Escalante, el barrio de moda de San José de Costa Rica
Zona céntrica, bien comunicada y de mucha actividad comercial, con restaurantes, bares, etc. Da frente a la Avenida 3 cerca de la confluencia con la Avenida Central, eje de la ciudad y que comunica con el Parque de la Sabana.
Los datos históricos existentes de barrio Escalante se remontan al siglo XIX, cuando el francés Leonce-Alphonse de Vars migró a Costa Rica y se casó con la costarricense Rita del Castillo, con quien fundó la finca que hoy ocupa gran parte del barrio Escalante, heredada por las siguientes generaciones de hijas, que se casaron con hombres apellidados: Escalante y Robert.
En 1866 Isolina de Ivars cedió los terrenos para la construcción del ferrocarril, que alimentaría dos rutas, la del Atlántico y la del Pacífico, por lo que la zona ha sido conocida también como Ambos Mares. En 1891 se completa el edificio de La Aduana, espacio cuyo uso se haya reconvertido actualmente para la organización de diversos actos lúdicos y exposiciones, y uno de los pocos edificios rehabilitados con mucho acierto de San José.
La trasformación urbana de San José despega a comienzos del siglo XX, cuando la ciudad estaba poblada por menos de 40.000 habitantes. La construcción de los barrios estuvo muy ligada a la construcción de iglesias, plazas y parques, desarrollando así el sentimiento de comunidad. En 1916 el gobierno da a los vecinos de Escalante una finca donde se construiría la Iglesia de Santa Teresita, inaugurada en la década de 1940. Su potencial existencia fue suficiente para arrancar un extenso proceso de urbanización.
En los últimos 60 años Escalante ha experimentado un profundo cambio, de una finca cafetalera escondida en una ciudad incipiente, ha pasado a ser actualmente el barrio de moda de San José.
Es un barrio donde han vivido muchos personajes del mundo empresarial y profesional, académicos y políticos, todos ellos con trascendencia en la construcción del país. Ahí vivieron Gonzalo Facio, Yoyo Quirós, Calderón Guardia, Paco Calderón, Fernando Quirós, y Pepe Figueres, este último, hijo de un catalán emigrado, es uno de los presidentes del país más reconocidos y admirados, y que fue quien abolió el ejército de Costa Rica.
La primera delineación de las calles de barrio Escalante data de 1929. Una década después se creó la calle 33 o calle de La Luz, centro neurálgico actual del barrio. La iniciativa oficial de urbanización nació a finales de la década de 1930.
En los años 40 se construyeron casas para familias adineradas, diseñadas por los arquitectos Teodorico Quirós y Francisco Salazar. Esto se sumó a la edificación de otras residencias donde estaba la finca de la familia Trejos Donaldson, donde hoy se encuentran el Museo Calderón Guardia y el Taller Nacional de Danza y Teatro. La densidad habitacional (cantidad de personas que puede habitar una determinada área) se resolvió con “casas americanas” desarrolladas por la empresa Ehrenberg & Maroto, muchas de las cuales todavía existen. El Barrio Escalante se perfiló como una zona de clase alta, de creciente comercio y numerosas oficinas gubernamentales.
En 1964 se inauguró el Parque de Francia, que se convirtió en un significativo punto de encuentro de la comunidad. El comercio ingresó poco a poco durante las siguientes décadas, y en 1980 se creó un centro de idiomas y algunas universidades privadas dentro y cerca del barrio, lo que aumenta sus posibilidades de crecimiento.
A finales del siglo XX la mutación de uso del suelo habitacional a comercial tomó fuerza. Los edificios de uso residencial empezaron a reconvertirse en oficinas y locales de negocio. Los restaurantes empezaron a proliferar, especialmente en la calle de La Luz y sus alrededores, donde hoy existen más de 25, varios de ellos reconocidos como los mejores de la ciudad.
El actor, director y productor Oscar Castillo, ligado a Escalante más de medio siglo como vecino y empresario, celebra los parecidos entre el barrio Escalante con La Condesa, en México, y otras personalidades también ven en Escalante el típico perfil de un “barrio rosa” como los que existen en otras ciudades del mundo. Esto hace de este barrio, un lugar exclusivo en San José.
La creación de la asociación de vecinos Comunidad Escalante, promueve a partir de 2009 un Plan de desarrollo para el barrio a mediano plazo, contemplando soluciones a problemas de seguridad, estética y armonía de forma integral. Oscar Castillo, presidente de la asociación, contempla así la transformación: “cuando el pueblo de un barrio se esconde tras las rejas deja las calles a los maleantes; si la gente se apropia del espacio es al revés”.
