No recordo exactament quan vaig conèixer la Miós –bé, i a en Joan, perquè formaven un binomi inseparable- però devia ser al curs 1971-72, quan jo estava acabant la carrera i ens començàvem a trobar al Col·legi d’Arquitectes, en el que havia entrat de president l’Ignasi Bosch. Ella havia acabat el 1968, en una promoció molt especial, a la que sempre es va sentir molt lligada i on tenia grans amics. El fet és que vàrem congeniar ràpidament i a l’any següent ja va venir al nostre casament.

La Miós era una dona de caràcter, vitalista, ferma i decidida, una dona valenta i generosa, molt lligada al seu Empordà natal, i tenia un gran esperit crític i un optimisme en la feina que es podia fer per millorar el que no ens agradava. Era de les primeres arquitectes que exercien a Girona, seguint, en certa manera, l’exemple de la seva mare, la Dra. Casaponsa, metgessa pionera a les comarques gironines.

Continuo mirant enrere i recordo amb tendresa la creació del GAP (Gabinet d’Assessorament Popular), que va impulsar per donar suport als creixents moviments ciutadans; la seva llarga batalla en la redacció i posada en marxa del Pla Comarcal de La Bisbal; la lluita per la conservació del paisatge, de les Gavarres, el Cap Norfeu, els aiguamolls de l’Empordà, la Volta de l’Ametller, el Montgrí ... Tot afegit a la seva feina d’arquitecte, molt vinculada a projectes pel Departament d’Ensenyament i altres equipaments i a habitatges de promoció pública.

Eren una família on l’arquitectura es vivia d’una manera total, en el que el pare, la mare i els dos fills eren arquitectes. Les seves cases a La Bisbal i Girona eren – són – una meravella.

Una darrera anècdota significativa que em van explicar els fills al tanatori: fa poc, en una de les freqüents cites hospitalàries, un metge li va preguntar si ella havia sigut arquitecta. No, va respondre enfadada, no en vaig ser, en soc! I quan m’adobeu i pugui tornar a casa, tornaré a fer arquitectures!

Miós, et trobarem molt a faltar.

Carles Bosch Genover