EL PAPER DE L'ARTESÀ EN L'ARQUITECTURA ACTUAL 

És més fàcil recuperar les tècniques tradicionals que el prestigi dels artesans (Hassan Fathy, 1958) 

Una tercera edició ens consolida
Un cop més us interpel·lem per posar en comú les peculiaritats de les tècniques tradicionals a casa nostra. Ja fa quatre anys que ens vam animar amb la primera edició a Girona amb el focus posat en l’ús dels materials preindustrials en projectes contemporanis. La segona edició, a Banyoles, es va centrar en la qüestió de la forma i quin llenguatge correspon a les tècniques tradicionals actuals. Enguany, amb aquesta tercera edició, volem centrar-nos en una de les peces clau de les tècniques tradicionals, la figura de l’artesà.

Seguint la lògica itinerant de la seu, ara hem aterrat a Torroella de Montgrí, al Baix Empordà. Així, doncs, espero que tots plegats ens retrobem per poder destil·lar quin hauria de ser el paper de l’artesà en les obres actuals.

La variable social de les tècniques tradicionals
Sempre he ressaltat que les virtuts de les tècniques tradicionals superen els àmbits de l’obra i abasten l’escala territorial i social. L’escala territorial atès que se sustenten en la maximització dels materials propers i l’escala social perquè són el fruit dels treballs dels artesans locals. Quan s’acusa l’actual sistema productiu com el causant del desequilibri mediambiental, sovint s’oblida que també en va ser responsable l’aniquilament de les estructures socials preindustrials.

Hi ha un coneixement no reglat, més propi de la pràctica, que permet desenvolupar aquestes tècniques ancestrals. En principi, no es pot separar el resultat formal de les tècniques tradicionals del peculiar procés amb què l’artesà ho ha executat.

És per això que existeix una tecnodiversitat, ja que cada artesà, aplicant els materials locals, desenvolupa la cultura edificadora del lloc. De fet, la cultura popular no era res més que la transformació d’un cert paisatge en allò necessari per a la comunitat segons les habilitats pròpies.

L’evanescència de l’artesà en les darreres generacions
Són múltiples els motius pels quals la figura de l’artesà està present tan sols de mode excepcional i residual. Segurament els més importants són, d’una banda, la transformació de l’estructura laboral a l’obra i, de l’altra, el pes del coneixement científic en la producció d’arquitectura.

Ja des d’un inici, Karl Marx va vaticinar que se separaria el treballador del seu objecte produït, és a dir, l’alienació. Però va ser als Estats Units on la figura de la nova mà d’obra es va forjar sota Frederick Winslow Taylor, el gran organitzador del món laboral modern. Segons ell, el nou treball consisteix principalment en quelcom simple, tasques no especialment interessants. Per tal de fer que la gent el realitzi, cal incentivar-la amb un sou i vacances dignes, i sobretot amb una inspecció fèrria. Ja no cal que el treballador tingui imaginació, ambició ni creativitat, sinó que ara esdevé més útil que sigui pacient, obedient i amant de la rutina, res més lluny del modus operandi de l’artesà.

A aquest escenari cal afegir-hi el del coneixement científic com a únic interlocutor entre els centres de producció i la societat complexa. Ara es valora que els materials i tècniques siguin previsibles, estandarditzables i mecanitzables. L’arquitectura moderna ha esdevingut un catàleg de solucions adaptades al sistema industrial i els tècnics responsables es basaran estrictament en processos científics quantificables. Calia esborrar la incertesa dels processos constructius i per aquest motiu el factor humà quedava restringit al màxim. Tot el coneixement tradicional propi de l’obra amb els artesans es va anar desplaçant vers els punts de producció centralitzats.

La dicotomia entre coneixement tradicional i coneixement científic ha acabat amb una victòria arrasadora per part d’aquest últim. La globalització del coneixement científic arreu ha esmicolat un immens teixit de saviesa tradicional. Però, en els darrers anys, el coneixement científic imperant s’ha vist obligat a validar moltes de les pràctiques ancestrals a mesura que s’han millorat les eines d’observació. Específicament, en el camp de l’edificació hem vist com molts costums dels artesans abans vistos com a inapropiats, ara, gràcies a més profundes investigacions, troben l’argumentació adequada. És ara que la literatura científica reconeix la importància ecològica de les savieses tradicionals; conforme el coneixement científic s’incrementa, més coneixement tradicional queda legitimat.

Com es pot actualitzar la figura de l’artesà
Sovint ens preguntem si la figura de l’artesà té cabuda en la nostra societat tecnològica, que està abocada a la robotització, la digitalització i la propagació de la intel·ligència artificial. L’artesà contemporani no només haurà d’estar adaptat a aquest context, sinó que també haurà de trobar noves vies d’aprenentatge. A casa nostra hem perdut la figura de l’aprenent i ja no es contempla en la formació laboral vigent. Tots sabem les limitacions amb què es troba un jove vocacional de menys de 18 anys a causa del marc legal actual. També cal redefinir la figura del mestre, un artesà que ha demostrat l’excel·lència i que pot transmetre el coneixement més amb l’acció que amb la paraula, quelcom que hagi destil·lat percepcions organolèptiques que s’escapen dels manuals teòrics.

Són molts els paletes, picapedrers, fusters, manyans i estucadors jubilats que es resignen davant la pèrdua d’uns coneixements tradicionals en les joves generacions. Sovint no ens adonem que les pèrdues d’uns oficis representen la pèrdua d’una manera d’entendre el món, com les pèrdues de llengües minoritàries o, inclús, la pèrdua de biodiversitat.

Els arquitectes, els constructors i les administracions locals haurien de trobar la manera que les tècniques que els artesans utilitzen per manipular materials locals puguin trobar un lloc en projectes actuals. Potser a casa nostra estem orfes d’una escola oficial d’oficis de la construcció, però cal mirar amb optimisme exemples propers.

La mil·lenària tradició educativa de Le Compagnon Construction Restauration a França, el Centro de Oficios y Artes Plásticas de Lleó, el Centro Albayzín de Granada i la Red Española de Maestros de la Construcción Tradicional de Madrid són exemples afortunats d’organitzacions actuals que hauríem de tenir presents. A Catalunya tan sols tenim algunes organitzacions gremials recents, com la de cistelleria o pedra seca, però encara estem lluny d’una formació d’oficis oficial que retorni l’orgull perdut als artesans de casa nostra.

Reconnectar l’arquitecte amb l’artesà
Tot i el periple dels últims decennis, l’artesà encara perdura i en la societat actual hi ha una demanda dels valors que representa. Ens cal fugir de la globalització per retrobar-nos amb una arquitectura més arrelada i personalitzada que recuperi els processos productius implicats. Com ja vam dir en l’edició anterior, els arquitectes només veuen el que coneixen i per apreciar les múltiples possibilitats que tenim a l’abast amb els artesans hem d’aprofundir en els coneixements tradicionals. La col·laboració entre artesans i arquitectes no pot seguir l’esquema actual jeràrquic, cal que els arquitectes comparteixin la responsabilitat del disseny en fases prèvies i l’autoria de l’obra acabada.

Oriol Roselló, Banyoles, juny 2023