En 2009 la asociación contrató al arquitecto Luis Diego Barahona para realizar un Plan de renovación del barrio con el fin de consolidar su identidad, fortalecer el espacio público y visibilizar los valores paisajísticos, como el Parque Francia, tres edificios del patrimonio arquitectónico, y varios museos. Diseñado el Plan, la Municipalidad de San José, con Johnny Araya de alcalde, firmó un acuerdo con los vecinos para un Plan Integral de Recuperación para el período 2010-2015.
El plan previsto, con financiamiento de la municipalidad, se ha cumplido en un 65%, y la previsión de la alcaldía es proseguir y potenciar la regeneración y renovación de Escalante “con mucha fuerza”, conciliando el componente residencial con el comercial, encontrando un equilibrio entre su mayoritaria zona residencial y su explosivo crecimiento comercial.
Escalante es un ejemplo de iniciativa, desarrollo y organización. Se han ido arreglando aceras, se han realizado trabajos de arborización, y se ha mejorado la estructura pública con ampliaciones e iluminación, pero aún falta camino por recorrer. En Escalante se percibe a flor de piel el potencial de un barrio en continua transformación, distinta y hasta contradictoria con el resto de la ciudad, pero con gran aceptación social.
Antoni Faus, arquitecto. Corresponsal del COAC en San José, Costa Rica. Mayo 2017
- Inicieu sessió per a enviar comentaris
- Català
El Barri Escalante, barri de moda de San José de Costa Rica
El barri Escalante està en una zona cèntrica, ben comunicada, amb molta activitat comercial, restaurants, bars, etc. Se situa davant de l’Avinguda 3, prop de la confluència amb l'Avinguda Central, eix de la ciutat i que comunica amb el Parc de la Sabana.
Les dades històriques existents del barri Escalante es remunten al segle XIX, quan el francès Leonce-Alphonse de Vars va migrar a Costa Rica i es va casar amb la costa-riquenya Rita del Castell, amb qui va fundar la finca que avui ocupa gran part del barri Escalante, heretada per les següents generacions de filles, que es van casar amb homes que portaven per cognom Escalante i Robert.
El 1866 Isolina d'Ivars va cedir els terrenys per a la construcció del ferrocarril, que alimentaria dues rutes, la de l'Atlàntic i la del Pacífic, de manera que la zona ha estat coneguda també com "Ambos Mares". El 1891 s’acaba l'edifici de la Duana. L'ús d’aquest espai s'ha reconvertit actualment per acollir diversos actes lúdics i exposicions, i és un dels pocs edificis rehabilitats amb encert a San José.
La transformació urbana de San José arrenca a començaments del segle XX, quan la ciutat estava poblada amb menys de 40.000 habitants. La construcció dels barris va estar molt lligada a la construcció d'esglésies, places i parcs, desenvolupant així el sentiment de comunitat. El 1916 el govern dóna als veïns d'Escalante una finca on es construiria l'Església de Santa Teresita, inaugurada a la dècada de 1940. La seva potencial existència va ser suficient per iniciar un extens procés d'urbanització.
En els últims 60 anys, Escalante ha experimentat un profund canvi, d'una finca cafetera amagada en una ciutat incipient, ha passat a ser actualment el barri de moda de San José.
És un barri on han viscut molts personatges del món empresarial i professional, acadèmics i polítics, tots ells amb transcendència en la construcció del país. Aquí van viure Gonzalo Facio, Yoyo Quirós, Calderón Guardia, Paco Calderón, Fernando Quirós, i Pepe Figueres. Aquest últim, fill d'un català emigrat, és un dels presidents del país més reconeguts i admirats, i va ser qui va abolir l'exèrcit de Costa Rica.
La primera delineació dels carrers del barri Escalante data de 1929. Una dècada després es va crear el carrer 33 o carrer de La Luz, centre neuràlgic actual del barri. La iniciativa oficial d'urbanització neix a finals de la dècada de 1930.
Durant els anys 40 es van construir cases per a famílies adinerades, dissenyades pels arquitectes Teodorico Quirós i Francisco Salazar. Això es va sumar a l'edificació d'altres residències on hi havia la finca de la família Trejos Donaldson, on avui hi ha el Museu Calderón Guàrdia i el Taller Nacional de Dansa i Teatre. Els habitants d’aquella àrea van anar, majoritàriament, a viure a les “cases americanes” desenvolupades per l’empresa Ehrenberg & Maroto, moltes de les quals encara existeixen. El Barri Escalante es va perfilar com una zona de classe alta, de creixent comerç i nombroses oficines governamentals.
