricultura.

En Argentina también encontramos ejemplos contemporáneos del modelo inglés. Puede destacarse la Ciudad Jardín de El Palomar Inaugurada en 1944 en Buenos Aires. Con los años fueron sufriendo modificaciones a causa de la especulación del uso el suelo avalado por las políticas urbanísticas.

Ejemplo de ello es el actual Código de Edificación en Córdoba, Argentina, que en el año 1985 fue modificado para promover la densificación de la ciudad. Con ese objeto se establecieron “corredores” donde se aumentó la altura de edificación y no se tuvo en cuenta el asoleamiento de las viviendas y su influencia en la salud de sus habitantes, como también la sobresaturación de las redes de servicios lo que conlleva un desmedro de la calidad de vida de sus habitantes.

Podemos decir que los avances en la prevención de las enfermedades han sido vinculados con el mejoramiento de la vivienda, así como lo dedujo la higienista Florence Nightingale (1820-1910) hace más de un siglo, quien demostró que la vivienda tiene un rol crítico, no solo en la salud de cada familia, sino también en el bienestar de las comunidades y, por último, en el contexto global. Ya en 2010, para el Día mundial de la salud, se escogió como lema “urbanización y salud” como testimonio de los importantes vínculos entre el entorno construido y la sanidad.

Estamos en una época de transición a una mejora en la calidad de vida, en la cual los ámbitos de la política pública y el financiamiento no pueden tratar los problemas de urbanismo, vivienda y salud por separado, sino que es necesario atender la relación entre las distintas áreas y dar soluciones en conjunto.

Esto debe incluir más financiamiento para investigar los beneficios para la salud a través de las mejoras en el hábitat, creando viviendas y comunidades más sostenibles.

Por lo tanto, podemos reflexionar si los principios de planificación legados por estos movimientos aún tienen vigencia. Consideramos que su aplicación es factible con los ajustes y cambios necesarios en los diferentes contextos para la planificación urbanística sostenible de nuestro tiempo, ya que sus políticas y estrategias de planificación apuntaban a la calidad de vida, la prosperidad de las personas, el acceso a viviendas saludables, servicios y empleos sostenibles, y participación en la comunidad, tan indispensables y de tanta actualidad.

 

Bibiana Sciortino, arquitecta. Corresponsal COAC en Córdoba, Argentina. Abril 2022

PDF version

Tornar

Revista de corresponsals: Hàbitat saludable a Argentina

© Ciudad_Jardín_Palomar_Plaza_Plate. Picasa wikimedia commons

Avui, igual que passava en èpoques passades, els arquitectes hem de fer front als desafiaments inesperats que es presenten i demanen solucions atenent acuradament les diferents disciplines implicades en l'acte creatiu de l'hàbitat o de l'habitatge.

Els darrers esdeveniments succeïts com la pandèmia el 2020 i les conseqüències com el confinament obligatori i les condicions d'habitabilitat dels habitatges, han focalitzat tota la nostra atenció i ens han obligat a fer una profunda reflexió.

Fets que ens porten a examinar novament fer arquitectura per a donar solucions a necessitats bàsiques i essencials “oblidades” o no sempre tingudes en compte segons les “modes” o per diferents interessos desatenent el benestar dels habitants.

Si projectem una mirada enrere i observem alguns dels diferents successos ocorreguts aproximadament des del segle XIX, com els avenços en la industrialització, la ciència i salut, en noves tecnologies i podem comprovar com en determinats períodes aquests esdeveniments van influir directament en l'evolució de l’hàbitat i en la vida dels individus i en el conjunt de la societat.

Una aportació transcendental per a la salut i habitatge com per al benestar de la humanitat van ser les teories higienistes desenvolupades principalment per investigadors de la salut (cap a finals del segle XVIII, a França) i que van arribar com a resultat de les seves investigacions l'aplicació de polítiques apropiades per a lluitar contra la insalubritat dels habitatges. Sol, aire, higiene.

Influenciats per aquestes teories, arquitectes i urbanistes van integrar el Moviment higienista, a finals del XIX i principi del XX, la Casa Lovell de Richard Neutra (1927-1929) on va aplicar les seves idees sobre l'habitatge saludable.

Fonamental aportació, també, es deu al mètode de planificació urbana iniciat el 1898 per Ebenezer Howard (1850-1928) al Regne Unit, conegut com a Moviment Ciutat Jardí.

Va ser una idea revolucionària deixant un llegat de principis i enfocaments de planificació. Els principis de planificació es van derivar d'evitar la degradació ambiental a causa de la migració de persones del camp a les ciutats durant la revolució industrial a Anglaterra del segle XIX.

Amb les premisses urbanístiques d'avui podem dir que Les ciutats jardí estaven destinades a ser comunitats sostenibles planificades i autosuficients, envoltades de verd, que contenien àrees proporcionals de residències, indústria i agricultura.

A Argentina també trobem exemples contemporanis del model anglès. Es pot destacar la Ciutat Jardí del Palomar Inaugurada el 1944 a Buenos Aires. Amb els anys van patir modificacions a causa de l'especulació de l'ús del sòl avalat per les polítiques urbanístiques.

Un exemple és l'actual Codi d'Edificació a Córdoba, Argentina, que l'any 1985 va ser modificat per promoure la densificació de la ciutat. Amb aquest objecte es van establir corredors on es va augmentar l'alçada d'edificació i no es va tenir en compte l'assolellament dels habitatges i la seva influència en la salut dels seus habitants, com també la sobresaturació de les xarxes de serveis, cosa que comporta un deteriorament de la qualitat de vida dels habitants.

Podem dir que els avenços en la prevenció de les malalties han estat vinculats amb el millorament de l'habitatge, així com ho va deduir la higienista Florence Nightingale (1820-1910) fa més d'un segle, que va demostrar que l'habitatge té un rol crític, no només en la salut de cada família, sinó també en el benestar de les comunitats i, finalment, en el context global. Ja el 2010, per al Dia mundial de la salut, es va escollir com a lema “urbanització i salut” com a testimoni dels importants vincles entre l'entorn construït i la sanitat.

Estem en una època de transició a una millora en la qualitat de vida, en què els àmbits de la política pública i el finançament no poden tractar els problemes d'urbanisme, habitatge i salut per separat, sinó que cal atendre la relació entre les diferents àrees i donar solucions en conjunt.

Això ha d'incloure més finançament per investigar els beneficis per a la salut a través de les millores a l'hàbitat, creant habitatges i comunitats més sostenibles.

Per tant, podem reflexionar si els principis de planificació llegats per aquests moviments encara tenen vigència. Considerem que la seva aplicació és factible amb els ajustaments i els canvis necessaris en els diferents contextos per a la planificació urbanística sostenible del nostre temps, ja que les seves polítiques i estratègies de planificació apuntaven a la qualitat de vida, la prosperitat de les persones, l'accés a habitatges saludables, serveis i llocs de treball sostenibles, i participació a la comunitat, tan indispensables i de tanta actualitat.

 

Bibiana Sciortino, arquitecta. Corresponsal COAC a Córdoba, Argentina. Abril 2022

PDF version

Tornar

Pàgines