El 1964 s'inaugurà el Parque de Francia, que es va convertir en un significatiu punt de trobada de la comunitat. El comerç va anar arribant a poc a poc durant les següents dècades, i el 1980 es creà un centre d'idiomes i algunes universitats privades a dins i al voltant del barri, fet que va fer augmentar les seves possibilitats de creixement.
A la fi del segle XX la mutació d'ús del sòl residencial a comercial va començar a prendre força. Els edificis d'ús residencial van passar a reconvertir-se en oficines i locals de negoci. Es va iniciar la proliferació de restaurants, especialment al carrer de La Luz i els seus voltants, on avui ja n’hi ha més de 25, alguns d'ells molt reconeguts.
L'actor, director i productor Oscar Castillo, lligat a Escalante durant més de mig segle com a veí i empresari, celebra les semblances entre el barri Escalante amb La Condesa, a Mèxic, i altres personalitats també veuen a Escalante el típic perfil d'un "barri rosa" com els que hi ha en altres ciutats del món. Això fa d'aquest barri un lloc exclusiu a San José.
La creació de l'associació de veïns Comunidad Escalante, promou a partir del 2009 un Pla de desenvolupament per al barri, contemplant solucions a problemes de seguretat, estètica i harmonia de forma integral. Oscar Castillo, president de l'associació, contempla així la transformació: "quan el poble d'un barri s'amaga rere les reixes, deixa els carrers als delinqüents; si la gent s'apropia de l'espai, és a l'inrevés ".
El 2009 l'associació va contractar a l'arquitecte Luis Diego Barahona per realitzar un Pla de renovació del barri per tal de consolidar la seva identitat, enfortir l'espai públic i visibilitzar els valors paisatgístics, com el Parque de Francia. Un cop dissenyat el Pla, la Municipalitat de San José, amb Johnny Araya d'alcalde, va signar un acord amb els veïns per a un Pla Integral de Recuperació per al període 2010-2015.
El pla previst, amb finançament de la municipalitat, s'ha complert en un 65%, i la previsió de l'alcaldia és prosseguir i potenciar la regeneració i renovació d'Escalante "amb molta força", conciliant el component residencial amb el comercial, trobant un equilibri entre la seva majoritària zona residencial i el seu explosiu creixement comercial.
Escalante és un exemple d'iniciativa, desenvolupament i organització. S'han anat arreglant voreres, s'han realitzat treballs d’arborització i s'ha millorat la il·luminació, però encara hi ha molt camí per recórrer. A Escalante es percep el potencial d'un barri en contínua transformació, diferent i fins i tot contradictòria amb la resta de la ciutat, però amb gran acceptació social.
- Inicieu sessió per a enviar comentaris
- Español
L'Urbanisme en el Procés d'interiorització del Brasil: Palmas, Goiaina i Brasília
La discussió sobre l'ocupació de l'interior del Brasil s’inicia al Segle XVIII liderada pel Marquès de Pombal i Els Inconfidentes. El tema guanya força després de la Proclamació de la República a 1889, i inicia la seva concreció amb el pla de "La Marxa per a l'Oest" Desenvolupat pel Govern de Giulio Vargas, per accelerar l'ocupació del centre-oest brasiler. Palmas, capital de l'estat de Tocantins és part d’aquest procés i va ser antecedida per Goiania i Brasília. Les tres ciutats planejades. Ens proposem reflexionar una mica sobre els projectes d'aquestes tres capitals, elements que integren l'ambiciós Pla d'interiorització d’aquest país-continent.
El pla urbà de Goiania, capital de Goias, va ser definit per Atilio Correia Lima, graduat en arquitectura per l'Escola Nacional de Belles Arts de Rio de Janeiro el 1925 i post-graduat en urbanisme a la Sorbona de Paris el 1930. Per invitació de l’interventor Pedro Ludovico, Correia Lima escull un pla alt al sud-est de l'estat per localitzar la nova capital, la pedra fonamental va ser col·locada el 24 d'octubre de 1933. la concepció de l'urbanista es recolza en el concepte de monumentalitat. Portant com a referència Versalles i Washington, empra l'esquema d'inspiració francesa paté d'oie (arrugues al voltant de l'ull). A partir de la Plaça Cívica davant del Palau de Govern estatal neixen avingudes que avancen organitzades en un disseny radial, aquell té els sectors anterior i lateral delimitats per una avinguda en semicercle. La influència de França del segle XIX també es reflecteix en les avingudes i les places, així com en l'estètica dels bulevards.
La idea d'interioritzar la capital del país igualment ve del segle XVIII, es reforça amb l’arribada de la cort portuguesa a Brasil en 1808 i guanya força amb la primera constitució republicana de 1891, la qual determina la regió del pla alt central com localització de la futura capital. Caldrà que el Govern de Juscelino Kubitschek (1956-1961) la pugui concretar.
Al març de 1956 Kubistchek va crear la Companyia Urbanitzadora de la Nova Capital (NOVACAP), empresa estatal que coordinaria la construcció de Brasília amb l'enginyer Israel Pinheiro com a president, l'arquitecte Oscar Niemeyer com a director tècnic, el qual va organitzar un concurs de projecte urbanístic del Pla Pilot, guanyat per Lucio Costa.
Costa va presentar un pla amb les bases en els preceptes de la Carta d'Atenes, seguint la definició d'àrees específiques per a cada tipus d'ús: residencial, administratiu, comercial, industrial, recreatiu, cultural, etc i l'ocupació dels conceptes de velocitat, moviment, màquina, individualitat, tan a gust de la modernitat, expressat per la valorització de l'automòbil privat i les llargues avingudes. Buscant minimitzar problemes de circulació, l'urbanista va eliminar creus d'avingudes situant-les en diferents nivells. El sector destinat als edificis de govern federal anomenada Plaça dels tres Poders, té una situació destacada en l'eix exclusiu, que parteix del punt de trobada "a les corbes" emfatitzant la seva funció de capital federal.
Palmas sorgeix com a conseqüència de la constitució de 1988 la qual estableix la divisió de l'estat de Goiás en dues federacions autònomes, una al Nord i una altra al Sud. L'estat que es crea al Nord, Tocantins, exigeix una capital. La proposta és que la ciutat es localitzi en el centre del nou territori i com les altres capitals de la regió serà planejada. Els arquitectes urbanistes Luis Fernando Cruviniel i Walfredo Antunes van iniciar el projecte el 1989 inspirats en la modernitat i en la proximitat de Brasília. El terreny escollit és pla, a un costat el riu Tocantins i l'altre la serra del Lajeado. El partit del pla urbanístic, pres conjuntament entre els arquitectes i el govern de l'estat, es defineix com un traçat en creu amb centre en el promontori on es localitza el Palau de Govern, a partir del qual es desenvolupa l'estratègia emprada pels urbanistes que va consistir en "crear dues estructures interdependents entre si. Una macro, de caràcter urbà, amb format de malla, més dinàmica i predominant en la imatge de la ciutat. L'altra, a l'interior dels carrers i amb un disseny més flexible, la finalitat és proporcionar el desenvolupament de barris, entesos com petites ciutats dins de la ciutat.
Els propòsits i ideologies inserits en els plans urbanístics d'aquestes tres capitals, que marquen el camí del procés d'interiorització del Brasil, expressen molt sobre les relacions socials, espai públic i formes de vida urbana que estem portant cap a l'interior i construint-lo. Aprofundir en el seu estudi, és preciós.
Héctor Alfredo Morelli, arquitecte. Corresponsal del COAC Palmas, Brasil amb la col·laboració de Mara Kramer. Maig 2017
- Inicieu sessió per a enviar comentaris
- Español
Brasil Meridional: un crit tímid a la necessitat
Introducció al país
El Brasil que coneixem, el de la samba, el futbol i la caipirinha, és un pèl distant del Brasil que es viu dia a dia aquí. Estem parlant d’un país de gairebé la mateixa superfície que Europa, amb tots els contrastos, varietats culturals i diversitats que inclou. El puja i baixa (més aviat baixa) de l’economia i les inestabilitats polítiques fan que les inseguretats s’apropiïn de les converses diàries. Però, en el fons i, si s’investiga bé, aquest territori ric i divers, es transforma en un lloc de possibilitats i, no ens enganyem, de necessitats.
Un estat tradicional i productiu
La regió sud que és on em trobo (més concretament, a l’estat de Rio Grande do Sul, d’on és originari el nostre conegut Ronaldinho Gaúcho) és una àrea bastant productiva, si la comparem amb la resta del Brasil. La ciutat de Passo Fundo, petita metròpolis de 200.000 habitants a l’interior de Rio Grande do Sul, on tenim el nostre estudi d’arquitectura (ib22), és un pol important d’agricultura, sanitat i educació universitària, cosa que comporta una certa estabilitat econòmica. Estem parlant d’una regió tradicionalista, la qual cosa, per a l’arquitecte català, acostumat a les últimes innovacions constructives, pot semblar un inconvenient. La veritat és que ho és. Però, com a tot procés de la vida, ens hem d’adaptar i entendre la forma que ells construeixen (bàsicament maó i formigó armat), sense imposar. Aquesta serà la nostra millor virtut a l’hora de treballar amb ells.
Indicis de millora
Aquest tradicionalisme de la regió, però, està canviant en els últims anys. Algunes empreses estan creixent econòmicament i comencen a invertir en tecnologia aplicada a l’arquitectura i, sobretot, en sostenibilitat i construccions bioclimàtiques, encara que tot va molt poc a poc i sovint, per poder-los convèncer, hem de ser insistents sobre els avantatges d’escollir aquest camí. Però ja és un avanç.
Dos carrils-bici i un parc
Aquesta ciutat, en particular, ha anat millorant urbanísticament en els últims anys. La qual cosa dóna una esperança per al professional que es dedica a intentar millorar les infraestructures. En els últims 3 anys s’han projectat i construït 2 trams importants de carrils-bici, un dels quals va ser projectat pel nostre despatx. Això ha donat molta vida a l’avinguda principal, on ara està plena de gent entrenant, bicicletes, “rollerbladers” i famílies gaudint dels espais intermitents que van apareixent (playgrounds i petites places estàtiques). Antigament, aquests trams situats al mig de l’avinguda (com si fos una rambla), plens de vegetació autòctona i frondosa, no eren gaudits per gairebé ningú pel seu mal estat i, inclús per la sensació de perill que desprenien aquests espais verds.
També s’ha projectat i construït un gran parc (inaugurat l’any passat). Parque da Gare.
Un projecte urbanístic molt interessant i amb una gran visió revitalitzadora d’un espai lliure en decadència, com era la zona del darrera de l’antiga estació de trens. El projecte ha estat dissenyat per l’empresa Idom, una gran enginyeria basca, amb seu a São Paulo. Es situa en un terreny amb molta topografia, molt difícil de solucionar. El projecte s’adapta perfectament a aquesta varietat d’altures, proporcionant diferents usos. Aquesta important intervenció urbanística ha canviat totalment la vida dels veïns durant el cap de setmana.
Abans anaven als centres comercials perquè no hi havia un espai verd gran per gaudir, i ara, el Parc de la Gare està ple de gent de totes les edats i classes socials gaudint de la seva àrea en particular.
Institucions universitàries
Des del nostre estudi estem molt en contacte amb institucions universitàries situades a Passo Fundo, com la IMED i la UPF. Jo sóc professor a un Postgrau d’Arquitectura i la meva sòcia (brasilera) és professora a la Graduació d’Arquitectura i també a la d’Enginyeria. L’àmbit universitari brasiler en general està en creixement i en constant moviment. Necessita de professors amb experiència i títols (Màster, Doctorat). La docència és una possibilitat per a l’arquitecte català (molt ben considerat aquí) que vulgui experimentar una nova etapa. L’idioma és molt semblant al català i a l’espanyol i es va aprenent sense massa problemes.
Conclusió
Com a professional català vivint al Brasil, recomano l’experiència de treballar aquí. Tot i que hem d’aprendre a adaptar-nos a una cultura molt diferent, analitzant-la, respectant-la i intentant millorar-la amb la nostra aportació i coneixements. Brasil és un país intensiu, de colors, on es conviu cada dia amb molts contrastos socials. La diferència entre classes socials és molt evident i això crea alguns conflictes. També hi ha una política proteccionista cap als estrangers, la qual suposa que si volem treballar aquí haguem d’associar-nos amb alguna empresa local, o ser contractats per alguna empresa brasilera.
La qualitat humana de les persones és, o pot ser, el gran punt positiu d’aquesta terra. Es tracta d’un poble que t’acull amb els braços oberts, la qual cosa facilita la nostra adaptació.
Pot ser ens sobta, al principi, la falta d’infraestructures, comparades amb les que tenim a Catalunya, però és un país en procés de reforma política, econòmica i social. Per tant, un país amb molt per fer, i nosaltres podem formar part d’aquest “molt per fer”.
Pau Iglesias, arquitecte. Corresponsal del COAC a Passo Fundo, Brasil. Maig 2017.
- Inicieu sessió per a enviar comentaris
- Español